Empresaris farts de quedar bé
BarcelonaHi ha moviments de fons. Habitualment, la dita societat civil catalana acostuma a ser crítica des de l'anonimat però educada i possibilista davant del poder polític. Però això sembla que està canviant una mica. En algunes reunions i trobades hi ha representants empresarials que reclamen acció, una certa mobilització per superar reptes com els de la mobilitat (Rodalies, per exemple), la transició verda i la reducció de la burocràcia de l'administració. Alguns estan una mica farts de quedar sempre bé i exigeixen als polítics que treballin més pels interessos del país i menys pels del mateix partit o el d'alguns dels seus líders.
Fa uns dies la junta del Cercle d'Economia, que presideix Teresa Garcia-Milà, va emetre la primera nota d'opinió del seu mandat, que parlava sobre la immigració, un dels temes que s'utilitzen a la política com a arma llancívola o amb plantejaments populistes. I proposava fins i tot modular l'entrada d'immigrants i ajustar-la a un model econòmic més productiu. I el president de la Cambra de Comerç, Josep Santacreu, a través d'un article a l'ARA, cridava a l'acció: "Hem de passar de l’escepticisme a l’acció. No podem esperar més", afirmava. Amb el temps es veurà si aquesta mala maror inquieta l'arc parlamentari i els partits s'adonen que, en algunes matèries, calen consensos i pactes de país que proporcionen estabilitat i seguretat jurídica. Ho entendran?
Balances i càlculs
Una petició insistent de Junts al ministeri d'Hisenda ha estat la publicació de les balances fiscals, que recullen el que la comunitat autònoma rep amb relació al que aporta al conjunt. I és sempre un saldo negatiu. I ho continua sent, com recull aquesta setmana l'ARA, però menys del que els postconvergents esperaven. En tot cas es manté com una llosa estructural. N'hi ha que asseguren que són els representants de Junts els que havien paralitzat fins ara la publicació d'aquesta dada. Altres fonts expliquen que la formació de Carles Puigdemont defensava publicar només el càlcul mitjançant el flux monetari, que dona els números vermells més grans per a Catalunya.
El fet és que pocs neguen que hi hagi un desfasament. La qüestió és xifrar-lo. Amb el mètode de flux monetari es mesura la injecció directa de diners estatals a un territori i, per tant, la discrecionalitat que té. I amb el mètode de càrrega-benefici, que redistribueix territorialment el cost dels serveis centralitzats (defensa i ambaixades), es mesura la capacitat de despesa final i el benefici real per als ciutadans. Amb un dèficit del 8,2% del PIB amb el primer i del 5,7% amb l'altre és evident que hi ha marge per negociar un nou grau de solidaritat. N'hi ha que aposten per deixar-lo en la meitat.