Salvar el menjar de les escombraries, el primer gran èxit de l’economia circular

“Començo a fer el pa a les cinc del matí. No hauria pensat mai que hi ha usuaris desperts a aquesta hora”, explica la Lola, una fornera de l’Eixample. Qui comparteix amb ella la matinada és una de les milers de persones que ja han pres com a hàbit una pràctica fins fa poc inusual: comprar a través d’una aplicació de mòbil les sobres que una botiga o restaurant acumularà al final de la jornada. Així s’evita llençar el menjar a les escombraries i, a sobre, se’n treu una recompensa econòmica. Cada dia l’establiment de la Lola reparteix com a mínim dues bosses plenes de croissants, empanades i barres de pa. Cada paquet val tres euros i els seus clients poden reservar-lo a través del mòbil des de la nit anterior. O també es pot fer a les cinc del matí, com ho fa un client de la Lola cada dia.

En els últims anys la tecnologia ha sortit al rescat d’un problema tant social com econòmic: el malbaratament alimentari. ¿Pot ser rendible donar una última sortida als aliments que, si no, acabarien a l’abocador? Això és el que intenten des de fa uns mesos a Barcelona plataformes tecnològiques com Too Good To Go i We Save Eat, un dels primers èxits de l’economia circular en la batalla per convèncer els negocis que cuidar el planeta també és rendible. Aquestes aplicacions permeten comprar aliments frescos de tota mena, sushi inclòs, abans que els locals se’n desfacin, i cada cop més gent -especialment joves- ho veuen com una opció perfectament vàlida per comprar el sopar o altres adquisicions regulars.

Encara que el sud d’Europa és la part del continent més aferrada al culte a la gastronomia, per entendre el sorgiment d’aquest fenomen cal mirar al nord. Allà és on va néixer la danesa Too Good To Go, que va aterrar a Espanya el setembre passat. La idea va néixer de quatre joves europeus que van quedar horroritzats després de veure la quantitat de menjar que acabava a les escombraries en el bufetlliure on sopaven. “Com a consumidors ens hem tornat molt exigents; demanem establiments més sostenibles, però també volem un preu baix”, explica Oriol Reüll, el responsable de l’empresa a Espanya. Per a l’apli, el remei d’aquest dilema és combinar els preus de saldo a canvi de poder accedir a menjar de restaurant en bon estat i amb la tranquil·litat de consciència de salvar del contenidor productes perfectament comestibles.

En pocs mesos, Too Good To Go ha superat els 200.000 usuaris a l’Estat i ja té més de 700 establiments inscrits, dels quals prop de 200 són a Catalunya. Les dades per a tot Europa no deixen indiferent: vuit milions d’usuaris repartits en deu països, més de 17.000 locals i 12 milions de packs rescatats de les escombraries. “Ens posicionem com un complement a la donació d’aliments, que no es pot fer de manera diària”, apunta el responsable per a Espanya.

“Només tenim un competidor: les escombraries”, diu Reüll. La realitat, però, és que aquest concepte ha calat tant en alguns països que hi ha ciutats en què conviuen fins a quatre aplicacions per “rescatar” aliments. A part de l’eclosió del fenomen als països escandinaus, els londinencs ja poden triar entre noms com Too Good To Go, Karma, Olio i YumNow quan opten per recollir en restaurants i comerços els aliments que no s’han venut durant el dia.

Per ara a Barcelona només existeix una altra opció a part de Too Good To Go: la catalana Eva Jorge és la impulsora de We Save Eat, un projecte que reprodueix el model danès. “Cada cop tenim més gent que hi compra, però ens fan falta més locals”, lamenta. En el seu cas, ha arribat a acords amb cadenes com Starbucks i Buenas Migas, una manera de multiplicar la xarxa d’establiments on els usuaris poden anar a comprar els paquets de restes. L’aplicació ja acumula 50.000 descàrregues a Espanya -està disponible a Madrid i Barcelona- i espera triplicar el nombre de comerços fins a un miler aquest any.

Al darrere d’aquest moviment hi ha un tabú compartit per la majoria de grans empreses de producció i distribució alimentària. “Hi ha un principi moral: llençar menjar quan hi ha gent que passa gana està mal vist i els negocis són els primers interessats que aquesta informació no surti a la llum”, afirma David Murillo, professor del departament de ciències socials d’Esade i expert en ètica empresarial.

La reacció d’algunes corporacions va des de negar que contribueixen al malbaratament alimentari -mentre cada nit llencen caixes plenes de menjar- fins a convertir els aliments que els sobren en pinso per als animals, segons explica una font del sector. De fet, en el cas dels establiments de menjar per emportar hi ha una política que fa pràcticament impossible que al final del dia no hi hagi entrepans o pastes abandonats al mostrador. És el que és coneix com a “vitrina plena”, és a dir, els empleats dels establiments estan obligats a reposar contínuament els productes que compren els clients per evitar que els clients es trobin l’aparador buit, fet que li resta atractiu. “Hi ha un local que cada dia llença prop de 40 dònuts perquè volen tenir l’expositor ple o mig ple fins al final del dia”, explica una font del sector.

No obstant això, no totes les alternatives empresarials a l’abocador passen per internet. La fundació Espigoladors va néixer quan tot just s’havia acabat l’última recessió econòmica, el 2014. “Érem tres socis i vam decidir crear una fundació sense ànim de lucre per testejar una idea”, explica la seva cofundadora, Mireia Barba. El verb espigolar significa collir els fruits que han quedat al camp després de la collita. Fa segles aquesta pràctica era habitual als camps, però l’entitat de Barba l’ha actualitzat com a model per fomentar el reaprofitament. Amb aquest sistema, l’any passat van recuperar 191.095 quilos d’aliments, el que equival a 605.133 racions de 300 grams o -el més important per al sector ecònomic- un valor total de 144.420 euros. Per ara compten amb 95 productors que els obren els seus camps, i les fruites i verdures rescatades es distribueixen a través de 51 entitats.

A més, Espigoladors va posar en marxa l’any passat el seu propi obrador, on converteix part d’aquests aliments en melmelades, salses i patés vegetals que després venen a hotels i botigues. “Hem creat un laboratori de malbaratament alimentari”, assegura la cofundadora d’Espigoladors. Ara preveuen que l’obrador sigui sostenible aquest 2019 i volen estrenar noves línies de producte. Aquestes instal·lacions donen feina a set persones en risc d’exclusió social, i al projecte hi treballen un total de divuit empleats.

Malgrat l’efervescència del fenomen -com a qualsevol negoci nou-, a les empreses que lluiten contra el malbaratament alimentari encara els fa falta demostrar que poden ser rendibles. “Crec que pot ser un model sostenible, nosaltres cobrem una petita comissió per cada paquet que venen els establiments, però és cert que ara mateix això no és el focus”, explica Oriol Reüll, el responsable de Too Good To Go. Eva Jorge, de We Save Eat, insisteix que cada dia hi ha entre un 2% i un 8% de la producció de molts negocis que s’acaba llençant. Tot i així, admet que encara li costa convèncer els comerços dels avantatges de revendre els excedents. “Et diuen que no els sobra res o poc”, lamenta.

En aquest sentit, tots dos són conscients que el canvi també passa pels supermercats. We Save Eat ha inclòs a la plataforma alguns establiments de la cadena Ametller Origen, i a França Too Good To Go ja compta amb Carrefour entre les cadenes afiliades. En el cas francès, però, la normativa hi juga a favor. El 2016 França es va convertir en el primer país del món a aprovar una llei per prohibir que els supermercats llencin o destrueixin el menjar que no han aconseguit vendre. D’aquesta manera, els ha obligat a donar-lo a bancs d’aliments o a optar per solucions tecnològiques com Too Good To Go.

Per la seva banda, la Unió Europea s’ha proposat reduir a la meitat el malbaratament alimentari d’aquí al 2030. Espanya és el setè país europeu on més menjar es malbarata, amb prop de 8 milions de tones d’aliments cada any. “És la ineficiència de mercat més gran que tenim i hi ha incentius per totes bandes per corregir-la”, reivindica el professor d’Esade David Murillo.