La nissaga d'artistes Sert va començar amb un venedor de catifes

El pintor Josep Maria Sert, coetani de l’art déco, està considerat com un dels grans del món artístic català i també un dels més internacionals. Per la seva banda, el seu nebot Josep Lluís Sert va ser un arquitecte de gran prestigi que va deixar obres d’impacte com la Fundació Joan Miró, a Montjuïc (Barcelona). Que dos grans mestres de l’art pertanyin a la mateixa família no és especialment freqüent i, per bé que només és atribuïble als seus mèrits personals, cal tenir en compte que sense pertànyer a una nissaga adinerada els hagués estat molt més difícil dedicar-se en exclusiva a les seves respectives professions. I és que els Sert són una de les famílies d’industrials més destacades del segle XIX català.

L’origen de Domènec Sert és molt humil, atès que era fill d’un modest teixidor de lli a un taller del centre de Barcelona. Conjuntament amb el seu germà Josep, Domènec Sert va entrar a treballar al negoci que Bonaventura Solà Guixà, el seu cunyat, havia creat a Barcelona (Madrona, germana dels Sert, s’havia casat amb aquest empresari). Un cop a dins de l’empresa, mentre Domènec era qui tenia les idees genials, el seu germà Josep n’era l’executor, complementant-se, per tant, a la perfecció. Des dels inicis, tot l’univers dels Sert s’estenia al voltant dels carrers Sant Pere Més Baix i Sant Pere Més Alt, perquè era el lloc on el pare havia treballat i també on Solà havia obert la fàbrica.

El nostre protagonista es va afiliar des de ben jove al Partit Conservador, malgrat el seu origen modest del qual mai va renegar, sinó que, quan podia, en feia gala. El negoci va anar creixent i en lloc d’especialitzar-se, com era habitual, va treballar en els rams del cotó, la llana i la seda. Més tard es dedicaria també a la fabricació de catifes. Després de la mort de Solà, obririen noves fàbriques a la capital catalana, una al carrer de Trafalgar i una altra al barri de La Sagrera, a les quals la premsa del moment deia que “hi treballaven centenars d’obrers” (el 1865 ja eren prop d’un miler). En aquella època la firma ja es deia Bonaventura Solà i Germans Sert, on el fill del fundador figurava com a soci. Aquesta denominació va durar, probablement, fins a la dècada del 1870, quan la presència dels germans ja monopolitzava la marca comercial.

La primavera del 1869, Domènec Sert va entrar a formar part —també acompanyat pel seu germà Josep— de la junta directiva de Foment de la Producció Nacional. El 1884 va ser nomenat president de l’Institut de Foment del Treball Nacional. Entre el 1880 i el 1881 va ser president del prestigiós Col·legi de l’Art Major de la Seda, i finalitzat el seu mandat va ser substituït pel seu germà. Al darrer tram de la seva vida va ocupar una cadira al consell d’administració del Banc de Barcelona. També va posar un peu a la política, perquè va arribar a ser president de la Diputació (1896) i diputat a les Corts de Madrid. En l’àmbit social, va ser membre de la junta de la Casa de Caritat. En tota la seva trajectòria tant de l’àmbit polític com social es va destacar per ser un home poc amic de la parafernàlia i amb una visió eminentment pragmàtica de les coses.

Llegat generacional

Després que el negoci s’especialitzés en catifes i tapissos va viure una anècdota ben curiosa que deixava clar la qualitat dels seus productes. El cas és que un ministre de Madrid va visitar la fàbrica i va quedar molt sorprès en trobar una catifa idèntica a la que lluïa al seu despatx. El ministre —fidel seguidor de les tesis lliurecanvistes— estava convençut que la seva catifa era d’importació, i així li va manifestar a Sert. Aquest va respondre que estava del tot equivocat, que aquella catifa s’havia elaborat precisament a la fàbrica que en aquells moments trepitjaven.

També val la pena destacar que la fàbrica familiar dispensava un tracte gairebé únic als molts obrers que hi treballaven, no debades ell es considerava un operari més, circumstància que li va valdre algunes crítiques perquè hi havia gent que considerava una anomalia no haver-se retirat un cop havia construït una fortuna. En altres paraules, sent rector, se’n recordava de quan fora escolà. Quan va morir, va haver-hi disputes ben visibles entre els obrers per dur el fèretre, de tant que era el respecte que li tenien. Al llarg de les següents generacions, la família es va emparentar amb els López (vinculats al marquesat de Comillas), i amb els Bertran i Musitu, i va obtenir el comtat de Sert (1904), que avui dia llueix l’escriptor Francisco de Sert i Welsch.