L’Àfrica negra: terreny inexplorat per als catalans
Tot i la inseguretat, els dubtes i els aranzels, alguns països africans ofereixen grans oportunitats. El més ‘business friendly’ és Costa d’Ivori
Isaac Nogués va ser molt sincer dimarts quan va presentar el seu informe sobre Kènia a la seu de Foment del Treball de Barcelona. ACCIÓ, l’agència per a la promoció empresarial de la Generalitat, va organitzar una sessió entre experts i empresaris per plantejar quines oportunitats de negoci hi ha a l’Àfrica subsahariana. Nogués, executiu de la consultora Africa Trading, va exposar una visió contundent dels riscos d’invertir a Kènia: “La presència catalana i espanyola hi és pràcticament inexistent. Zara hi acaba d’entrar; Campofrío també ho va fer, però no es pot parlar de casos d’èxit, perquè no n’hi ha”. L’opció més raonable és invertir-hi en turisme i en infraestructures, segons Nogués, perquè el govern kenià té un pla de concedir 2.700 milions d’euros en obres públiques d’aquí el 2030. “S’acaben de celebrar les primeres eleccions democràtiques sense sang... No hi ha carreteres asfaltades, ni a la capital. A la nit no hi ha llum”, va prosseguir Nogués.
Des de l’amfiteatre, el professor de l’Iese Lluís Renart va lamentar la visió catastrofista de Nogués. L’Iese està associat amb quatre escoles de negocis a l’Àfrica, una de les quals a Nairobi, capital de Kènia. Renart va admetre que a Nairobi “no surt de nit ni boig”, però que és el mateix que per al turista que arriba a Barcelona i que no gosa passejar sol pel Barri Xino sense anar acompanyat. Un altre repte d’entrar a Kènia, segons Nogués: una empresa no es pot plantejar obrir-hi una fàbrica perquè els conflictes entre tribus la farien inoperant.
L’est i l’oest de l’Àfrica estan experimentant uns creixements econòmics insòlits a la regió, del 5,5% del PIB, segons l’FMI. La principal raó són les inversions xineses en recursos naturals i camps agrícoles a la regió. En la seva presentació d’Angola, Xavier Joia, de Gest & Export Consulting, va advertir que davant la Xina, l’Índia o el Brasil, les empreses catalanes arriben tard.
Un problema per a l’exportació és que Angola vol enfortir la seva indústria i augmenta els aranzels, sigui per importar galetes (30% de taxes d’importació) o automòbils (60%). A Ghana, segons la representant d’ACCIÓ al país, Florence Hiard, molts productes de gran consum també tenen aranzels del 20%. A Angola hi ha també l’obligació de garantir 1 milió de dòlars com a inversió mínima. Joia va apuntar que una opció per guanyar-se la vida a Angola és treballar-hi d’administradors de finques o com a comptable. “Es guanyen la vida com un ministre”, segons Joia. Una altra opció de negoci és captar turistes rics, en concret el turisme residencial i de salut, en territori català.
Una empresària assistent va explicar que no pot rebre un ingrés d’Angola perquè els seus socis no tenen liquiditat de divises. Joia va aconsellar que fessin la transferència des d’un tercer país. Jordi Bosch, director de vendes internacionals del grup de maquinària per a bugaderies Girbau, va detallar que sovint hi ha el risc de no saber l’origen dels diners i que, per facilitar el cobrament, ells operen des de Dubai, on hi ha molts dels seus clients a l’Àfrica, sobretot indis i libanesos. Nuria Juan, analista d’ACCIÓ, va confirmar a l’ARA que moltes empreses catalanes operen amb l’Àfrica des d’Holanda o Portugal.
Una qüestió cabdal és trobar un soci local adient. Dani Vives, de la societat Compass World, va avisar que buscar importadors per internet és arriscat, i que el millor és contactar amb consultores amb experiència i viatjar al país per guanyar coneixement. Vives va parlar de Costa d’Ivori, un país que, a diferència de la majoria a l’Àfrica, no requereix l’obligació que l’operació d’inversió la controli un soci local. Costa d’Ivori apunta a ser l’economia africana més business friendly. Vives va destacar que el país és segur gràcies a la presència de tropes franceses i nord-americanes. Exemple de l’estabilitat és l’augment de les exportacions catalanes a Costa d’Ivori: el 2011 van ser de 18,9 milions d’euros i el 2013 de 30 milions. Ser català és un valor afegit: “Saben que som europeus, que produïm qualitat i que som barats”, afegeix Vives. I Hiard afegeix, referint-se a Ghana, que una bona targeta de visita és el Barça. -