Quant val un cafè sol?

BarcelonaA Cafés Roure del carrer Comte Borrell de Barcelona, al cor de Sant Antoni, el cafè és una forma de vida. Des de sempre. Sense pretensions, sense modes, sense presumir d’aquella etiqueta avui tan de moda de “cafè d’especialitat” o “l’experiència del cafè”. Avui tot són “experiències”. Daniel Marín, l’actual propietari del negoci, li treu ferro i reivindica l’essència –mai més ben dit– del bon cafè.

Coneix la paraula barista des de sempre, però reconeix que no l’ha sentit utilitzar mai tant com ara. Barista, la persona que prepara cafè. “Ara se’n fan cursets i fins i tot màsters. Abans n’aprenies fent-ne, amb l’ofici i l’experiència”. Roure és un establiment arrelat i estimat al barri. El Daniel, veí, client i amic de tota la vida, el regenta des del 2019, quan Joan Roure, tercera i última generació del negoci familiar, li va comunicar que es jubilava. I ho va veure clar: calia agafar les regnes del negoci i continuar endavant. I així va ser.

L’establiment té dues parts –botiga i cafeteria– i diversos tipus de clients. La cafeteria serveix esmorzars –dolç i salat– i berenars –només dolç–, i es nodreix principalment del veïnat del barri. Als matins sobretot la gent gran i els que hi van a treballar, i a les tardes, famílies i residents. Entre ells, molts estrangers joves que viuen al barri. La botiga, amb una bona varietat de cafès i de dolços, acull compradors de tota la ciutat. El barri, Sant Antoni, està força de moda per a conceptes nouvinguts com el brunch, que a Roure no treballen. “La restauració al barri, sobretot els caps de setmana, està molt enfocada a rebre barcelonins de la resta de la ciutat, però li falta més obertura cap al mateix barri”, reflexiona el Daniel. La famosa cultura del vermut, tan seductora i també tan invasiva.

Disposen d’una seixantena de varietats de cafè. Tant per a la venda a granel com per a la degustació. Disposen de cafès de gairebé tots els països productors del món: Colòmbia, Mèxic, Guatemala, El Salvador, Hondures, Costa Rica, l'Equador, Perú, el Panamà, el Brasil, Kenya, Etiòpia, Uganda, Tanzània, Indonèsia, l'Índia, el Vietnam... Només els en falten tres: les illes Canàries, Veneçuela i les illes Reunió. No podem dir que tinguin cafè de totes les varietats perquè seria gairebé impossible: només a Etiòpia s’estima que n'hi ha unes 1.300 de diferents.

A la cafetera sempre hi tenen posat, per defecte, cafè de Colòmbia, però poden servir-ne de totes les varietats de què disposen. I de complements ideals per al cafè en trobem també una bona pila. La reina és la melmelada, però també la xocolata i les galetes. “Ostres, com em costa trobar els pets de monja!”, els deien l’altre dia. L’emblemàtica galeteta rodona sempre la tenen disponible. I carquinyolis, esclar. Intenten que tots aquests complements siguin de producció catalana. Amb alguna excepció, com les inevitables i delicioses melmelades britàniques.

“Ara hi ha molta gent interessada en la cultura del cafè”, assenyala el Daniel. Gent amb ganes de provar coses noves, de saber com està torrada aquella varietat o aquella altra. Anar més enllà del simple fet de “fer un cafè”. Saber que existeix el cafè de supermercat, el d’origen i el de finca. I quin és aquest últim? Ho entendrem amb un parell d’exemples. Cafè de Colòmbia, de la regió de Huila i de la finca Barcelona. Sí, a Huila hi ha una finca productora de cafè que es diu Barcelona. O cafè de Puerto Rico, de la regió de Jayuya i de la finca San Pedro. El Daniel és escèptic amb aquests nous establiments que proliferen i que serveixen cafès normalets a preus d’especialitat. “I amb gots de plàstic!”, s'exclama. “El nostre cafè sol val 1,50 euros, però si vols prendre un cafè de 5 euros, aquí te’n servirem un de fantàstic. I amb tasseta!”

Un negoci divers

Cafés Roure va néixer als anys vint al carrer Hospital, com a botiga i torrefactor, fundat pel primer Joan Roure. Aquesta generació va ser la que va crear també el famós cafè Rovi. Als anys trenta van obrir la primera botiga al carrer Borrell, i als anys seixanta es van traslladar al local actual. Dels tres fills del fundador, el primer es va quedar amb Roure, el segon amb Rovi i el tercer amb Roure Tectosa, marca de maquinària relacionada amb l’elaboració cafetera. No va ser fins als anys noranta que el tercer Joan Roure va decidir obrir la cafeteria. La torrefacció in situ ja no era possible per problemes de soroll.

Cafés Roure, tot el que vulgueu saber sobre el cafè, amb ambient de barri, caliu i pocs romanços.