‘Muslim-friendly’, un filó que creix i se sofistica

Convidar a un sopar de negocis un grup d’emprenedors saudites en un restaurant on se serveix menjar halal (“el que està permès”, segons l’Islam) i que apareguin els cambrers amb un postre de músic i un got de vi dolç. O que les càpsules vermelles de cafè descafeinat no es puguin vendre al món musulmà perquè estan fabricades amb tint de sang de cotxinilla. Són dos exemples de l’anecdotari que Javier Albarracín, fundador de Barcelona Halal Services, ha acumulat en els set anys que treballa assessorant empreses, institucions i universitats per adequar els seus productes i serveis al consumidor musulmà.

El mercat halal està en auge, perquè els seus consumidors creixen en nombre i en capacitat econòmica: al món hi ha 1.900 milions de musulmans (seran 2.200 milions el 2030), el 60% tenen menys de 30 anys, i molts d’ells viuen en economies emergents que estan generant una classe mitjana (des de Turquia a Malàisia passant pels Emirats Àrabs) o a Europa. A Espanya hi ha dos milions de musulmans i a Catalunya 550.000 -d’origen marroquí, pakistanès o bangladeshià, amb una ràtio d’emprenedoria més alta que la dels no-musulmans- dels quals 80.000 són criatures.

Un segment important d’aquests consumidors demanda productes acreditats per empreses certificadores reconegudes, en què un imam comprova que no contenen porc ni alcohol i, en el cas de la carn, que els animals s’han sacrificat seguint el ritual musulmà. Uns requisits que no només s’apliquen a l’alimentació: també a la cosmètica, la perfumeria o el turisme. “Hem assessorat molts hotels de luxe a Barcelona sobre com adaptar els seus menús. I per obtenir el certificat halal de vegades n’hi ha prou amb detalls tan senzills com posar un adhesiu dins d’un calaix per indicar l’orientació de la Meca o retirar l’alcohol del minibar”, comenta Albarracín. Grans marques com Zara, Mango o Nike també tenen línies de moda “modesta” d’acord amb els codis de vestimenta islàmics. Fins i tot fabricants de cervesa com Damm fan producte halal, que no és simplement el 0,0 sinó un sense alcohol amb el segell de confiança de la certificadora.

En països del nostre entron amb societats més diverses i cosmopolites, on la presència de les comunitats musulmanes està molt més normalitzada (Londres o Rotterdam tenen alcaldes musulmans), hi ha grans fires, esdeveniments i cadenes de distribució halal. “Aquí encara falta sensibilitat amb aquest segment”, apunta Albarracín. I esmenta tres grans obstacles: “una actitud paternalista o de superioritat moral envers al món musulmà; un problema d’imatge i d’estigmatització, perquè moltes empreses creuen que els seus consumidors no entendrien que un producte halal és apte per a tothom i creen aquestes línies només per a l’exportació; i la falta de maduresa en els canals d’importació i de distribució, que suposa problemes logístics, perquè un camió no pot portar dilluns i dimecres carn halal i dimarts i dijous carn de porc”.

La situació geogràfica de Catalunya, pont entre Europa i el Nord de l’Àfrica i gran ciutat de la Mediterrània, li dona un avantatge objectiu respecte a altres països europeus. Algunes empreses catalanes com Coudie, que fabrica bombons gurmet, ja s’han endinsat en aquest mercat amb bons resultats. I una trentena han unit esforços en el Catalan Halal Food Club. La consultoria, amb una facturació de 90.000 euros i perspectives de creixement aquest any, s’encarrega d’organitzar el show cooking i el Congrés Internacional Halal de la fira Alimentària. “Barcelona no es pot postular com a ciutat global o ni tan sols aspirar a la connectivitat aèria si no es prepara per satisfer aquesta demanda tan gran i sofisticada”, sentencia.

Entendre la cultura de negocis del món musulmà és un dels grans reptes per a les empreses que vulguin endinsar-s’hi. “Quan dos empresaris es troben, coses com els silencis, les mirades o la gestió del temps són molt importants. No és el mateix tractar amb un xinès que amb un saudita. Però tampoc amb un jove emprenedor que ha crescut a Londres que amb un alt funcionari. I tampoc és igual viatjar a Istanbul que a Riad”, afegeix Albarracín. I què passa amb les dones? “Lamentablement, les dones tenen dificultats arreu del món, i si no que ho preguntin a les mexicanes o les japoneses. Un cop vaig oferir la mà a una important dona de negocis jordana, que es va posar la mà dreta al cor per evitar el contacte. Si no hi ha malícia, tot es resol amb un somriure... i sempre el consell és deixar que l’altre faci el primer moviment”.