Xiaomi vol ser la marca del precariat europeu

Més de 50 models de smartphones, ordinadors, tauletes, routers, una vintena de televisors, polseres quantificadores, smartwatches per a nens, patinets elèctrics urbans, carregadors de dispositius autònoms, un videoclub online, una torradora i fins i tot un microones. No: no és el discurs final d’Ewan McGregor a la pel·lícula Trainspotting, que desglossava la desgraciada vida d’un grup de joves escocesos de classe obrera. És la llista de coses que ha fabricat i venut Xiaomi en tan sols set anys. Totes a preu gairebé de saldo, i això no és una exageració.

Ara aquesta multinacional del bo, bonic i barat vola cap a Europa amb la idea de conquerir l’ampli i empobrit mercat del continent i les illes britàniques amb els seus productes ajustadíssims, que ja van conquerir fa uns anys l’Espanya precària posttotxo a través de portals com AliExpress, el gran basar xinès en línia. De fet, Madrid ja té tres botigues MI -així es diuen els seus establiments oficials- a la seva perifèria; Barcelona, una a l’Hospitalet, i es planteja la cinquena a Saragossa. A més, Xiaomi ja és la tercera marca de mòbils més venuda al país i supera els iPhone, poc accessibles per a una majoria.

Segons la revista TechCrunch, el fabricant xinès ja ha omplert els formularis per sortir a la Borsa de Hong Kong, cosa que podria proporcionar-li fins a 10.000 milions de dòlars que faria servir per expandir-se per Europa. De moment, sempre segons TechCrunch, planeja associar-se amb diferents cadenes de distribució d’Anglaterra, França i Alemanya per oferir els seus productes, sempre baratíssims, que també seran accessibles a internet. I potser en el futur, seguint l’experiència espanyola, obrirà botigues oficials MI en centres comercials perifèrics de ciutats clau amb una important població obrera.

El de Xiaomi és un cas d’estudi, perquè és una de les poques empreses xineses que ha arribat a ser global sense un suport massiu del govern xinès, cosa que no poden dir ni Huawei ni Alibaba ni alguns altres grans noms. Per poder estar al seu nivell en només set anys, perquè l’empresa va néixer a finals de 2010, els seus fundadors s’han recolzat en els seus coneixements d’enginyeria i en la premissa de créixer des del més petit i per als més petits, és a dir, per als xinesos del carrer amb poc poder adquisitiu, que són una legió.

La seva aposta inicial va ser vendre smartphones a un preu tot just uns iens per sobre del valor de cost, de manera que el benefici fos molt minso però fossin accessibles als centenars de milions de xinesos de la classe obrera que estava en expansió, però que no podia permetre’s ni un iPhone ni un Samsung Galaxy. El seu èxit va ser immediat i el Xiaomi MI1 ja va tenir beneficis.

El 2013 el Xiaomin MI2S va aconseguir ser el mòbil més popular de la Xina i va permetre als fundadors fitxar Hugo Barra, llavors el vicepresident de Google encarregat d’Android. Barra va estar-hi fins al 2017 i després va marxar a Facebook per dirigir la secció de realitat virtual. Diverses fonts apunten que no va aconseguir convèncer els seus caps que s’havia de donar menys pes al maquinari i diversificar cap al programari, tal com estava fent Apple.

De totes maneres, Barra va coordinar l’exitosa expansió internacional de Xiaomi per tot el sud-est asiàtic fins a l’Índia, fet que ha donat a la companyia la dimensió global necessària a força de ser accessible a les poblacions del Tercer Món. El model de negoci sempre és el mateix: vendre amb el mínim marge, i de vegades amb qualitat qüestionable, però aconseguir que la tecnologia puntera sigui accessible per al precariat. Ara ha fixat la mirada a Europa i les seves cada vegada més empobrides classes mitjanes i obreres. Si l’aposta segueix les pautes d’Espanya, l’èxit està assegurat.

Sobre això, sembla que el nom mateix de l’empresa ja desvelava les intencions inicials, perquè Xiaomi en xinès mandarí vol dir mill, un cereal agrest que necessita poca aigua per créixer i donar bons grans. El mill és, al costat de l’arròs, l’aliment tradicional de les classes rurals més pobres a la Xina. No obstant això, Lei Jun, cofundador i conseller delegat de Xiaomi, sempre ha matisat que hi ha un doble joc en la paraula, perquè xiao està relacionat amb el concepte budista que diu que “un gra [si saps fer-lo créixer] pot valer més que una muntanya”, i mi té a veure amb l’aspecte mòbil; sens dubte, amb l’era mòbil que vivim amb els smartphones, la principal font d’ingressos de Xiaomi.

Altres vegades Jun ha relacionat la paraula sencera Xiaomi amb la màxima revolucionària “mill i fusell”, que va encunyar Mao Tse-tung arran de la resistència contra l’invasor japonès durant l’ocupació del 1937 al 1945. Sigui quina sigui la definició que lliga amb el perfil de negoci de Xiaomi, en totes s’hi troba una filosofia de base: el petit, simple i auster, sempre té més possibilitats de sobreviure que el gran, sòlid i inamovible. La raó és que el petit és flexible i, a la llarga, si persevera, pot arribar a tots els àmbits i persistir a totes les adversitats, sobretot les econòmiques.

Per il·lustrar-ho, res millor que l’exemple de les musaranyes, els nostres parents més petits i antics, que van sobreviure a la gran extinció d’espècies del Cretaci i van ocupar el lloc dels gegantins dinosaures, cosa que va propiciar l’expansió dels mamífers arreu del planeta. És improbable que Jun i els altres cofundadors de Xiaomi s’hi inspiressin per idear el model de negoci de Xiaomi, però qui sap si, al pas que va l’economia mundial, no arribarà un dia que tots ens llevarem al matí amb el so del despertador d’un smartphone de la marca Xiaomi i gairebé ni recordarem l’iPhone o el Galaxy.