Els vitralls de Gaudí, com el plor desconsolat del primer amor

Un plor descontrolat. Així recorda Jorge Aragone el dia que va descobrir la Casa Batlló. La mateixa reacció al MNAC davant El gran vidre, de Duchamp. Se li posa a un la pell de gallina escoltant l’emoció que desprenen els records i l’erudició de qui sens dubte és un dels més grans artistes del vitrall que podem trobar avui a Barcelona. Té el taller des de fa deu anys al carrer del Peu de la Creu. Ofereix els seus serveis de restauració i també de creació d’obra nova. És fàcil enamorar-se perdudament d’un dels vitralls que pengen de les parets. Potser d’un Corto Maltés, potser el seu personatge de còmic preferit. Sempre que el fabrica, el ven. I ja en van uns quants.

Traslladar l’obra aliena al vidre és una de les facetes de la seva feina que més el motiven: “La traducció de l’obra pictòrica al llenguatge del vidre és una feina molt estimulant, molt creativa”. Jorge és argentí, de Rosario, però té uns sorprenents vincles amb Catalunya. Ens els explica, generós i eloqüent, mentre desgrana píndoles de saviesa sobre un ofici fascinant. Ha restaurat els vitralls de la Casa Batlló i del recinte modernista de Sant Pau. Els vitralls de patrimoni, un univers fecund i preciós. Estima el Modernisme català, ha sigut per a ell una escola de coneixement i d’arrelament impressionant. “Com la descoberta d’un primer amor”, assegura. I la nova creació també la toca. El vitrall de la cúpula de la botiga Cartier del passeig de Gràcia és seu. O els vitralls –de cúpula i portes– de particulars que volen decorar les seves cases seguint la inspiració de temps artístics passats però plenament vigents.

I d’on prové aquest vincle tan fort i alhora tan progressivament casual amb Catalunya? Alerta perquè és una mena de curiosíssima serendipitat. Cal remuntar-se als orígens, al seu Rosario natal. La seva escola primària la va fundar una deixebla de Rosa Sensat. “Una escola amb un projecte d’ensenyança insòlit a l’Argentina dels anys seixanta, amb molt arrelament artístic, una meravellosa raresa". Però això no és tot, a la ciutat hi ha un passeig que es diu Rambla Catalunya. Com a tants indrets de l'Argentina, des de ben jove la música i la poètica de Serrat formen part de la seva educació sentimental. El primer taller de vidre on va treballar estava a escassos cent metres del casal català de Rosario. En voleu més? Il·lustres futbolistes rosarians: Menotti, Bonano i Pizzi. Un entrenador i dos jugadors del Barça. Bé, i Messi, esclar: “Aquest nan meravellós”.

“Quan va esclatar la dictadura, es va fer impossible viure a l’Argentina!”. Només va aguantar-hi tres anys, entre 1976 i 1979. I va marxar. Primer a Costa Rica, on va muntar un nou taller de vidre, però no tenia referents dels quals aprendre i enriquir la tècnica. Així, doncs, el 1982 arriba a Barcelona, on viu una època molt interessant i profitosa. L’Ajuntament havia iniciat una campanya d’ajudes per a la restauració de Ciutat Vella i l’Eixample. “Hi havia molta feina i vaig treballar molt. Era un món molt especial aquella Barcelona dels primers anys vuitanta”.

Viatja per Itàlia –Murano, esclar–, França i Alemanya i comet l’error de tornar a l’Argentina –aquest cop a Buenos Aires– on ensopega amb una nova crisi. Fins que el 1992 torna a Barcelona i ja no se’n mou. “Barcelona és una gran capital arquitectònica, amb un patrimoni i un llegat de valor incalculable”. Es refereix, altre cop, al Modernisme català i, en especial, a Lluís Domènech i Muntaner. Per a la cúpula i les portes de la botiga Cartier, per exemple, es va inspirar en un vitrall de la Casa Lleó Morera del passeig de Gràcia –obra de Domènech– que li va servir per fer-ne un maridatge molt especial amb un braçalet de Cartier i així dissenyar la cúpula. Una feina que el va portar també a treballar per la marca als locals de Viena i de Lisboa.

Molts dels seus compradors particulars són ciutadans europeus que viuen entre el seu país i Barcelona. Coneixen l’art, els inspira, i, a més a més, tenen un interessant poder adquisitiu. Fa deu anys que Jorge Alberto Aragone habita al seu local de Peu de la Creu –abans estava al carrer de la Cera–, un oasi de delicadesa, de bellesa, d’inspiració.