Josep Piqué: de professió exministre

El gestor aeroportuari Aena. El controvertit gegant de l’enginyeria i l’energia Abengoa. L’automobilística Seat i VW Navarra. La filial de motors de Rolls Royce ITP. La consultora d’aerolínies Aviation Pasiphae. L’assessora financera Alantra. El banc andorrà Andbank. Podria semblar que aquestes vuit empreses, de sis sectors diferents, no tenen res en comú. Però, de fet, no és així: a la seva cúpula hi ha una mateixa figura, la de Josep Piqué.

Aquest economista vilanoví de 63 anys fa l’efecte que s’ha proposat completar un currículum que sembli, tot sol, la barreja dels currículums de mitja dotzena d’executius d’èxit. I se n’està sortint: actualment Piqué és conseller d’Aena, Abengoa, Seat, VW Navarra i Alantra. A més, mesos abans de ser fitxat per Aena havia creat una consultoria per donar servei a empreses d’aviació, Aviation Pasiphae. I per acabar de completar un horari prou farcit, és president de la industrial ITP i membre del consell assessor d’Andbank.

Tot en la seva trajectòria parla d’un home d’una voracitat i esperit omnívor encomiables. Des dels seus orígens comunistes al PSUC a la seva flamant estada com a ministre dels governs del PP de José María Aznar (va ocupar les carteres d’Indústria i Energia, Assumptes Exteriors i Ciència i Tecnologia, i va ser portaveu de l’executiu), la seva carrera política ha sigut ben diversa.

Però també es podrien citar, fent una ullada al seu passat stakhanovista, les presidències de Vueling i les químiques Fertiberia, Erkimia o Ercros. Aquesta última, anys abans d’entrar en política, va ser un dels seus escassos fracassos coneguts: va tenir una de les suspensions de pagaments més importants de l’època (1992) i a ell li va costar una acusació per frau que no va arribar a jutjar-se. També li va propiciar una dura polèmica periodística quan va explicar -per després intentar censurar-ho- que “s’aprenia molt fent suspensions de pagaments”. Piqué també ha sigut vicepresident d’OHL. És lògic, en un personatge de ressonàncies renaixentistes, que també hagi sigut habitual de lobis econòmics i patronals, al barceloní Cercle d’Economia (president) i al madrileny Círculo de Empresarios (vicepresident).

Tot plegat és part del seu passat; en el present hi ha mitja dotzena d’empreses i la pregunta sorgeix sola: ¿pot fer bé la seva feina un conseller tan ocupat? La professora d’Esade Ruth Aguilera, experta en govern corporatiu, mira de respondre-ho: “Si es tracta d’un executiu amb contracte a temps complet en una empresa, el màxim hauria de ser un o dos consells, però depèn de la complexitat de l’empresa i del rol del conseller”, explica. “Si la seva funció és més de tenir una visió global estratègica i no estar involucrat en el dia a dia, és menys exigent; si es tracta d’una empresa en crisi o que es vol reinventar, caldrà més dedicació del conseller”, afegeix.

Aquesta investigadora, que ha identificat deu qüestions que dificulten la correcta gestió d’un consell (entre les quals la complexitat de l’empresa, el poder del conseller delegat o la freqüència de les reunions), comenta també fins a quin punt la condició d’expolític converteix en interessant el seu fitxatge per a un consell: “Els casos de les elits administratives i polítiques entrant i sortint dels diferents àmbits pot ser molt conflictiu i portar a escenaris no competitius, o fins i tot de tràfic d’influències”, exposa. “És molt important la transparència, i també pot ser important la sunset clause, una clàusula perquè es deixi un període de descans entre un càrrec polític i el moment d’entrar en una empresa”. No sembla que això afecti aquest addicte al multitasking, que va deixar la política, qui sap si definitivament, el 2007.