Vicent Monsonís: “Fer cinema independent des de València no resulta rendible”

El guionista i director de cinema valencià Vicent Monsonís (València, 1968) ha crescut en una família treballadora. “Ma mare treballava moltíssim per guanyar-se el seu salari de mestra. Era un sou modest per tirar endavant quatre fills sola”, recorda. Aquella experiència va marcar la seva manera d’entendre els diners: “Els diners són un vehicle i no un fi. La finalitat mai ha sigut guanyar-ne molts ni acumular, sinó utilitzar-los com a via per aconseguir altres coses”. De fet, tot depèn de les aspiracions: “Si les teves pretensions són senzilles és més fàcil aconseguir-les. Jo no vull comprar-me un Maserati, perquè no li veig cap substància”, assegura. “Quan tens ambició per allò que és superflu, és avarícia”, sentencia.

A casa, l’educació sempre va ser una prioritat. Amb només 16 anys va anar a estudiar amb una beca als Estats Units: “Allà vaig escriure i rodar el primer curt. Disposava de material audiovisual que el meu institut de Borriana, òbviament, no tenia”. Aquella experiència va culminar amb el primer premi del Festival del Vídeo de Califòrnia, un reconeixement que li va servir per encarar la seva carrera professional cap al sector de la comunicació.

Va estudiar periodisme i, per costejar-se la vida a Barcelona, treballava com a il·lustrador. Poc després va tornar a València per dedicar-se a la televisió pública del país, llavors el Canal 9: “Tenia un contracte fantàstic en què es cobrava molt bé”. El canvi de color polític, però, va comportar modificacions en un programa que funcionava: “Després de tres anys fent el programa infantil, em vaig barallar molt amb la direcció”. “Me’n vaig anar amb una crisi d’ansietat. Tots els companys em deien que estava boig deixant un sou fix”, afegeix. De fet, mai més ha tornat a tenir un contracte estable. “Per a mi sempre ha estat molt més important la feina que faig que els diners que pugui guanyar amb aquesta feina”, afegeix.

Monsonís s’ha dedicat sempre a escriure i dirigir els seus propis projectes des de València, una decisió política: “Vaig trucar a les portes de totes les productores per vendre un guió. Em deien que no els interessava, fer aquest cinema era una ruïna. Però totes em donaven feina de guionista”. Així, doncs, va optar per muntar la seva pròpia productora: “Vaig aixecar en finançament privat més de 60 milions de pessetes, una barbaritat”. Dos anys més tard ja havia retornat aquests diners a les empreses valencianes que es van comprometre amb la cultura: “Ha estat gràcies als grans empresaris que jo he pogut fer pràcticament tota la meva carrera com a cineasta”. “Fer cinema independent des de València no resulta rendible”, relata.

Les distribuïdores, assegura, no confien en pel·lícules rodades en una llengua diferent del castellà. Tot i que al País Valencià es destinen molts diners públics a la producció cinematogràfica, Monsonís critica que aquests recursos acabin finançant cinema espanyol: “Per ser considerat d’ací, més del 50% de la producció hauria de ser protagonitzada per actors i actrius valencianes que expliquin històries nostres, en el nostre territori”.

“El sistema està configurat d’una manera que expulsa el cinema Valencià, ens hem d’inventar el nostre propi funcionament”, relata. Això és el que ha intentat amb La invasió dels bàrbars, l’última producció estrenada el desembre passat. El pressupost de la pel·lícula frega el milió d’euros, una xifra insuficient per optar a les ajudes del Ministeri de Cultura, que exigeixen un mínim d’1,3 milions.

La difícil promoció

Monsonís apunta que el cinema té dos vessants, el cultural i l’industrial, i “conciliar les dues coses és complicat”. Lamenta que La invasió dels bàrbars, tot i tenir una molt bona rebuda, no competeixi en igualtat de condicions: “No tinc la capacitat econòmica per promocionar la pel·lícula com la tenen les [productores] espanyoles”. Tot i això, la segona setmana de gener va ser la sisena pel·lícula espanyola amb més públic a l’Estat, tot i projectar-se només en quatre sales del País Valencià i una a Catalunya.

Monsonís també qüestiona el model de promoció basat en grans premis internacionals: “els Oscars són una eina publicitària de primer ordre del cinema nord-americà. Nosaltres no podem repetir aquest format”. En canvi, defensa una altra manera de mesurar l’èxit: “Potser hauríem de celebrar que l’any passat es van fer dues pel·lícules en valencià, en lloc de competir entre nosaltres”. Ara, el director ja té nous projectes al cap, entre ells escriure una minisèrie de quatre episodis ambientada en la mateixa època.