A GoPro se li acaba l’onada de l’èxit

Sembla que a Nick Woodman, segurament el surfista més ric i emprenedor del món, se li ha acabat el crèdit. Després de crear el 2004 GoPro, una companyia fabricant de les càmeres de vídeo de la sèrie Hero, que es van fer tremendament populars entre els amants de l’extrem -tot tipus de surfers, skaters, bikers i altres tribus addictes als esports de risc- i també entre el públic en general, ara busca algú que el salvi de la fallida. GoPro ha anunciat que suspèn la fabricació del seu dron Karma, tot un fracàs de vendes, i buscarà una sortida financera als 105 milions de dòlars que formen el seu deute acumulat. Després de l’anunci, el valor de l’acció de la companyia ha caigut per sota dels sis dòlars. Tenint en compte que quan va sortir a borsa (l’estiu del 2015) les accions valien 85 dòlars, la situació és una metàfora del fet que fins i tot l’onada més alta no pot evitar morir a la sorra.

Hi ha moltes preguntes que es poden fer sobre com una empresa que sortia a borsa amb una valoració de 3.000 milions -la més alta d’un fabricant de hardware des de la sortida de les piles Duracell, 23 anys abans- i recaptava en un sol dia 500 milions de dòlars pot presentar tres anys més tard suspensió de pagaments i anunciar l’acomiadament de més de 200 empleats. John Biggs, analista del mitjà digital TechCrunch, apunta que més enllà de possibles errors de gestió hi ha el problema de fons de ser un fabricant de maquinari en temps de la gran fàbrica xinesa, que t’ho fa tot més barat. Per rematar-ho, actualment el gran mercat mundial que es vol conquerir és la mateixa Xina, que té una imbatible fília per les marques pròpies.

Així, després d’un primer èxit mundial, Biggs opina que les càmeres GoPro van ser ràpidament copiades pels fabricants xinesos, que en van crear clons molt més competitius i assequibles en preu perquè, al cap i a la fi, per a la majoria de les persones aquest dispositiu és un simple caprici. D’aquesta manera, les vendes van començar a baixar gradualment i inexorablement. Davant la competència, Woodman i el seu equip van intentar buscar una sortida amb la fabricació de drons que incorporessin la càmera, per diversificar el producte. Van llançar el Karma, un aparell amb alguns problemes inicials que li van donar mala reputació al mercat i en van enfonsar les vendes. Finalment, atrapats per la inapetència del mercat, GoPro no ha pogut aguantar la seva sobredimensionada infraestructura (Biggs també apunta que va créixer massa de pressa) només amb els amants dels esports.

La veritat és que en catorze anys, Woodman ha aixecat i enfonsat una de les empreses d’èxit més fulgurants de Silicon Valley, amb una història fascinant al darrere. Woodman va viure durant un temps a còpia de fabricar cinturons de cuir amb petxines de Bali, que venia a Califòrnia. Aprofitava tot el que guanyava per viatjar a les principals platges d’onades del món, on feia surf i observava com els seus companys es lligaven velles càmeres fotogràfiques al canell per gravar-se en acció. Algunes vegades utilitzaven els seus cinturons per subjectar-les.

Va ser en un d’aquells viatges quan va concebre la idea de crear una petita càmera de vídeo portàtil que es pogués aïllar de l’aigua i usar lligada al canell, fixada en un bastó extensible o en un casc. La càmera havia de ser senzilla però resistent per aguantar els típics cops dels esports de risc. Així va néixer GoPro, que va anar evolucionant amb connectivitat wifi i Bluetooth, més resolució i altres millores. Gràcies als vídeos pujats a YouTube per skaters, surfers i bikers, la GoPro es va posar de moda i tenir-ne una es va convertir en un signe que diferenciava les persones enrotllades de les que no ho eren.

El seu creixement va ser tan fort que aviat es va veure clara la necessitat d’aconseguir finançament amb la sortida a borsa. Posteriorment l’empresa va créixer ràpidament per donar abast a una demanda que en aquell moment semblava mundial: GoPro surfejava a la cresta de l’onada, però aviat començaria a notar la baixada i la inestabilitat pròpia de les planxes de surf quan l’ondulació es fa plana. Al final, tot surfista acaba irremissiblement caient-ne i tastant el gust salat i amarg de l’aigua de mar. No és una metàfora, és una lliçó que Nick Woodman hauria d’haver sabut des de feia molt de temps, quan fabricava cinturons de petxines per pagar-se els seus viatges de surf per tot el món.