L’escena va tenir lloc fa un grapat de dècades en una població costanera de l’Empordà. Un veterà del negoci de la compravenda de vaixells trucava a un conegut per explicar-li que acabava de vendre dues embarcacions d’una tacada. Era un petit èxit, però en un negoci on tothom coneix tothom, l’operació l’havia deixat intranquil: “Qui són aquest parell? Han vingut amb unes pretensions i unes exigències…” Parlava de Jorge i Antonio Gallardo, dos perfectes desconeguts aleshores en una comarca que històricament ha aplegat l’alta burgesia catalana. L’inquiet venedor va escoltar que es dedicaven al sector farmacèutic, però encara així va deixar anar una última pregunta: “¿Creus que cobraré?”
Una situació similar seria impensable avui. Jorge Gallardo ha fet un pas històric aquest mes de maig i ha deixat de ser el president d’Almirall, la primera farmacèutica catalana si es deixa de banda Grifols, després de 34 anys. L’empresa familiar cotitza avui a l’Íbex-35 amb un valor de 1.800 milions d’euros i va tancar el 2021 amb una facturació de 827 milions. És un dels gegants de l’empresa familiar catalana i el cognom Gallardo és un habitual dels rànquings de Forbes a Espanya.
Malgrat que el ja expresident d’Almirall mai ha estat una persona procliu a sortir de l’esfera privada, és prou conegut entre el gran públic pels seus explícits posicionaments contra el procés sobiranista. El 2015, dies abans d’unes eleccions catalanes, va enviar un vídeo als seus dos mil treballadors alertant-los de les “possibles conseqüències” que podien derivar-se “del resultat”. Aquell polèmic comunicat, que mirava d’influir en el vot dels treballadors, el va ratificar uns mesos després en una sessió dedicada a la seva persona al Cercle d’Economia. “Ni la CUP, ni Junts pel Sí! És la meva companyia! Són 73 anys, i si estic fora de l’euro he de pagar una tarifa per exportar a les meves filials, i així, ni investigació, ni feina, ni res”, deia, encès. Tampoc va ajudar a la seva discreció la publicació dels papers de la Castellana, l’any 2016, que destapava que Gallardo i el seu germà Antonio havien regularitzat durant l’aministia fiscal 113 milions d’euros que tenien a Suïssa relacionats amb empreses panamenyes.
Aquell soroll, possiblement, va treure del focus una veritat que en el sector farmacèutic català es dona per feta: “Jorge Gallardo és un empresari admirable”, afirma Joan Uriach, expresident d’Uriach. No és l’únic que té aquesta opinió. Antoni Esteve, que va ser president d’Esteve entre el 2005 i el 2012, també és clar: “De jove pensava que m’agradaria arribar a ser tan competent com ell”. Entre els mèrits que li apunten a Gallardo (l’empresa que va heretar havia facturat l’equivalent a 137 milions l’any 1987, una xifra que ha multiplicat per sis sota el seu mandat) hi ha el creixement a l’exterior, la fusió amb Prodesfarma i la sortida a borsa de la companyia. Gens malament per a algú que, d’entrada, no generava gaire confiança al seu propi pare, el fundador d’Almirall: “Ja ho sé, que els enginyers arruïnen les companyies”, li repetia sovint al seu fill Jorge, enginyer industrial de formació, molt abans de cedir-li el testimoni.
En l’acte que el Cercle d’Economia li va dedicar el 2015, Jorge Gallardo va repassar alguna d’aquestes fites. Es va referir, per exemple, a la internacionalització, potser el seu llegat més important: “Per obrir a Itàlia vam posar un anunci al Corriere della Sera demanant 150 visitadors, i els primers tres o quatre anys perds diners”, explicava, amb resignació però convençut que aquest és el camí. Sota el seu mandat, Almirall va obrir filials a Bèlgica (1990), Portugal (1993), França (2001), Itàlia (2002) i Alemanya (2003). Amb el temps s’hi sumarien Àustria, Polònia, el Regne Unit, Suïssa, els països nòrdics i el Canadà.
Almirall és també reconeguda per la seva xarxa comercial, que li ha permès comercialitzar molts productes que no són propis sinó d’altres multinacionals a través de llicències. “Has d’ampliar xarxes de vendes i posar molts diners a la part comercial”, explicava Gallardo.
Però l’èxit d’Almirall a l’hora de vendre llicències de tercers, expliquen al sector, ha estat conseqüència també d’un altre factor. Durant anys, Jorge Gallardo va ser membre de la junta de la IFPMA (la patronal mundial) i va arribar a presidir l’EFPIA (la patronal europea del sector). “Que un espanyol arribés a aquest càrrec, amb les bèsties que hi ha a Europa, té molt de mèrit”, expliquen al sector. De fet, va ser durant un sopar a Berlín l’any 1998 que el van proclamar president de la patronal europea. “El seu primer discurs el va fer en anglès i en francès, els parlava perfectament i la gent al·lucinava”, explica un assistent. “Es va formar per ser un líder”, rebla Uriach.
Durant anys, Gallardo va dedicar una part de la seva desbordant energia a representar els interessos del sector. Ho va fer conjuntament amb Antoni Esteve, el seu vicepresident, que ho recorda així: “Vam fer la volta al món en defensa de les patents del producte farmacèutic i per aconseguir més transparència en relació amb els contactes amb els metges”. Això últim es va saldar amb la redacció d’un codi de bones pràctiques. La qüestió de les patents, resolta també amb èxit, va ser especialment complicada en països com Espanya.
Al sector expliquen que una de les conseqüències de l’autarquia promoguda pel franquisme va ser el fet que no es reconeixien les patents de producte, sinó només les de procediment: si trobaves una manera d’arribar a un producte fent un petit canvi en el procés d’investigació, no es considerava una còpia il·legal. Això va fer que durant anys el sector, a Espanya, anés endarrerit. “Hem de ser sincers, no hi havia investigació, es feien còpies”, lamentava Gallardo. Igual que Espanya estaven països com Portugal, Itàlia o la Xina.
Després d’anys de gestions, Espanya va entrar al paradigma de les patents de producte, que afavoreix la recerca perquè blinda i premia els interessos comercials de l’empresa que ha fet la investigació. “Gallardo es feia escoltar”, recorda Esteve. D’aquells dies en guarda el record de reunions amb múltiples ministres (d’Ernest Lluch a José Montilla) i de nits en què es quedaven penjats en aeroports remots. “Es buscava la vida, mantenia el cap fred, buscava la solució i pagava sempre: un cavaller de cap a peus”.
Aprofitant aquell càrrec, diuen al sector, Gallardo va estrènyer lligams amb els peixos més grossos del sector. Amb ells no només va fitxar consellers d’altíssim nivell per a Almirall, sinó que també va tancar profitosos acords per vendre els productes de les multinacionals. El mèrit és de la iniciativa de Gallardo i de la seva capacitat de negociació, heretada, diuen alguns, del seu pare, Antonio Gallardo Carrera, un emprenedor que va començar la seva carrera com a representant d’Air France a Espanya i que no tenia inconvenient a dir que havia fet la fortuna estalviant cada dia els 25 cèntims que li costava el tramvia.
Els 34 anys de presidència de Jorge Gallardo també van estar marcats per la sortida a borsa de la companyia, l’any 2007. Ell explicava que, lluny de ser una aposta de risc, la va fer per prudència. Almirall havia apostat “molt fort” per un broncodilatador que era car i tenia molt de risc. “Em van dir: «Pensa si això no va. Potser és el moment que venguis». I entre no fer res i vendre el 100%, vam optar per posar a la borsa el 30%, així abaixàvem el risc, perquè tenies un patrimoni”, explicava, content d’un pas que va “professionalitzar” la companyia.
Anys després, i mentre el creixement seguia imparable en un entorn cada cop més complicat, va prendre la decisió de vendre el seu negoci respiratori a AstraZeneca, en una operació de més de 1.500 milions d’euros. Era el 2014 i Gallardo destacava, d’aquell pas, el nivell del seu consell d’administració: “Has de tenir consellers independents de veritat i amb personalitat”. Gallardo també va dir una altra frase al Cercle d’Economia. “Els empresaris catalans tenim molta tendència a dir «Soc només jo i vull el 100% -reflexionava-. Però has de perdre alguna ploma pel camí»”.
Parlava amb coneixement de causa. Si hi ha un fet cabdal en la trajectòria d’Almirall és el convuls episodi de la fusió amb Prodesfarma el 1997. “Fer allò és tan difícil que feia 25 anys que no n’hi havia cap, de fusió, i 25 anys després no n’hi ha hagut cap altra...”, rememoren al sector.
L’operació va ser una prova fefaent que les fusions entre iguals no existeixen. Prodesfarma, liderada per Antoni Vila Casas, havia acceptat deixar la direcció de la companyia en mans dels Gallardo, però es va trobar amb la sorpresa que a última hora reclamaven tenir un 52% d’accions, i no el 50% que havien pactat. La fusió, quedava clar, era una compra. Vila Casas, ara mecenes, va optar per quedar-se amb un 33%, però temps després, quan li van diagnosticar un limfoma, va voler vendre tota la seva participació. Mentre lligava la sortida, disconforme amb algunes decisions, va portar a judici els Gallardo, en una decisió que va suposar un trencament definitiu entre dos dels grans empresaris catalans. “Encara avui, si es creuen pel carrer, no se saluden”, explica un testimoni de la desavinença.
El cert és que no es pot parlar de Gallardo sense fer referència al seu caràcter explosiu. Sota la seva mirada freda, amaga un geni difícil de contenir. Diferents fonts consultades per l’Emprenem coincideixen que tractava amb “duresa” els empleats. “Ell és una bellíssima persona, però tenia la gent una mica acollonida”, apunten al sector. “El Jorge i el seu germà eren gent que trepitjaven molt fort, molt segurs de si mateixos, tot ho feien bé”, expliquen aquestes veus. Alguns apunten que això va marcar, en part, la successió fallida del 2011, quan Carlos Gallardo, flamant nou president, va declinar assumir el càrrec de conseller delegat, segons va publicar en el seu dia El Confidencial. Consultat per aquest diari, el nou president d’Almirall es limita a dir sobre aquell episodi que el 2011 “no estava previst cap relleu”.
També apunta algunes de les grans virtuts del seu pare: “Principalment, el compromís, tant amb la companyia com amb tot allò en què estiguis involucrat”, explica. En declaracions a l’Emprenem, Carlos Gallardo destaca un tret fonamental en la carrera del seu pare: “Ens ha demostrat que per tenir èxit en els negocis cal deixar les pors de banda”, recordant que va impulsar la internacionalització a principis dels 2000, “quan els laboratoris estaven dividits sobre l’estratègia a seguir”. El nou president d’Almirall guarda un bon record del vessant familiar del seu pare, i en destaca un episodi: “Quan jo era un nen, el meu pare em portava a la fàbrica d’Almirall els caps de setmana; em quedava meravellat amb la maquinària”.
En aquesta història hi ha un altre Gallardo important. És Antonio, el germà de Jorge. Segons diuen, la seva és també una personalitat inflamable: “El Jorge encara es conté, l’Antonio no”. Ell és una figura clau en l’èxit d’Almirall: “Sempre han anat a l’una, mai s’han enemistat”, en diuen. També és el pare de Susana Gallardo (coneguda pel seu activisme antiindependentista i pel seu matrimoni amb el polític francès Manuel Valls) i en el món dels negocis és responsable de l’altra joia de la corona dels Gallardo, el family office Landon, amb què vehiculen les seves inversions. “És impressionant, segur que hi ha anys que hi guanyen més diners que amb l’empresa”, diuen al sector. Landon, en efecte, té hotels, hospitals, residències i empreses de diferents àmbits, i se li calcula un patrimoni de 2.000 milions.
Jorge Gallardo, als seus 80 anys i viudo de fa pocs mesos, és una personalitat difícil d’abastar. Amb els anys ha estat objecte d’elogis i de durs retrets. Però al sector hi ha unanimitat: “Potser no ha estat prou valorat pel que ha assolit -diu Antoni Esteve-, però també és veritat que ell mai ha aspirat a ser valorat”. Per entendre l’èxit, però també la duresa, d’aquest empresari, potser cal llegir amb deteniment una frase amb què va resumir el seu credo: “L’empresa és una cosa de passió, constància i concentració. La companyia es fa darrere d’aquella taula. I es fa amb 12 hores al dia de feina”.