La tàctica front D’Aragó

De vegades no sé si soc una petita Maquiavel dels negocis i la gestió empresarial o una aficionada que no només no tinc ni idea del que faig sinó que a sobre teoritzo i plantejo grans idees de supermanager (of the universe, esclar). Particularment quan desenvolupo idees com la que porto avui, que a mesura que hi penso em genera més inseguretat.

El cas és que des de fa dies parlo amb una companya d’alguns problemes a la meva empresa: aquesta persona no funciona del tot, aquest altre estira més el braç que la màniga... Alguns problemes els estem tractant frontalment, prenent decisions ràpides, parlant amb les persones que ens preocupen i movent les peces en el nostre mapa estratègic de la dominació mundial. Però hi ha altres vegades que la decisió és no fer res, mirar cap a una altra banda i deixar que el problema es quedi com està. Per què? Doncs perquè no pots centrar-te en trenta batalles alhora.

Improvisant, vaig parlar amb aquesta companya d’alguns d’aquests temes com del front d’Aragó durant la Guerra Civil. A Homenatge a Catalunya, George Orwell explicava que a aquest front de batalla la República hi enviava els anarquistes, de qui no es refiava del tot, gairebé sense armes ni gaire ambició. Era un front de guerra de trinxeres gairebé sense activitat, on durant mesos si hi havia algun ferit era per foc amic.

Recuperant aquesta lectura, l’Orwell explicava que el front de Saragossa estava ple d’adolescents i parlava de l’enemic com de “llunyans insectes negres que ocasionalment saltaven d’un lloc a un altre; la verdadera preocupació dels dos exèrcits consistia en combatre el fred”.

Imagino que en aquells temps els estrategs de la guerra no devien pensar gaire en aquest front, igual com faig jo amb alguns problemes, perquè crec que resoldre’ls o deixar-los com estan no em faran guanyar ni perdre la guerra.