Urquinaona: el divorci de les elits

99 anys i sis mesos de presó. L’aclaparadora força d’aquest sumatori es va escampar el 14 d’octubre del 2019 a partir de les 9.24 hores del matí i va encendre arreu de Catalunya una metxa de ràbia. En aquell moment era impossible de saber on portava la metxa ni què era el que acabaria esclatant.

El resum podria ser aquest: protestes violentes a totes les capitals catalanes; marxes a mig Catalunya; talls de carretera generalitzats; una vaga general que va incloure el tancament patronal i una nova manifestació multitudinària. I, per descomptat, més de 600 ferits, 13 dels quals van requerir hospitalització (dos d’aquests en estat molt greu i quatre que van perdre un ull); dos centenars de detinguts, prop de 300 vehicles policials danyats; i, només a Barcelona, un miler de contenidors cremats i destrosses per valor de més de dos milions d’euros. Les xifres donen la mesura de l’abast dels fets d’Urquinaona, que es van allargar durant tota la setmana.

Però al balanç de danys caldria incloure-hi un últim element: els ponts entre les administracions i l’alt empresariat barceloní, que es van dinamitar. Aquells dies de psicosi empresarial van portar altres conseqüències: un sopar de gala on l’etiqueta es va perdre, una reunió secreta, missatges telefònics carregats de dramatisme i absències de destacats empresaris. Anem a pams.

Els grans despatxos de Barcelona van començar a comprendre que difícilment s’escaparien de l’onada d’indignació aquell dilluns dia 14 al migdia. A les 13.04, un tuit del compte del Tsunami Democràtic era explícit: “Objectiu: aturar l’activitat de l’aeroport de Barcelona”. A Aena l’anunci no la va enganxar desprevinguda. “Hi havia preparat un dispositiu especial i hi havia molta atenció al que pogués passar i si l’aeroport estava al punt de mira, tal com va resultar ser”, explica una portaveu.

El dispositiu l’integraven la directora de l’aeroport, Sonia Corrochano, els directors d’operacions, comunicació, seguretat i comercial, més la seguretat habitual de l’aeroport, integrada per Mossos, Guàrdia Civil i Policia Nacional. Aquell dia al Prat també hi havia Maurici Lucena, president d’Aena, acompanyat del seu director general, Javier Marín, i del seu cap de gabinet. Aquest comitè de crisi va assistir amb estupefacció a les primeres imatges del col·lapse de trànsit cap a l’aeroport i a la situació insòlita de les columnes de manifestants caminant en direcció a la terminal T1 del Prat, una recorregut que des del centre de Barcelona supera els 13 quilòmetres de distància.

En efecte, l’aeroport es va omplir i els primers xocs entre manifestants i policia no van trigar a arribar. Impactants imatges de violència van inundar les pantalles dels telèfons mòbils de mig país. Aena començava una tensa cursa operativa. Si la iconografia del dia la componen els enfrontaments entre manifestants i agents dins de les terminals enmig de turistes despistats, carretons de maletes volant al buit i milers de persones congregades a la principal infraestructura de Catalunya, rere bastidors Lucena, amb la seva guàrdia de corps, estava en constant contacte telefònic amb el ministre de Transports, José Luis Ábalos, i el secretari d’Estat, Pedro Saura, amb una premissa clara: que no s’aturés l’aerroport.

I, de fet, l’empresa pública es va apuntar una gran victòria de la qual es va guardar molt de presumir: “Les operacions no es van aturar en cap moment, perquè es va traslladar l’operativa a la T2”. En aquell dia de multituds i violència, només es van cancel·lar 110 vols, mentre el 87% de les operacions es feien sense incidències. A Lucena li va quedar el record de la inquietud d’aquelles hores i unes imatges que li van “doldre” perquè es van produir, a més, a la seva ciutat natal. Amb tot, passades les nou del vespre, el Tsunami desconvocava la protesta. Una estona més tard, el comitè de crisi d’Aena es dissolia. La ràbia dels manifestants havia quedat palesa i hi havia pocs dubtes que allò seria només un pròleg.

La casualitat va voler que l’endemà, dia 15, fos Santa Teresa d’Àvila. Aquesta és una data clau del món cultural, polític i també empresarial català, atès que Teresa era el nom de la dona de José Manuel Lara, fundador de l’influent Grupo Planeta. I, per tant, és el 15 d’octubre quan se celebra la gala dels premis Planeta. Com es diu en alguns cercles, “allà, qui no hi és, no existeix”. Malgrat que hi va haver rumors de cancel·lació durant el dia, la cita es va mantenir i al vespre una imponent processó de VIPs va pujar a Montjuïc per plantar-se al MNAC i assistir a la gala tot i l’ambient enrarit que es respirava a la ciutat.

No va ser una gala més. Perquè, mentre Javier Cercas rebia el guardó, les protestes davant la delegació del govern espanyol a Catalunya desembocaven en una nit de violència amb espectaculars imatges d’incendis en ple Eixample barceloní. Al MNAC, mentre els més de 900 convidats atacaven l’esfera de quinoa reial amb salmó fumat i el tronc de rap amb espàrrecs, els telèfons mòbils van començar a treure fum. “Va ser acollonant. Em van començar a passar imatges i hi va haver pànic de veure allò a Barcelona”, explica un expolític que va assistir a l’acte. La gent va començar a aixecar-se de taula per compartir les fotos. “Era un desgavell”, afegeix, i recorda que la taula on era Javier Godó, president del Grupo Godó, es va omplir de destacats empresaris que comentaven les imatges.

Entre els assistents hi havia els presidents del Congrés i el Senat, la vicepresidenta del govern Carmen Calvo o els expresidents de la Generalitat José Montilla i Artur Mas. Per part del món empresarial hi van assistir Josep Sánchez Llibre, Àngel Simón, Joan Rosell, Javier Faus, Jaume Guardiola o Enric Lacalle. Però també hi va haver absències. El govern de la Generalitat no va voler anar-hi pel context de la sentència i pel posicionament frontalment contrari al Procés del grup dels Lara. Per si els protocols d’aquest sopar de gala no havien quedat prou violentats amb aquesta absència institucional i el tumult causat per les imatges dels focs a l’Eixample, l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, va marxar a mig sopar per la gravetat dels fets que estaven passant.

La nit va suposar un abans i un després. En una certa Barcelona començaven dies de pànic.

La desena de fonts empresarials que han participat en aquest reportatge amb la condició de l’anonimat recorden que des d’aquell dimecres els telèfons van treure fum. A l’habitual preocupació del sector hoteler (lobi habituat a fer posicionaments catastrofistes) s’hi sumava un factor més de fons: el fet que una sèrie de despatxos acostumats a trucar directament al mòbil a consellers, presidents de la Generalitat, ministres i presidents del govern central no tenien ara un interlocutor polític a qui transmetre la seva incomoditat.

Aquell matí, Foment del Treball, la gran patronal catalana, feia un comunicat en què apel·lava al “diàleg” i a recuperar “l’ordre” a les ciutats catalanes, i recordava “els riscos per a l’activitat econòmica i la projecció internacional de Barcelona” que tenien els dos dies consecutius de dures imatges de violència. Però només una estona més tard apareixien als telenotícies imatges del president de la Generalitat, Quim Torra, en una de les marxes per la llibertat que des d’aquell dia transitaven Catalunya. Torra ho feia, a més, en companyia de Juan José Ibarretxe, un altre vell enemic de l’establishment.

La presència de Torra en aquell tall de carretera va fer palesa la distància de l’ara ja expresident respecte de l’alt empresariat barceloní, una distància que ha anat en augment des de les lleis de desconnexió del setembre del 2017: “El tracten com a un no ningú, i això que saben que és un bon home i que té familiars propers malalts”, lamenta un destacat directiu català. El cert és que la contundència de la sentència als líders polítics i socials de l’1-O havia tallat línies de comunicació tant amb Esquerra com amb els postconvergents.

Qui són els directius que integren el Gothaempresarial barceloní? Les fonts consultades repeteixen un sintagma que, de fet, ja estava en hores baixes pel que fa a la seva activitat: el fòrum Pont Aeri. Aquest lobi, que agrupa empresaris madrilenys i catalans i advoca per l’entesa entre Catalunya i Espanya, ha tingut en l’última dècada com a principals representants al Principat empresaris i directius com Isidre Fainé, Joan Maria Nin o Gonzalo Gortázar (La Caixa), José Manuel Lara o Josep Crehueras (Planeta), Josep Oliu (Banc Sabadell), Isak Andic (Mango), Enric Lacalle (Saló de l’Automòbil), Javier Godó o Carlos Godó (Grupo Godó), Luis Conde (Seeliger & Conde), Àngel Simón (Agbar), Joan Rosell (CEOE), Joaquim Gay de Montellà o Josep Sánchez Llibre (Foment), Salvador Alemany o Manuel Torreblanca (Abertis), Salvador Gabarró o Francisco Reynés (Gas Natural), Marc Puig (Puig), Emili Cuatrecasas o Rafael Fontana (Cuatrecasas), Josep Maria Xercavins (Teleno), Sandro Rosell (en el seu dia president del Barça), Alberto Palatchi (Pronovias) o Antoni Brufau (Repsol), entre d’altres.

¿On van dirigir les seves trucades i gestions en aquells dies de nervis, sabent que la porta de la Generalitat estava tancada? A una figura que es va fer gegant entre la societat civil catalana: la de Josep Sánchez Llibre, president de Foment del Treball. “La imatge de Barcelona en flames va provocar pànic. No hi ha res que afecti més la confiança, el turisme i la inversió que veure cada dia la ciutat així”, expliquen a l’ARA des de l’entorn de Sánchez Llibre. “Hi va haver psicosi empresarial i tothom es va adreçar a Foment. Ens deien «poseu-vos al capdavant d’això i pareu-ho d’una punyetera vegada»”.

Aquells dies van ser frenètics per a l’expolític d’Unió. Des del seu entorn expliquen que les seves trucades a la Generalitat -el seu interlocutor va ser el vicepresident i conseller d’Economia, Pere Aragonès- van ser constants. “Els deia «prou, que això se’n va a fer punyetes»”. Però a Foment aquells dies van constatar dues coses: que la indignació ciutadana no es podia aturar des dels despatxos, i també que una tradició secular catalana seguia plenament vigent: “Aquí hi ha el costum de no donar la cara, i les hòsties… doncs per a Foment”. Sánchez Llibre també va ser l’encarregat aquells dies d’estar en permanent contacte amb el president del govern espanyol, Pedro Sánchez.

Per afegir llenya al foc, aquella nit la violència es va repetir i encara amb més virulència: es va arribar als 400 contenidors cremats, plusmarca de la setmana. Una idea torbadora començava a formar-se als caps dels ciutadans de mig Catalunya, incloent-hi els principals empresaris del país: que en qualsevol moment hi podia haver un mort i que, si això passava, la situació es descontrolaria del tot.

Aquesta preocupació es va plasmar en un SMS: “No és la independència, és la revolució”, deia el missatge d’un d’aquests destacadíssims empresaris. “La preocupació era general. Quan la situació és inestable i gestiones temes econòmics, t’has de preocupar”, explica un d’aquests directius. “Estaven aterrits. Porten tota la vida dient que hi haurà violència i, quan n’hi va haver, van reaccionar amb pànic”, afegeix un altre executiu que va viure les trucades en primera persona. Una tercera veu matisa aquest sentiment: “Sabíem qui estava al darrere del Tsunami Democràtic, i allò ens va donar una certa tranquil·litat”, reflexiona ara, sense entrar en més detalls.

El dijous, les trucades entre els primers executius catalans es van redoblar, amb la frustració que els canals de comunicació amb Palau seguien tallats. “Hi havia la sensació que la cosa podia anar pel pedregar i que no hi havia ningú al pont de comandament”, expliquen des d’una influent empresa catalana. “La impressió que teníem és que [el conseller d’Interior, Miquel] Buch ho volia aturar, però que el president… El president venia de l’activisme”.

El dia quedaria en la memòria d’una setmana de por i confusió per la convocatòria ultra a la nit i els xocs entre manifestants unionistes i independentistes al centre de la ciutat. Potser va ser el dia que es va estar més a prop d’una tragèdia personal. Menys conegudes, i ja en el terreny de l’anècdota, van ser les escenes que es van viure aquella tarda a l’escola de negocis Esade, on en una mateixa aula hi van coincidir estudiants que després de classe s’havien citat per anar a les concentracions; uns, a les que arrencaven a la plaça Artós, feu de l’unionisme, i els altres a les del Tsunami Democràtic.

Divendres: vaga general. La fàbrica de Seat a Martorell va parar de funcionar, fet insòlit, i els càlculs apunten que l’activitat de Mercabarna va ser de només el 15%. Un elevat nombre d’empreses van fer tancament patronal en rebuig de la condemna als presos polítics. A més, a la nit es van desencadenar els xocs més violents entre manifestants i policia: va ser la batalla d’Urquinaona, que va deixar destruïda aquella zona del centre de Barcelona. De nou, es va vorejar la tragèdia: hi va haver més de 150 ferits, amb tres persones que van perdre un ull, i un total de 83 detencions. No es va lamentar cap víctima mortal.

El nerviosisme va ser tan gran en l’elit empresarial que es va organitzar d’urgència una reunió privada a la seu de Foment del Treball on s’hi van reunir els més destacats directius i empresaris del fòrum Pont Aeri i que es va convocar amb màxima discreció. Sense càmeres ni micros, van expressar la seva preocupació i van preguntar-se què podien fer-hi. La veu del comte de Godó va ser una de les més clares en el conclave. Va prendre la paraula per dir que la burgesia de Barcelona “havia de sortir i dir alguna cosa” perquè “no podia ser que cada nit es cremés el centre de la ciutat i no es digués res”, expliquen fonts presencials. A més, va puntualitzar, “el missatge s’havia de fer mirant enfora”. Enfora, esclar, era Madrid.

En aquella reunió privada hi va haver consens per fer un acte unitari, però hi va sorgir un nou problema. “Ningú no hi volia posar casa seva”, diu un alt executiu català en referència a les seus de les companyies on es podia celebrar un acte d’aquelles característiques, “per no rebre bufetades de l’opinió pública”. “Sánchez Llibre va ser llest -recorda un altre assistent- i es va oferir a fer-lo al Foment del Treball mateix”.

És probable que la resposta dels empresaris en aquella setmana hagués estat menys dubitativa i més ràpida si Isidre Fainé, president de La Caixa i reconegut com la figura amb més poder de Catalunya, i Josep Oliu, president del Sabadell, haguessin estat presents aquells dies a Barcelona. Però, segons han confirmat a l’ARA diverses fonts, cap dels dos eren en terres catalanes.

Havien marxat a Amèrica. Segons fonts de La Caixa, Fainé va treballar amb normalitat els dies 14 i 15 i va volar a Washington el dia 16 per assistir a unes jornades del World Saving Banks Institute, organització que presideix. Aquest acte, apunten, “el tenia planificat des de feia mesos”. Oliu també va volar a Amèrica i el dia 14 ja era fora. Va marxar per ser a Mèxic, primer, per inaugurar el “nou rètol a l’edifici corporatiu de Ciutat de Mèxic”, segons la nota de premsa publicada pel banc aleshores, i a Washington, després, a la trobada anual de l’FMI. Un portaveu oficial del Sabadell ha puntualitzat que Oliu assisteix cada any a les jornades des de fa més de deu anys.

Però hi ha versions confrontades sobre l’objectiu real d’aquells viatges. “Els van fer per prudència, per no ser aquí, assessorats pels seus caps de seguretat”, han explicat fonts financeres. En el cas d’Oliu, apunten que “la decisió de marxar la va prendre ell, que es va buscar una agenda fora; va ser un alleujament”, asseguren fonts financeres. “Hi ha molts departaments de seguretat que juguen amb la por”, afegeixen aquestes veus, “i en aquell moment ho van fer”. “Tothom s’ha de reivindicar davant dels presidents, i molts d’aquests departaments, creats en l’època d’ETA, ara estan sobredimensionats i s’han de fer valer”, especifiquen, i indiquen que des de seguretat van exagerar l’amenaça que suposava la publicació de la sentència. Són, per cert, els mateixos departaments d’empreses de l’Íbex-35 que han propiciat que en els últims temps es produïssin escenes grotesques en reunions dels CDR o d’Arran: “En algunes assemblees, entre nosaltres, el CNP, el CNI i els Mossos hi ha més talps que activistes”, diu rient el directiu d’una important empresa.

Amb tot, l’impacte psicològic d’una setmana de violència, amb un divendres especialment cruent, va ser important. I aquell dissabte el president Torra i el vicepresident Aragonès van fer una compareixença conjunta per demanar la fi de la violència i reclamar diàleg. Per la seva banda, el president de la Cambra de Comerç, Joan Canadell, independentista i proper a Carles Puigdemont, demanava desplaçar les protestes lluny del centre de Barcelona.

A Catalunya el diumenge 20 d’octubre començaven a apagar-se les brases de la indignació i s’hi restablia una certa normalitat. Aquell dia l’hiperactiu Sánchez Llibre arrencava un comunicat conjunt entre les dues principals patronals (Foment i Pimec) i sindicats (CCOO i UGT) que feia una crida a “restablir els espais de convivència i cohesió social que facilitin un clima idoni per al diàleg i la negociació”. Els disturbis nocturns (es van deixar bosses d’escombraries davant la Delegació del govern espanyol) van ser d’una dimensió molt menor i tot semblava encarat perquè la nova setmana s’iniciés amb normalitat.

Amb les aigües ja calmades, aquell dimecres, dia 23 d’octubre, els empresaris donaven per fi la seva resposta a la tempesta. Josep Sánchez Llibre, des de la seu de Foment del Treball, presidia en companyia del líder de Pimec, Josep González, un acte que va tenir enorme cobertura mediàtica i la presència massiva de la Barcelona empresarial, i on es va reclamar “negociació, transacció i acord”. També s’hi va proclamar que corresponia “a la classe política, i no a la justícia” la resolució del conflicte. Canadell, que no va signar el document, va manifestar que hi estava d’acord “en més d’un 80%”. Era la prova que les ferides es començaven a tancar.

Un any després,la violència no ha tornat a encendre’s a Urquinaona. Els contenidors no cremen per desenes i no hi ha dures escenes quotidianes de detencions i violència. Però aquell divorci profund es manté. Els grans empresaris i els polítics no s’han tornat a mirar amb els mateixos ulls. “L’Ajuntament està molt lluny de les empreses. L’únic contacte, molt de tant en tant, el tenim amb [el primer tinent d’alcalde, Jaume] Collboni”, diu un veterà directiu. “I la Generalitat tampoc hi és”, assegura, un raonament que reforça amb un exemple: “Jo ara no sé amb qui dinar si tinc un problema: abans podia anar amb el Pujol, amb el Macià [Alavedra], amb el [Miquel] Roca, amb el [Joaquim] Molins o amb el [Artur] Mas. Però ara, amb qui vaig?”, es pregunta.

Un altre directiu se suma a aquesta tesi: “Amb altres governs hi havia un terreny de joc, i dins del terreny de joc podies ser més de dretes o més d’esquerres, però es respectaven les línies vermelles que ara s’han sobrepassat”.

L’ARA ha traslladat a l’expresident Torra aquestes opinions, però no n’ha obtingut cap resposta. Un portaveu de vicepresidència sí que va afirmar que “el Govern va mantenir contacte regular amb el sector econòmic” durant aquells dies, i va apuntar al paper de la consellera Chacón amb les empreses, que després ella compartia amb Torra i Aragonès. “El vicepresident -afegeix aquesta veu- va mantenir contacte amb els agents socials”. L’aleshores consellera d’Empresa, Àngels Chacón, no ha volgut comentar aquells fets.

No obstant, els dramàtics fets d’octubre van tornar a posar de manifest una realitat que sovint s’oblida: que l’alt empresariat català té un biaix marcadament espanyolista, tant per ideologia com per estar a prop del poder real. Aquest factor no és neutre a l’hora d’acostar posicions o de mostrar empatia davant una sentència com la dels nou condemnats el 14-O. “L’empresariat és tan transversal com la societat, però si vas a l’elit, a dalt de tot, és com dius”, admet un destacat empresari català.

Un exemple palmari arribava setmanes després d’aquelles jornades d’aldarulls. Grups de particulars de la zona alta de Barcelona encetaven campanyes per regalar cistells amb productes delicatessen a la Policia Nacional en reconeixement pel seu paper durant les protestes. Entre els seus impulsors, el veterà president català d’una empresa de l’Íbex-35. Detalls com aquest, apunten les fonts consultades, també han de ser considerats a l’hora d’entendre l’aparatós divorci de les elits que va segellar-se a Urquinaona. -