Marc Ribas, de 'Joc de Cartes': "Vaig entrar en plena crisi del totxo i em vaig arruïnar"

El cuiner Marc Ribas (Girona, 1976), va començar a vendre les primeres creacions de ben petit al sector pictòric abans que al culinari: “Els estius a Tossa de Mar agafàvem pedres de la platja, les pintàvem amb peixets i ens posàvem en una paradeta a vendre-les”. Més endavant, va estudiar Belles Arts i ho va compaginar amb feines temporals fins que va entrar a la cuina, d’on ja no n’ha sortit: “L'hostaleria enganxa. Té una cosa que és la immediatesa, que tot sigui per ara i efímer que el dibuix no tenia.”

L'actual presentador del Cuines de TV3 va entrar al programa en un moment vital que "no sabia cap on tirar”: “Tenia l’opció d’anar a cuinar a Hong Kong i la possibilitat de fer un càsting que no sabia ben bé per a què era.” I, inesperadament ha descobert el sector audiovisual. Ribas també presenta Joc de cartes, que, assegura, tot i ser molt engrescador, és també cansat: “Són 18 setmanes en què no tinc ni un dia de festa. Les jornades de rodatge són de 12 hores, t'endús moltes emocions cap a casa, sigui una alegria o una pena”. El presentador grava de dilluns a dijous i de divendres a diumenge es dedica al seu restaurant, La Taverna del Ciri, on aposta per la cuina tradicional catalana amb productes del territori.

En l’àmbit econòmic, Ribas assenyala que la cuina és un sector molt mal remunerat: “Som un dels països europeus on és més barat menjar en restaurants. I qui paga el preu d'això són les masses salarials que cobren els treballadors de l'hostaleria”. D’altra banda, és un sector on l'economia submergida està a l’ordre del dia: “Durant la meva carrera en molt pocs llocs he cobrat el que tocava per nòmina. És a dir, et fan un tipus d'assegurança i la resta t'ho paguen per fora. Això no et dona dret a una cotització ni a unes vacances. A més, fas moltes hores extres que no cobres”. El cuiner apunta, però, que és “gratificant” poder-ho fer bé, ara que té el seu propi negoci.

De fet, el xef defensa que per “justícia laboral” els preus dels menús han de ser més elevats: “És una feina que s'ha de pagar millor i això passa per no poder sopar fora cada setmana o cada 15 dies”.  De fet, l’emprenedor remarca que si els establiments no es professionalitzen no tenen viabilitat: “Hi ha gent que diu que té la passió de cuinar, però no fan uns comptes d'explotació, no treballen els pressupostos anuals. Tot això fa que no es tracti com una empresa igual que una altra” i, en última instància, que tinguin menys futur.

De fet, Ribas ho va aprendre quan va obrir el seu primer restaurant el 2008: “Vaig entrar en plena crisi del totxo i em vaig arruïnar del tot. Vaig quedar amb uns deutes que em feien pagar uns diners que no tenia. Em vaig quedar totalment aixafat comptant monedes”, explica l’empresari. El 2011 va tancar el restaurant: “Van venir 5 anys d’un creixement absolut. Vaig treballar moltíssim per poder revertir tot allò i poder fer front al pagament d'una lletra de 1.200 euros mensuals, pagar-me un lloguer, la seguretat d'un cotxe...”, rememora. “Econòmicament, va ser el pitjor moment, però humanament va ser un dels millors que he viscut mai perquè vaig haver de pencar molt per poder capgirar aquella situació. Vaig aprendre moltíssim. Quan la vida et sotmet i et fot a terra i t'aixeques i te'n surts, aquell camí és molt bo”, sentencia el cuiner.

Totes aquestes experiències li han ensenyat a gestionar millor l’empresa: “Ara emprenc d'una forma més conservadora perquè he vist les orelles al llop”. Així i tot, no es considera una persona estalviadora perquè prefereix emprendre en nous projectes. De fet, actualment l’empresari està immers a fer viable econòmicament un campus d’estiu amb activitats per formar infants en la cuina.

Pel fa a l’habitatge, es va comprar un pis abans de la crisi immobiliària, però va anar a treballar al Brasil i abans de marxar se’l va vendre: “He seguit de lloguer i la idea és continuar així. És probable que si he d’adquirir una propietat sigui la segona residència o la casa ja per retirar-me. No la de viure, perquè no tinc clar si sempre viuré aquí”, remarca Ribas.

En uns anys, el cuiner s’imagina vivint en un lloc a prop del mar: “On tingui una gran cuina i pugui continuar estudiant, aprenent, cuinant i fent coses”. Però sempre amb els fogons oberts: assegura que no es vol jubilar i que necessita la cuina.