Richar H. Thaler: "No hi ha cap economista seriós que defensi la política comercial de Trump"

LondresEl premi Nobel d'economia Richard H. Thaler (East Orange, Nova Jersey, 1945) ha dedicat la seva carrera a demostrar que els éssers humans no ens comportem com els manuals d’economia diuen que hauríem de comportar-nos. Ens equivoquem, ens deixem portar per les emocions, tenim biaixos i expectatives irracionals. I malgrat això, o potser precisament per això, continuem sent els protagonistes de les decisions que mouen el món.

Ara, amb la reedició ampliada del seu clàssic The winner’s curse: behavioral economics, anomalies then and now (La maledicció del guanyador: anomalies de l’economia del comportament, d’ahir i d’avui), Thaler torna a mirar el món –i l’economia– amb la barreja de sornegueria i lucidesa que el va convertir en una de les figures més influents del que es pot anomenar l’economia del comportament, que integra l’economia i la psicologia en l’estudi de com les limitacions cognitives i socials afecten les decisions individuals i de mercat. The winner’s curse es va publicar per primera vegada en anglès el 1989. A diferència que l'altra seu gran èxit, Nudge. Un pequeño empujón (Taurus, 2009, signat amb Cass R. Sunstein), La maledicció no s'ha editat mai íntegrament en català ni tampoc en castellà, encara que alguns textos sobre els seus estudis de psicologia econòmica sí que tenen versió espanyola.

Durant una trobada a Londres amb un grup de corresponsals estrangers, aquest professor emèrit de la Universitat de Chicago ha repassat el procés de revisió del llibre, experiència que ha convertit en una reflexió més àmplia sobre el moment econòmic i polític global. "Quan vaig començar a escriure sobre anomalies econòmiques als anys vuitanta, tot semblava molt senzill: els economistes crèiem en agents racionals, sense emocions, que maximitzen beneficis. Però el món real no funciona així. Les persones s’equivoquen, s’emocionen, tenen problemes d’autocontrol. I això és el que fa interessant l’economia", diu.

Thaler explica que el punt de partida del llibre és observar comportaments que no encaixen amb el paradigma clàssic. "Per trobar una anomalia econòmica cal veure alguna cosa que no s’ajusti a la teoria. És com veure una poma que va amunt: això desperta l’interès", ironitza. Una d’aquestes anomalies és la que dona nom al llibre. Lamaledicció la va descobrir un grup d’enginyers de la petroliera Atlantic Richfield: en les subhastes per obtenir llicències d’explotació al golf de Mèxic, es van adonar que els guanyadors gairebé sempre pagaven massa. "El guanyador és qui ha fet l’oferta més optimista, i per tant la més equivocada. Això passa sovint, des de les licitacions públiques fins a les guerres comercials".

Aquest mecanisme, diu Thaler, continua operant avui, en plena era de les grans decisions geopolítiques. "Quan els governs imposen aranzels pensant que sortiran guanyant, acaben pagant massa. No hi ha cap economista seriós que defensi la política comercial de Trump: els aranzels que canvien cada setmana no poden ser bons per a ningú. Necessitarien un curs bàsic d’economia sense caixes destacades, ironitza una altra vegada, fent referència als requadres dels llibres de text que sovint reserven l’economia del comportament a un espai marginal.

Una gran teoria? Mai!

A diferència de molts col·legues, Thaler no busca un model universal que ho expliqui tot. "No hi haurà mai una nova gran teoria. La naturalesa humana és massa complexa per encaixar-la en un únic esquema", afirma. Per això, en la nova edició del llibre –reescrit durant la pandèmia a quatre mans amb el jove economista Alex O. Imas, també de la Universitat de Chicago–, ha preferit actualitzar els experiments clàssics amb noves dades sense alterar-ne l’esperit.

El resultat és un volum que mostra com la recerca empírica ha evolucionat gràcies al big data. "Ara podem comprovar a gran escala allò que abans només podíem imaginar. Per exemple, sabem com els consumidors van reaccionar quan el preu de la gasolina va caure el 50% durant la crisi financera. No només van gastar una mica més en benzina, sinó que alguns van decidir regalar als seus cotxes gasolina premium. Ho van fer, explica somrient, com una "manera d’alleujar la culpa i celebrar alhora la tornada a la normalitat. Una decisió absurda des del punt de vista racional, però profundament humana". Per a Thaler, la irracionalitat no és una fallada del sistema humà, sinó el seu encant: una prova que fins i tot en les decisions més trivials el que es busca és sentir-se una mica millor, no pas ser més eficients.

Quan se li demana per la desigualtat i les propostes de nous impostos sobre la riquesa, Thaler respon amb un mateix esperit pragmàtic, potser discutible per a moltes veus. "Imaginem que podem girar una roda que trasllada diners dels rics als pobres. Si la girem massa, ningú tindrà incentius per treballar; si no la toquem, continuarem tenint bilionaris. Però els polítics només poden moure la roda fins on el sistema els ho permet. I avui, en les democràcies, el poder dels més rics és enorme". I afegeix, sempre amb humor: “A la Xina, Xi Jinping pot girar la roda tant com vulgui, perquè no té eleccions. A Occident, estem limitats per la democràcia —i per una quantitat absurda de burocràcia".

De fet, una de les seves obsessions actuals és el que ell i el jurista Cass Sunstein, coautor de l'esmentat Nudge. Un pequeño empujón, anomenen sludge: el fangar administratiu que frena la innovació. "El tren d’alta velocitat de Califòrnia és un acudit multimilionari. A casa meva, vam haver de passar tres inspeccions per instal·lar plaques solars. El sistema ja funcionava, però la llei ens impedia encendre’l. Si volem que el capitalisme democràtic funcioni, hem d’aprendre a construir millor, a reduir els obstacles inútils".

El joc de la cooperació

Thaler il·lustra les tensions globals actuals amb un altre dels seus experiments preferits: el joc del bé públic, en què diversos jugadors poden contribuir o no a un fons comú. "La teoria diu que ningú hi contribuirà, però la meitat de les persones hi contribueixen, sempre que creguin que els altres també hi contribuiran. Les societats funcionen així: cooperem mentre confiem que els altres faran el mateix". I quan algú no compleix, apareix el càstig. "Quan introduïm la possibilitat de sancionar els que no cooperen, la cooperació augmenta. La gent està disposada a renunciar a diners per castigar els aprofitats. És una lliçó per al món actual: les regles i la confiança són essencials. I també les sancions. Si els Estats Units es comporten com un brètol –un scoundrel, diu ell–, la resta del món haurà de reaccionar". Una altra cosa és que pugui o vulgui fer-ho, almenys mentre Trump estigui al poder.

Tot i que Thaler evita parlar massa d’intel·ligència artificial –"això ho respon el meu coautor, jo ja no soc prometedor", bromeja–, reconeix que els avenços tecnològics plantegen nous reptes per a les democràcies liberals. "Les empreses tecnològiques canvien les regles del joc més ràpidament que els governs poden regular-les. Però el problema no és la IA, sinó com la fem servir: com limitem el poder de qui la controla".

En un moment de la conversa, Thaler recorda una frase d'Abundance, el llibre d'Ezra Klein i Derek Thompson que advoca per combatre el pessimisme econòmic i ecològic amb inversió en innovació, educació i infraestructures, per una cooperació global i la confiança en la tecnologia per resoldre problemes com el canvi climàtic, la desigualtat i la seguretat alimentària: "La Xina està governada per enginyers, que saben construir; els Estats Units, per advocats, que saben impedir-ho". Ell hi afegeix una matisació: la democràcia i el capitalisme són sistemes plens de defectes, però encara són millors que qualsevol alternativa. El repte és fer-los funcionar millor, construir més i millor, reduir el fangar i mantenir la confiança mútua. Si aconseguim això, encara hi ha esperança".

Amb 80 anys i la mateixa ironia que el va fer famós, Richard Thaler continua observant el món com aquell estudiant que es resistia a creure que les persones són simples maximitzadores racionals: "L'economia, al capdavall, és l’estudi de què fem amb el que tenim. I el que tenim és la nostra meravellosa, imprevisible, irracional humanitat".