Homenots i donasses

El petrolier mallorquí que va rivalitzar amb el poderós Joan March

Manuel Salas venia d'una família que ja era molt coneguda per ser uns dels principals terratinents de Mallorca

Quan es parla de grans magnats de la història d’Espanya, és inevitable que vingui al cap la figura de Joan March Ordinas, el mallorquí que va ser descrit com l'últim pirata de la Mediterrània i que va ser un personatge clau en la victòria de l’exèrcit franquista durant la Guerra Civil. D’ell es diu que, en el seu apogeu, va ser un dels homes més rics del món, fins al punt que la fortuna que va llegar a les generacions futures continua sent un dels principals patrimonis d’Espanya. Però quan ell intentava convertir-se en un home de negocis milionari a partir d’una explotació porcina i del contraban de tabac, totes dues activitats endegades pel seu pare, la família Salas ja era una fortuna consolidada que dominava Mallorca des de generacions enrere. El fill dels Salas, que curiosament havia nascut el mateix any que March, seria el principal enemic d’aquest magnat ascendent i sovint els xocs entre ells dos serien públics i notoris. El nostre protagonista formava part d’aquella aristocràcia local a qui March considerava uns ganduls.

Quan Manuel Salas va venir al món, la seva família ja era molt coneguda per ser uns dels principals terratinents de l’illa, però no s’havien conformat amb rebre les rendes de la terra, sinó que van invertir en negocis industrials que serien molt lucratius. Coincidint amb el seu naixement, van posar en marxa una de les primeres refineries de petroli de tot l’Estat, La Petrolera, que rivalitza com a pionera amb La Pensilvània dels reusencs Vilella. Més tard van crear La Salinera Española, una planta d’extracció de sal marina que va resultar tot un èxit, així com negocis naviliers. Amb només divuit anys, Salas va començar a gestionar aquest imperi per causa de la mort prematura del pare. En aquest període de joventut, l’hereu es va recolzar en els directius de cadascuna de les empreses familiars i que havien estat els homes de confiança del seu pare. El 1905 va entrar a formar part del consell d’administració del Banc de Crèdit Balear, l’entitat financera més important de la regió.

Cargando
No hay anuncios

En aquell canvi de segle, una de les primeres iniciatives del jove Salas va ser apostar pel puixant sector de l’automòbil, que estava a punt de provocar un increment de la demanda de combustible de caràcter exponencial. El 1910 va crear la primera xarxa de gasolineres de Mallorca i una de les primeres de l’Estat, on comercialitzava el producte sota la marca Águila. També va ser distribuïdor de la petroliera britànica Shell. Pel que fa a les finques rústiques, a través de l’Agrícola Mallorquina va començar l’explotació directa, sense mitgers, i hi va aportar mètodes innovadors basats en l’ús d’adobs químics i en tècniques de conreu noves. També va potenciar els negocis naviliers amb la creació de La Naviera Mallorquina el 1924. Una dècada més tard, va col·laborar en l’establiment del Banesto a l’illa. També va dirigir la societat Compraflet, una central de compres de petroli que els diversos propietaris de refineries de l’Estat havien posat en marxa ja en època del seu pare. L’activitat empresarial frenètica de Salas va ser molt meritòria si tenim en compte el trastorn obsessivocompulsiu que patia, que el va limitar molt en la vida social: era incapaç de donar la mà a ningú i la majoria de relacions les delegava a treballadors de la seva confiança. També rebutjava tocar diners físics o tenir contacte directe amb el pany d’una porta.

La implicació en la política de Salas va ser profunda, sempre al costat del també mallorquí Antoni Maura, fundador del Partit Conservador i president del govern en cinc ocasions entre el 1903 i el 1922. Ell mateix va ser regidor a l’Ajuntament de Palma per aquest partit.

Cargando
No hay anuncios

Tornant als seus negocis, amb l’arribada de la dictadura de Primo de Rivera es va produir un canvi transcendent, com va ser la creació del monopoli estatal del petroli, que seria gestionat per l’empresa Campsa. Companyies com la catalana Sabadell & Henry van perdre el negoci i van passar a ser accionistes d’aquesta firma nova de trinca, on l’Estat tenia un terç del capital. En el cas de Salas, la seva refineria era tan important que es va situar com a segon accionista privat de la Campsa, només darrere del Banesto.

Coincidint amb el 80è aniversari de la seva mort, es va publicar el llibre Manuel Salas Sureda, el mayor refinador de petróleo de España, escrit per la seva neta, Sofia Rotger Salas, i on es fa molt d’èmfasi en els atacs constants que va rebre de March.