99 ‘mariachis’ al servei d’un milionari

UN MILEURISTA ESPANYOL sense estalvis paga aproximadament un 14% d’IRPF. I una pime, entre un 25% i un 30% d’impostos pels diners que guanya. En canvi, una societat d’inversió que tingui més de 2,4 milions d’euros de patrimoni paga a l’Estat només un 1% pels beneficis que obté de les seves inversions, sense que importi com de quantiosos siguin aquests beneficis ni com de rics siguin els amos de la societat. L’única cosa important és que l’empresa tingui un mínim de 100 accionistes. Aleshores es pot constituir com a societat d’inversió de capital variable ( sicav ) i gaudir d’aquesta fiscalitat avantatjosa, que dura fins al moment de retirar els diners. Quan els accionistes cobren els dividends de la sicav, aleshores sí que paguen impostos: entre un 21% i un 27%, els mateixos que es paguen pels interessos dels dipòsits bancaris, per exemple.

Les sicav s’han situat al centre de l’atenció mediàtica en les últimes setmanes, després que se sabés que alguns eurodiputats espanyols tenien diners invertits en aquest tipus de societats. Però, tot i la seva mala fama, la fiscalitat de les sicav no és gaire diferent de la d’un fons d’inversió convencional, que paga els mateixos impostos baixos mentre opera i són els inversors els que paguen l’IRPF quan cobren les plusvàlues. La diferència, però, és que en un fons no es pot decidir ni quan es cobren les plusvàlues (n’hi ha que les paguen periòdicament i n’hi ha que no les paguen mai) ni on s’inverteixen els diners. A les sicav, en canvi, són els mateixos accionistes -a través del consell d’administració- els que decideixen quan cobren plusvàlues (si és que en volen cobrar) i, per tant, quan paguen impostos i també on inverteixen els diners.

En principi, com que són societats d’inversió col·lectiva, amb més de 100 inversors, això tampoc no és un gran avantatge, perquè un sol inversor sense una posició de control no pot decidir quan cobra dividends i quan no, i ho té difícil per fer-se un vestit fiscal a mida. El problema arriba quan un o uns quants accionistes tenen el control absolut de la societat. Aleshores poden designar el consell d’administració i, sobretot, decidir on inverteixen i quan es cobren els dividends. Conscients d’això, el que fan alguns milionaris és crear una d’aquestes societats amb 99 socis que pràcticament no tenen capital -coneguts en l’argot del sector com a mariachis -, mentre que ells controlen la pràctica totalitat de les accions. Això els dóna un poder de decisió absolut: escullen ells el consell d’administració, que és qui pren les decisions, i així poden actuar com si fossin inversors individuals. Però en lloc de pagar els impostos anuals als quals han de fer front aquests inversors (que poden arribar al 56% per a les inversions a curt termini, i al 27% per a les inversions a més d’un any vista), paguen només un 1% d’impostos mentre no retirin els diners de la sicav. Així, aquestes sicav de mariachis permeten als milionaris ajornar el pagament d’impostos i “fer una planificació fiscal que la majoria de mortals no poden fer”, explica l’economista i membre del Seminari Taifa Jordi Berbis.

La perversió del model original de les sicav, pensades com un vehicle d’inversió col·lectiva similar als fons d’inversió, és la que els ha fet guanyar mala fama. ¿Però n’hi ha de bones i de dolentes? Sí, però la majoria d’experts consultats coincideixen que les sicav de mariachis són les majoritàries. De fet, segons José María Mollinedo, secretari general del sindicat de tècnics del ministeri d’Hisenda Gestha, al voltant d’un 75% de les 3.035 sicav són clubs de mariachis al servei de la planificació fiscal d’un milionari. El 84% de les sicav que hi ha actualment a Espanya tenen menys de 150 accionistes, cosa que posa de manifest que estan poc obertes a la participació dels petits accionistes -encara que han de cotitzar a la borsa per obligació.

Només cal fer una visita a la web de la CNMV per comprovar-ho. Soandres, la sicav de Sandra Ortega, filla d’Amancio Ortega, amb un patrimoni de 380 milions d’euros, està controlada al 99,93% per l’accionista de referència. I Morinvest, la sicav d’Alicia Koplowitz, està controlada al 99,89% per l’accionista de referència, amb un patrimoni total de gairebé 500 milions d’euros. Altres grans cognoms del panorama econòmic espanyol, com Del Pino o fins i tot el director de cinema Pedro Almodóvar, tenen o han tingut sicav.

Amb aquest nivell de control, els molt rics, a la pràctica, poden evitar el pagament d’impostos, més enllà de l’1% que paga la sicav pel seu funcionament habitual. “Les grans fortunes poden no tenir necessitat de cobrar els diners durant molt de temps”, i poden endarrerir sine die el pagament d’aquests impostos, explica Valentí Pich, president del Consell General de Col·legis d’Economistes. És a dir, van engreixant el seu patrimoni a través de la seva sicav sense pagar per les plusvàlues generades, perquè no treuen mai els diners de l’empresa -si els traguessin sí que haurien de pagar impostos a l’IRPF.

Fins al 2010, els socis fins i tot podien esquivar el pagament a Hisenda quan treien els diners de la sicav. El truc era comptar els diners que retiraven com a capital principal i no com a beneficis: feien una reducció de capital per la qual no havien de tributar i així no els augmentava la base imposable. El govern de José Luis Rodríguez Zapatero, però, va fer més difícil escapar del fisc amb un canvi legal que feia que les reduccions de capital també tributessin.

Però el mateix govern Zapatero ja havia aplanat el camí a les sicav de mariachis cinc anys abans. A mitjans de la dècada dels 2000, els tècnics d’Hisenda -aleshores encarregats de supervisar les sicav - van denunciar que la majoria eren reunions de mariachis al servei d’un milionari. El 2005 el govern de Zapatero, amb el suport de tots els grups del Congrés excepte Esquerra Unida, va retirar a Hisenda la capacitat d’inspecció de les sicav i la va traspassar a la CNMV, que es limita a comprovar que hi hagi com a mínim 100 socis, i no entra a valorar si són o no homes de palla.

Mollinedo va més enllà i assegura que el problema no és només la supervisió, sinó que les sicav tenen un error de disseny: com que no està limitat per llei el nombre màxim d’accions que pot tenir un sol inversor, es dóna via lliure als mariachis de manera legal. És a dir, per molt que volgués, la CNMV té les mans lligades per actuar, ja que la llei empara l’ús de mariachis. “Nosaltres proposem que es limiti al 5% el control màxim per accionista”, afirma Mollinedo. D’aquesta manera es garantiria que les sicav fossin efectivament instruments d’inversió col·lectiva. Altres crítics amb les sicav demanen que se’ls apugi la fiscalitat fins a equiparar-la amb la de la resta d’empreses (25%-30%).

Però els defensors de les sicav argumenten que si es posen traves als milionaris, marxarien d’Espanya. De fet, les sicav van néixer als anys 80, quan Felipe González era al poder, per evitar precisament la fuga de capitals. Ara ja “estan molt consolidades”, afirma Pich, que considera que posar traves addicionals provocaria una fuga de capitals. “Quan tens molts diners, pots dedicar molt de temps i esforços a pensar com pagar menys”, argumenta. Si se’ls colla, podrien marxar, per exemple, a Luxemburg, on en lloc d’un 1% paguen un 0,05%. Berbis no hi està d’acord. “És un dels grans mites que envolten les sicav ”, afirma l’economista, que argumenta que la meitat de les inversions que fan les sicav són dins d’Espanya, com la majoria dels inversors.

Sigui com sigui, les sicav estan en plena ebullició. El nombre de societats va arribar al màxim el 2008 -en termes patrimonials, el pic va ser el 2007-, però va caure amb la crisi. Coincidint amb l’amnistia fiscal aprovada pel govern de Mariano Rajoy, que ha fet retornar capitals a Espanya, han tornat a sorgir noves sicav. El 2013 el cens va remuntar per primer cop des de l’inici de la crisi, però ha sigut en els primers mesos del 2014 quan la creació d’aquestes societats s’ha disparat: fins al maig la CNMV ha rebut 140 sol·licituds de creació d’aquestes entitats, gairebé el triple de totes les que es van crear el 2013, segons va manifestar recentment la presidenta de l’òrgan regulador, Elvira Rodríguez.