L’espardenya catalana es fabrica a la Rioja
El gran cultiu del cànem al nord d’Espanya va fer que el 80% de la població es dediqués a filar-lo i que s’instaurés allà la tradició
En un poblet de la Costa Brava, un quiosc. El comerç combina la clàssica venda de diaris, llibres i material de papereria amb productes de platja. “Cosa de supervivència”, deu pensar el propietari. Entre tot allò que conforma el paquet necessari per passar un dia a la costa hi ha unes quantes espardenyes. D’aquestes que, de tan clàssiques, fa anys que són per tot arreu. Tenen la sola d’espart; la tela dissenyada per cobrir el peu, llisa, d’un sol color (amb tota la paleta per triar, però); no hi ha distinció entre peu dret i peu esquerre, i fan funció tant de sandàlia com de souvenir o, estirant el fil, de sabatilla d’estar per casa. És la versió moderna del calçat que caracteritza el folklore català (castellers, balls de bastó, sardanes, pagesos) amb una particularitat: l’epicentre de la seva fabricació és a la Rioja.
La zona s’ha convertit, de fet, en la resistència dels fabricants d’espardenyes, tot i que l’origen de la sabata se situa molt lluny. Es creu que es tracta d’un calçat d’inspiració egípcia que van adoptar els romans per elaborar una plantofa coberta que protegís el peu del sol i la calor. Tot i això, la primera prova documental de la seva existència (al món modern ) data de principis del segle XIV i està escrita en català. El seu ús estava especialment estès als territoris de l’antiga Corona d’Aragó (Aragó, Catalunya, País Valencià i Illes Balears).
“A la Corona d’Aragó en duien de forma habitual. Probablement per la seva flexibilitat i frescor els devia resultar una sabata còmoda de portar a l’hora de fer front als enemics”, expliquen a la web de Vidorreta, companyia de calçat de la Rioja. “Segles més tard, el seu ús es va popularitzar entre els camperols”.
La qüestió és que la fabricació va començar a expandir-se pel nord d’Espanya. A la Rioja és on més planta de cànem es cultivava, i sent llavors aquest material l’element clau per fer sogues i les soles de les espardenyes, era natural que les dones dels pobles de la zona comencessin a filar. “El 80% de la gent d’allà es dedicava a això”, expliquen des de Ramoncinas, un dels fabricants que encara s’hi dedica.
La prohibició del cultiu de la planta cap als anys 30 -perquè és, com assenyala un fabricant de la zona, “cosina germana de la marihuana”- no va fer disminuir-ne la indústria. Llavors, ja era d’ús comú el jute com a matèria primera substitutiva, així que la fabricació va seguir concentrada allà. Ara, de fet, el material fonamental de fabricació és el jute exportat de l’Índia i Bangladesh; la diferència és que arriba ja en forma de fil.
Ramoncinas, per exemple, és qui subministra aquest model clàssic d’espardenya a La Manual Alpargatera (un dels primers tallers d’espardenyes a Barcelona). Les fan amb jute, explica el fabricant, però de cosir la tela i unir-la amb la sola (amb aquesta puntada blanca que s’ha convertit en tret característic del model) se n’encarreguen dones que les cusen a mà en un petit poble de la Rioja. El mateix fan a Antoni Pons, que també aposta per la cosida artesanal i l’encarrega a poblets d’aquella zona.
“Es fa la Rioja per tradició, el preu no hi té res a veure”, explica un responsable d’Alpargatas Sesma, també fabricant de la regió. “Abans hi havia altres zones (Sant Sebastià, Castelló o Múrcia), però ara només quedem els ingenus”. Ho diu rient, però sense aconseguir ocultar el pes de dedicar-se a una indústria que viu com a perjudicials els efectes de la globalització.
En efecte, molts fabricants s’han passat a les espardenyes de disseny perquè el preu dels models bàsics no compensa. Un calçat d’aquest estil al sortir de fàbrica costa uns 5 euros, i a aquesta xifra se li han de sumar els impostos. Les botigues les han de vendre mínim a 10 euros per treure’n beneficis. I aquest preu, diuen, no reflecteix el desplegament de recursos necessaris per fabricar-les. A això se suma que molts fabricants encarreguen la cosida a dones velles dels pobles que ho fan a mà. I aquestes, a mesura que es van fent massa grans, es retiren.
És per això que diversos fabricants i venedors consultats asseguren que les espardenyes d’aquest estil, quan es venen excessivament barates, solen venir de la Xina. “Que posi made in Spain a la sola no hi té res a veure”, diu un d’ells. “A la majoria, senzillament hi posen, de fet, dissenyat a Espanya”.
El quiosquer de la Costa Brava, però, ho nega. Les seves, explica, venen de Logroño.