La tempesta perfecta que ha fet del Montsià el motor econòmic de Catalunya

“Fa cosa dir-ho, però a vegades, a l’Ebre, quan pitjor els va a la resta, millor ens va a nosaltres”, diu amb la boca petita Agustí Segarra, propietari del restaurant Lo pati d’Agustí, al Poblenou del Delta (Montsià). I la veritat és que en un context econòmic que convida a posar-se a plorar, al sud del país l’economia s’està enfortint. El turisme postpandèmic ha descobert l’Ebre, i, pel que fa al camp, sembla que hi ha bones notícies: aquest any el preu de l’arròs pujarà, és cert, però la previsió és que el seu consum es mantingui prou bé, i l’oli d’oliva també pujarà, però tenint en compte el gran increment del de gira-sol, tampoc és tan greu. El complicat context actual sembla haver provocat la tempesta perfecta per impulsar les Terres de l’Ebre.

La millor prova d’aquesta empenta és el resultat de l’últim Anuari Econòmic Comarcal de Catalunya que ha elaborat el BBVA amb l’ajuda del catedràtic d’economia de la UAB Josep Oliver. Segons l’estudi, el Montsià va ser la comarca que més va créixer durant el 2021, amb un increment del 9,8% del valor afegit brut (VAM), que és l’índex que mesura el conjunt de béns i serveis produïts. Just a sobre del Montsià, a la comarca del Baix Ebre, el registre també és força positiu, amb un augment del 6,8%. El pitjor resultat de Catalunya el va treure la Ribera d’Ebre, un -0,4%. L’economia d’aquesta comarca està pagant el tancament de les indústries i afronta amb desànim el precinte definitiu de les dues nuclears d’Ascó.

“La veritat és que mos feia falta”, diu satisfet el president del Consell Comarcal del Montsià, Joan Roig, que apunta clarament en una direcció: “El sector serveis és el que té més recorregut. Durant la pandèmia, molts catalans de l’àrea metropolitana de Barcelona van descobrir l’Ebre i, contra tot pronòstic, van trobar-hi bons serveis”. L’Ebre té una oferta turística allunyada de la massificació d’altres destins, de certa qualitat i amb un clar accent en la gastronomia.

Durant la pandèmia, l’esclat del turisme va ser enorme: “Això semblava un restaurant d’una estrella Michelin: a 15 dies vista ho teníem tot reservat”, recorda Segarra amb molta nostàlgia. Des d’aleshores hi ha hagut un descens, però, segons assegura Roig, que també és alcalde d’Alcanar, “encara es manté un creixement sostingut”.

Lluny dels destins turístics però sense sortir de la comarca, els arrossaires aprofiten la calma de la tardor per enterrar els rostolls, inundar els camps i anar-los preparant per a la temporada vinent. “L’arròs no va perdre pistonada durant la pandèmia i l’oli viu una bonança, ja que la guerra d’Ucraïna ha disparat el preu del de gira-sol i aquesta és una gran oportunitat”, destaca el vicepresident de la Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya (FCAC), Xavier Pié. Queda molta feina per fer, com ara generar més valor o millorar la comercialització de l’oli, i per això, diu Pié, “cal ser més grans per poder negociar amb les cadenes”. Per aconseguir-ho, els arrossaires han creat grans cooperatives. Marcel Matamoros, pagès i president de la Càmara Arrossera del Montsià, confirma la bona salut d’un sector completament mecanitzat, però adverteix que “per culpa de l’increment del preu de gasoil”, enguany pujarà de preu. El 65% de l’arròs que comercialitza aquesta cooperativa es ven a Catalunya, mentre que la resta va a parar al nord de l’Espanya, Anglaterra i Alemanya.

El Josep Ramon Ramírez fa de fuster i, mentre acaba de dinar en un petit restaurant a Sant Jaume d’Enveja, explica que també va notar un pic de feina després de la pandèmia: “Hi havia molta alegria i la gent es comprava la muntanya, que és com aquí en diem dels xalets, o es feien obres de reforma”, recorda. Com passa amb el turisme, aquella rauxa ha anat a menys, però, segons assegura, sempre hi ha feina: “Al camp no hi trobaràs ningú que sigui d’aquí de tota la vida. Només hi volen treballar els paquistanesos, els magribins o els romanesos”. Segons explica, també calen fusters, electricistes i paletes. Amb tots els problemes que puguin tenir les Terres de l’Ebre, aquest fuster de Roquetes no ho canviaria per res: “Jo he voltat molt per França i Itàlia i no ho canvio. Aquí vivim molt bé. A la nostra terreta, el nostre clot”. I continua: “Nosaltres no som andalusos, però... vivim molt diferent que els de Barcelona. Jo cada divendres surto a sopar amb la meva dona. I mira avui quin dinar. A veure on dines tu així a Barcelona per 12 euros”, diu, mentre escura la quallada amb mel d’un menú que incloïa amanida, musclos i una cassoleta de cues de rap i llagostins.

Les dades de bonança econòmica satisfan enormement Juan Antonio Duro, veí de Terrassa però enamorat de l’Ebre. És catedràtic d’economia de la Universitat Rovira i Virgili i va formar part de la Càtedra d’Economia Local i Regional del Delta de l’Ebre, que, entre altres coses, ja va preveure aquest impuls. “L’Ebre ja pujava abans de la pandèmia pel turisme i pel sector agroalimentari”, explica, i encara va més enllà: “No tinc cap dubte que el creixement de l’economia catalana passa per aquí”. Segons Duro, tant el Montsià com el Baix Ebre “són dues comarques amb moltíssim potencial [econòmic]”, sobretot perquè “hi ha espai disponible, preus atractius i accés fàcil a l’AP-7”. Multinacionals com ara l’austríaca Kronospan, que està construint una nova planta a Tortosa, o com la francesa Florette, que està ampliant el centre de producció que va obrir el 2021, en són dos exemples.

Les dades, en canvi, no conviden a l’optimisme als veïns de la Ribera d’Ebre. El tancament del complex químic d’Ercros, després de 125 anys a Flix, està previst per a aquest gener i afectarà unes 150 persones. I el temps corre i el 2030 tancarà la central nuclear d’Ascó 1, i dos anys després, la d’Ascó 2: un total de 3.000 treballadors es quedaran sense feina. Segons recorda la presidenta del Consell Comarcal de la Ribera d’Ebre, Gemma Carim, “hi ha molts altres negocis que depenen de les centrals”. En els últims anys, la comarca ha anat perdent llocs de treball i amb això se n’ha anat part de la població. “Estem desanimats”, reconeix.

Per pal·liar la situació, la Generalitat va crear el Fons de Transició Nuclear i inicialment el va dotar de 24 milions d’euros. Ha de servir perquè el territori que perdrà aquests llocs de treball es pugui repensar i atraure noves empreses. Tot i així, el PSC va proposar fer aquest fons encara més abundant i ampliar el radi de zones que tindran dret als diners. La mesura, que té tots els números de tirar endavant, afavorirà molts altres ajuntaments (fins i tot a quatre d’aragonesos), però a la Ribera d’Ebre ha caigut com una galleda d’aigua freda: “Estem picant molta pedra, però costa, perquè les empreses volen tenir l’AP7 a prop”, explica. I denuncia: “El fons s’ha de quedar al més a prop possible d’on hi ha els reactors, perquè hem de poder oferir beneficis fiscals a les empreses perquè s’hi instal·lin. Però si aquests beneficis també els poden oferir altres ajuntaments, no es quedaran aquí”.

Al sud de la comarca, on predomina l’agricultura, tampoc es viu el millor moment, ja que la fruita dolça és molt cara de collir. “A diferència de l’oliva o de l’arròs, encara no s’ha inventat la màquina que culli préssecs”, diu Pié. Els avis que no paren de jugar al guinyot dins del Casal Jubilats de Móra d’Ebre saben molt bé què vol dir collir fruita. “Tabac, raïm, cotó... hem collit de tot. Però ara ja no surten els números”, diu el Ramon Vandellós, de 88 anys. “Abans, al meu poble, a Ginestar, hi havia set bancs, i ara només queda la cooperativa”, lamenta, mentre acaba de llegir un diari i en comença un altre: “És que m’he entretingut mirant el Mundial i he arribat tard, saps? I ja no puc entrar a cap partida”. Malgrat tot, a Móra d’Ebre hi ha cert optimisme. “Hi ha molta gent que està venint a viure aquí. Entren a Idealista, filtren per preu i acaben aquí”, explica Sergi Coll-vinent, de la immobiliària JFont. També està esperançat el Hassane Elakrouche, que ha emigrat des del Marroc fa molt poc, amb 58 anys. “Aquí hi ha feina, encara que sigui inestable, perquè no tinc papers. Però he vingut pels meus fills. Els hauries de veure, ja parlen català i tot”.