Les coses pel seu nom a l'economia del país

Les trampes al solitari d’alguns economistes i polítics exigeixen que molts altres hagin d’estar atents per no perdre peu de la realitat econòmica en què es vol intervenir. Així, quan ens diuen que es millora la renda, i que encara millora més l’ocupació, ens diuen indirectament que baixa la productivitat; a vegades per donar a entendre després que aquesta baixada es deu a la falta d’esforç dels treballadors, ignorant el paper dels excedents empresarials en els acompanyaments de la tecnologia al treball. Igualment, fa feredat veure com alguns s’enorgulleixen de la creació d’ocupació, malgrat l’elevadíssima taxa d’atur que Espanya manté (i més en tindria si comptabilitzéssim bé el nombre de parats). Recordem que es considera que els fixos discontinus no són parats, tot i cobrar subsidi, i que, per tant, cal forçar l’enginy en calcular la població efectivament ocupada.

Quan es permet aquest artefacte estadístic, estar i no estar en el mercat de treball de resultes de l’estacionalitat, per exemple en el sector turístic, s’està subvencionant una activitat determinada que no apareix en els pressupostos i que bé voldrien molts altres que tenen negocis de temporada. Tot això té efectes col·laterals: fent-ho s’està inflant la ràtio real de la productivitat: surten dels indicadors valors del numerador (quan l’economia no produeix) i desapareixen hores efectives de treball altrament prou ocioses. Si consideréssim tot l’any, el que perd l’empresa en temporada baixa és poc (l’economia està en recés), respecte de les moltes hores no productives desaparegudes del denominador de la ràtio de la productivitat. I a l’inrevés en temporada alta: per les mateixes hores el valor afegit és molt alt, artificialment, ja que computa només la part bona del pastís.

Com a resultat, la política pública permet que l’empresa no assumeixi les nòmines pels mesos vall, però sí que s’apropia de la producció en l’etapa pic. Això no deixa de ser un subsidi encobert que paguem entre tots. Recuperen aquells treballadors, més que ningú, les seves cotitzacions, i veuen les empreses els seus costos complets alleugerits. El resultat de tot això és que fa de mal explicar que hi hagi comunitats en les quals hi ha més gent aturada rebent subsidis de tota mena que nombre de parats registrats.

Per què costa tant que un treballador de temporada, posem de l'hostaleria, contractat tot l’any, faci petits treballs de manteniment de fusteria, de construcció o de neteja per a la mateixa empresa, en lloc d’acollir-se als subsidis públics? No s’haurien de flexibilitzar els convenis per a aquell propòsit, contra l’economia submergida i a favor de millorar el dret dels treballadors a les pensions pels períodes d’atur estalviats? Tan complex és per a aturats de llarga durada oferir tasques en sectors que tenen falta de mà d’obra, estacional o no, que no requereixen expertesa especial? Segur que no podríem substituir, amb aquells complements, l’estrès dels treballadors ja ocupats en temporada alta, o la recerca desesperada de més immigració, amb tot el cost social que comporta (idioma, habitatge, escolarització)? Com volem fer-ho per als autòctons amb diferències retributives cada cop més estretes entre viure del welfare (sense treballar formalment, sense ingressos i subsidis de fins a 800 o 1.000 euros) i fer-ho des del workfare (amb sous nets de 1.500 euros com a molt per a joves ocupats)? Algú se sorprèn que moltes persones no busquin treballar per aquest diferencial? O que les baixes i l’absentisme es concentrin avui en els més joves, sans, que no en els treballadors més vells, malalts? Per què costa tant, almenys al nostre espai social català, de reconegut major cost de vida, acordar amb patronals i sindicats una pujada important de salaris mínims perquè determinades empreses puguin pagar uns salaris raonables que farien més atractiva l’oferta de treball? I fer-ho col·lectivament, per serveis no deslocalitzables, sense buscar ser competitius amb salaris escanyats des de convenis aliens o amb la pressió a la baixa de treballadors fràgils nouvinguts?

Les inèrcies prevalen a la nostra societat, des de la cultura, la manera d’entendre la vida, fins als sindicats, conservadors com ningú per la por de perdre el que s'ha assolit, i alguns empresaris que s’ajusten a l'statu quo del seu curt termini, per salvar temporades, a l’empara del proteccionisme públic, tot i perdre el seu paper com a instruments de progrés i benestar.