El ‘networking’ com a instrument de poder

“ESPERANZA AGUIRRE PASSA al sector privat i fitxa per Seeliger”. Aquest titular va aparèixer a la portada del diari Expansión, el de referència per als executius de l’Íbex-35, el 15 de gener del 2013. Va ser una portada molt comentada. Primer, per la identitat de la protagonista, l’exlideresa del PP. Segon, pel context polític (el fitxatge va arribar pocs mesos després de la dimissió d’Aguirre com a presidenta de Madrid i en plena investigació de Gürtel). I tercer, per una ironia del destí: la Seeliger que mencionava el titular feia referència a Seeliger y Conde, una empresa que porta el nom dels empresaris que van fundar aquesta empresa de caçatalents el 1990 a Barcelona. Però ja feia 10 anys que a l’empresa no hi havia cap Seeliger: Gerardo Seeliger la va abandonar el 2003. Assegut davant d’un cafè aquesta mateixa setmana, Gerardo Seeliger tanca la porta als rumors existents sobre l’enfrontament que s’hauria saldat amb el seu adéu. Al sector recorden que “hi va haver tensió, no va ser un trencament fàcil”. Però Seeliger ho nega: “Luis Conde és un profund amic meu”.

Però, ¿qui és Luis Conde? És molt més que el president de la seva agència de headhunters, la més important d’Espanya. També és un dels executius més influents de Catalunya, amb relacions privilegiades entre empresaris i polítics que el converteixen en un autèntic pol de poder. Un salt meteòric que ha aconseguit gràcies a la seva habilitat per a les relacions personals en una cursa que va començar fa un quart de segle. El seu ascens va arribar al punt culminant al març, amb la celebració del 25è aniversari de la companyia: Conde va fer de director d’orquestra al Palau de la Música amb l’Orquestra Simfònica del Vallès i davant de 1.500 convidats.

El llistat d’assistents que van escoltar els moviments 2 i 4 de la Segona simfonia de Mahler diu molt del nivell del caçatalents: Francisco Reynés, conseller delegat d’Abertis; Josep Oliu, president del Sabadell; Mar Raventós, presidenta de Codorníu, o Josep Vilarasau, expresident de La Caixa. A l’acte també hi van anar els imputats Rodrigo Rato i Oriol Pujol Ferrusola.

Però la demostració de força de Conde no es va quedar aquí: tot i que la festa es va fer en ple dol oficial per la tragèdia de Germanwings -cosa que va impedir que hi assistís el president Artur Mas-, sí que hi van anar polítics com Xavier Trias, José Montilla, Germà Gordó, Alícia Sánchez-Camacho, Jaime García-Legaz i l’omnipresent Aguirre. La Vanguardia, el diari de Godó -Luis Conde és conseller del grup-, va dedicar un suplement al concert.

I si aquell va ser el zenit de la trajectòria de Conde, cal anar molt enrere per trobar els seus orígens. L’empresari, nascut a Barcelona el 1950, va començar la seva carrera en el món de les finances. Als 70 va treballar a Banca Mas Sardà i va marxar al Banco Consolidado de Veneçuela com a vicepresident.

A FINALS DELS 80, quan Seeliger feia una dècada que treballava en el món del headhunting, Conde es va adonar que potser allò també era per a ell. “Jo no sabia ni què era [el headhunting ], però és com en la banca d’inversió: venda de confiança i accés a gent que pren decisions”, explica Luis Conde a l’ARA. Llavors va proposar de fundar l’empresa al seu vell amic. “Els inicis van ser durs, i algun mes no vam pagar-nos el sou -recorda Seeliger-, però al cap d’un any anàvem disparats”.

Gerardo Seeliger recorda una anècdota que il·lustra l’energia amb què s’hi van posar: “Jo sortia de viatge però m’havia oblidat uns papers a l’oficina i m’hi vaig presentar a les 4.30 hores del matí; allà hi havia el Luis, que encara no havia marxat a casa”. El binomi Seeliger i Conde, però, no estava sol: de bon principi s’hi va afegir, també com a soci, Sixte Cambra, que no abandonaria l’empresa fins al 2011, quan va ser nomenat president del Port de Barcelona. “M’hi vaig incorporar quan ja s’havia pactat el nom de l’empresa amb un soci minoritari anglès”, explica Cambra en referència a l’absència del seu cognom a la firma.

¿Com van ser aquells primers dies? Molta feina i “la imaginació increïble de Conde”, fa Seeliger. Prova d’això va ser la festa amb què es van presentar a Barcelona, a la qual van convidar l’ex secretari d’Estat dels EUA Henry Kissinger, un reclam que va atraure 700 empresaris i que els va posar al mapa. Conde ho recorda així: “Jo anava sovint a reunions de l’FMI i em vaig adonar que, com més nivell tens, més sol estàs. Un dia, en una d’aquestes reunions, vaig veure Kissinger en un racó i em vaig acostar a preguntar-li com estava. Un temps després, quan vam voler portar-lo a Barcelona, vaig trucar a la secretària i em va dir que això valia uns diners que no teníem... però sempre hi ha empreses que et poden esponsoritzar”.

El mateix van fer quan van obrir a Madrid, dos anys després, però en aquesta ocasió amb l’ex primera ministra del Regne Unit, Margaret Thatcher. Resultat: 2.000 executius van assistir a l’acte. En aquella època, Seeliger portava l’empresa a Madrid i Conde i Cambra eren a Barcelona. “Ell era un desenvolupador de projectes, molt creatiu per fer networking, i jo m’ocupava de la caixa”, recorda Sixte Cambra. Conde li dóna la raó: “Seeliger i jo érem dos Messis: marcàvem gols, generàvem ingressos, no ens importava un pito la despesa, però vam tenir la sort que va entrar Sixte Cambra amb l’escandall per controlar la caixa”.

L’empresa, amb presència a França, Sud-amèrica i els Estats Units, és líder a Espanya. Cambra ho explica així: “El mercat de Barcelona estava totalment desatès i, tot i que no érem líders a Madrid, la nostra força a Catalunya ens feia líders estatals”. Sense necessitat de ser preguntat, Sixte Cambra explica que va marxar de l’empresa per “decisions personals, no per cap conflicte”.

EN EL MÓN econòmic barceloní es parla de l’ego de Conde, però es fa amb veu baixa i des de l’anonimat, ja que la influència del headhunter imposa molt respecte. “El Gerardo també tenia afany de protagonisme, compte!”, explica un coneixedor del sector. Seeliger fa una esmena: “Érem apassionats de la feina i de l’èxit de la feina”. En el que sí que hi ha unanimitat és en el talent de Conde com a venedor. “El millor exemple és el seu naufragi al Carib [un incident que va tenir lloc l’any 2002 i sobre el qual va escriure un llibre]: ho va aprofitar per crear-se la seva història, el seu personatge, per vendre’s -recorda un executiu barceloní-. Té un talent innat per vendre les seves idees i introduir-se a les organitzacions”. El mateix Conde explica que per ser un bon venedor “s’ha de picar molta pedra” i s’ha de “generar demanda”. I què és generar demanda?: “Saber què necessiten els empresaris”.

“És un seductor, amb unes relacions personals increïbles, i ha aprofitat molt bé càrrecs com el de president del Saló Nàutic o haver sigut conseller de CatalunyaCaixa”, explica un competidor.

Conde, molt religiós i pare de vuit fills, no s’ha resistit a la temptació de la política. No per dedicar-s’hi (un rumor que va existir) sinó per fer mitjancer entre CiU i el PP, els partits als quals se’l considera proper. Anualment organitza trobades a Mas Anglada, la seva finca a Fonteta (Baix Empordà), on el gener del 2014 va aconseguir reunir els dirigents de l’executiu de Rajoy amb Mas i alguns dels seus consellers en una trobada amb la flor i nata de l’empresariat català que va aplegar 260 persones. “Tinc interès a acostar Madrid i Barcelona”, reconeix Conde, que més endavant matisa: “No sé si sóc influent, però sóc transversal i polièdric”.

Davant el seu cafè, Seeliger escolta una pregunta que li han fet mil cops:

-Per què va marxar de l’empresa? -Perquè feia 22 anys que era al sector i n’estava cansat.

Però el cert és que en va marxar per anar a una altra multinacional del headhunting. De fet, Luis Conde explica una versió diferent: “[Seeliger] no va marxar fart del sector. El que va passar és que va portar una oferta d’una empresa multinacional que ens volia comprar. Els socis vam decidir que no, i ell va marxar a aquella empresa estrangera... i no passa res”.

Encara queda un dubte: per què Luis Conde va mantenir el nom de Seeliger y Conde quan el seu soci va marxar. Ell ho explica així: “Considerava que era una marca i, a més, és un nom alemany, i això li dóna un toc”.