A 2.135 quilòmetres de Dinamarca

“Se saben vendre molt bé i tenen molta autoestima”. Aquesta és la descripció dels danesos que té l'Albert, un jove català que treballa a una empresa farmacèutica del país i forma part de la colla castellera de la capital danesa. És només un dels molts catalans expatriats en un país que, a més de 2.000 quilòmetres de Barcelona, s’ha convertit per a molts en un reflex del que Catalunya voldria ser: la Dinamarca del sud. Però les diferències són grans, no només pel clima i la latitud, sinó també pel caràcter i, sobretot, pel sistema amb què s’ha dotat aquesta monarquia del nord d’Europa de 5,7 milions d’habitants, que viu més abocada cap als veïns del nord que cap a la Unió Europea, manté una moneda pròpia -la corona danesa- i barreja un fort estat del benestar amb una visió empresarial clarament d’internacionalització davant el mínim mercat local.

Dinamarca està abocada ara a mantenir la sostenibilitat, en tots els sentits. La clara aposta per les energies renovables només és un factor, però n’hi ha d’altres: també vol mantenir el seu sistema de pensions, molt allunyat de la nostra Seguretat Social, i, sobretot, una economia empresarial dinàmica i puntera que explota al màxim les sinergies entre les universitats, els centres de recerca i l’empresa. “El trasllat ràpid dels coneixements als negocis és necessari per al canvi de Dinamarca”, explica Lars Hinrichsen, director del Danish Meat Research Institute, un centre tecnològic sobre la carn amb més d’un segle d’història, que s’ha convertit en referència mundial i que forma part d’un entramat de centres tecnològics sobre diferents disciplines. Hinrichsen explica que la majoria d’empreses daneses són pimes -com a Catalunya- i els calen aquest tipus de centres de recerca per innovar. Però la seva vocació és més internacional. Una quarta part dels clients del centre són internacionals, i fins i tot té una oficina comercial a Catalunya, a Calafell.

L’ARA va poder conèixer de primera mà l’economia danesa convidat per la fundació empresarial FemCat, diversos integrants de la qual van anar la setmana passada a la zona per conèixer la realitat del país.

La captació de talent, en un país amb pocs habitants, és un element bàsic. La universitat és gratuïta -màsters inclosos- i els estudiants fins i tot cobren. Però, a més, la formació va molt destinada a l’economia real. “Les empreses paguen un 40% de les investigacions”, apunta Maria Puig, investigadora a la Universitat Tècnica de Dinamarca, que remarca que molts postgraduats fan el seu doctorat dins d’una empresa. Un model d’investigació molt més vinculat a l’economia real i a la transferència de coneixement. De fet, ella mateixa investiga l’ús de la biomassa com a font d’energia renovable per a la gasificació i la seva utilització en les centrals tèrmiques com a substitut del carbó.

Hygge (acollidor) és una de les paraules que més fan anar els danesos. Un element que utilitzen també per a la captació de talent. L’oferta se centra en un bon nivell de vida, però també en aspectes com la flexibilitat laboral, l’estil de vida familiar i el gran coneixement de l’anglès -de fet, l’idioma que s’utilitza a la majoria d’empreses-, explica Merete Sandager, del departament d’atracció de talent de Copenhagen Capacity, una agència que busca professionals de tot el món. Un exemple de la captació de talent és el Medicon Valley, un clúster amb 40.000 treballadors centrats en la salut i les ciències de la vida. Es tracta d’un altre projecte centrat en la col·laboració de l’administració, la universitat i les empreses, que compta amb 25 centres d’excel·lència i que destina més de 1.500 milions d’euros a la investigació i genera unes exportacions de 13.500 milions traspassant fronteres. De fet, aquest clúster està ubicat en el que es coneix com a Gran Copenhaguen, que inclou, fins i tot, part de la veïna Suècia.

Quan es miren les macromagnituds econòmiques, en algunes coses Catalunya no és tan lluny de Dinamarca. Per exemple, el PIB per càpita corregit segons el poder adquisitiu dels danesos és lleugerament superior al dels catalans. Però en canvi el mercat de treball és força diferent. L’economia danesa no ha patit el daltabaix de destrucció d’ocupació durant la crisi i el 2016 ja havia pràcticament recuperat el nivell d’ocupació del 2007, mentre que a Catalunya encara estava 11 punts per sota. A més, la productivitat danesa és molt superior: 100.921 euros de PIB nominal per ocupat, davant dels 70.237 dels catalans.

Aquests i altres indicadors es tradueixen en la gran diferència en l’índex de progrés social segons la Unió Europea. Copenhaguen és capdavantera en aquest indicador (81,7), per davant de regions com Hèlsinki o el nord d’Holanda, mentre que Catalunya és encara molt lluny (65,5). Supera la Llombardia però queda per sota de la regió de Brussel·les o l’Illa de França.

Però si hi ha algun fet diferencial entre l’economia danesa i la catalana, on més es veu és en el sistema de pensions i en la política energètica. El nostre sistema de pensions es basa en la solidaritat intergeneracional, i la pròpia demografia el posa en perill. A Dinamarca, les contribucions no són per a les pensions actuals, sinó per a les futures. El sistema té tres pilars diferents. Hi ha una pensió universal -i mínima, malgrat que es veu complementada amb múltiples ajudes- que gestiona el govern amb participació dels agents socials. El gruix del sistema, però, és el segon pilar: els plans contributius que pacten les empreses amb els treballadors. Forma part del contracte de treball, no hi ha transferències entre generacions i hi participen les empreses i els sindicats, segons explica Michael Jorgensen, cap d’investigació de l’ATP, l’organització independent que gestiona les pensions a Dinamarca. L’ATP gestiona 100.000 milions d’euros d’uns cinc milions de persones. El sistema de pensions es completa amb les aportacions a plans individuals.

El sistema ha provocat una alta afiliació sindical al país, malgrat que ara s’enfronta a l’amenaça dels denominats sindicats grocs, que agrupen treballadors per sectors (no són transversals) i no tenen capacitat de negociació col·lectiva. Això fa baixar la cobertura del segon pilar i a més el sistema s’enfronta a la desincentivació de l’estalvi.

Però si en alguna cosa destaca Dinamarca és en la política energètica. És líder en sostenibilitat energètica, segons el Banc Mundial. Alguns factors ho mostren. Sobre 100, l’eficiència energètica a Dinamarca és de 86,3, i a Espanya, de 67,5. En l’ús d’energies renovables, Dinamarca se situa en 94,6, i Espanya, en 79,3. L’energia és més cara a Dinamarca que a Espanya, per motius fiscals, però la seva aposta per les renovables, les microxarxes i la recerca i innovació és clara. Un exemple és el clúster d’Aalborg, al nord de la península de Jutlàndia, amb exemples com House of Energy, on de nou universitat, centres de recerca, administració i empreses privades treballen plegades per accelerar la transició energètica.

La companyia de joguines Lego representa el model empresarial de Dinamarca i l’orgull que els danesos senten per les seves empreses. Ressorgida de les seves cendres -textualment, ja que va patir un incendi quan només era una fusteria-, va saber innovar amb els denominats bricks, les peces de construcció que encaixen. I malgrat la deslocalització, manté instal·lacions industrials al seu quarter central, a Billund, una zona rural de Dinamarca. El seu mercat és tot el món i, malgrat les ofertes, continua en mans de la quarta generació de la família fundadora, els Kristiansen. El creixement desmesurat va dur a pèrdues als primers anys 2000. La solució la van trobar en la màxima que cita el president de Lego Education, Esben Staerk Jorgensen: “Sigues el millor, no el més gran”. La situació es va revertir i el 2016 va superar els 5.000 milions d’ingressos i els 1.260 milions de benefici. Però les alarmes han tornat a saltar amb un descens dels ingressos del 5%. L’empresa ha anunciat una reestructuració i l’acomiadament de 1.400 dels seus 18.000 empleats.