L’impostor que va somiar comprar la Torre Agbar

BarcelonaSi teclegeu al Google “Emin compra la Torre Agbar”, obtindreu ràpidament més de 10.000 resultats, amb enllaços de la pràctica totalitat dels principals mitjans de comunicació d’Espanya. Si repetiu l’operació i escriviu “Emin compra l’edifici del Deutsche Bank” apareixeran gairebé 28.000 entrades diferents, altre cop amb una allau de mitjans fent-se ressò de la notícia.

Era el 2013 i Emin Capital, un fons andorrà desconegut, va desencadenar un veritable terratrèmol al sector immobiliari, poc habituat als nous jugadors. Aquest diari va mirar d’explicar qui hi havia al darrere d’Emin i a l’Emprenem del 8 de juny del 2014 feia un retrat del seu impulsor, Jordi Badia: “Del seu conseller delegat se’n sap poca cosa […]. Andorrà i molt jove -34 anys-, se sap que va treballar a l’oficina londinenca de Credit Suisse, a les delegacions a París i Londres de JP Morgan i en un fons d’inversió a Suïssa. Tot i que fins ara havia centrat les inversions a l’Amèrica Llatina, el mercat europeu i espanyol el coneix de la seva etapa a la banca de la City londinenca […]. Dels 400 milions que va reunir aquest quart fons, una mica més de la meitat ja estan compromesos”.

En aquella època no es parlava de fake news : el concepte encara no havia esclatat. Però exactament això, fake news, és el que va publicar aquest diari, com ho van fer tots els mitjans que van informar sobre Emin Capital. Emin no va comprar la Torre Agbar. Tampoc l’edifici del Deutsche Bank. El seu fundador no era qui deia ser. Aquest reportatge bé pot llegir-se com el que és: la fe d’errades més llarga que ha publicat mai l’ARA.

No és senzill recórrer els passos de Badia per cinc països i dos continents fins a arribar a les seves sonades no-compres d’edificis a Barcelona. Costa imaginar on es va perdre exactament el noi que era admirat pels companys d’escola per la seva “noblesa”. El cert és que la quinzena de testimonis que l’ARA ha entrevistat, i que demanen l’anonimat, entren sovint en un terreny perillós per a qui vol fer un relat periodístic: el del mite. Perquè, en efecte, el periple de qui en alguns documents consta com a Jorge Ignacio Badia Llorens desprèn una certa aroma llegendària.

Veient la seva trajectòria, no és estrany.

Però els fets hi són. Un vell conegut de Badia nega amb el cap, seriós, quan repassa el que aquest diari va escriure en el seu dia de l’exitós inversor: “Ell no té estudis, no. No ha fet res. Fa unes faltes d’ortografia… Això sí, parla molt bon anglès, perquè als 16 anys va anar a Londres a aprendre’n”. En algun moment entre aquell viatge iniciàtic al Regne Unit i el següent punt en l’enigmàtic mapa vital de Badia, que ens el mostra a París, les coses li van anar bé, perquè a la capital de França hi portava una vida que els que la van conèixer qualifiquen de “luxosa”, en un àtic i amb un important nivell de vida.

Aquest salt s’explica, segons les fonts consultades, per la identitat de qui seria la seva dona, la peruana Rosa Venero. Venero és la filla d’Alberto Venero, considerat per la premsa del país testaferro del controvertit Vladimiro Montesinos, assessor de l’expresident del Perú Alberto Fujimori. Va ser acusat en el seu dia de delictes com ara suborn, encobriment, enriquiment il·lícit, corrupció de funcionaris, apropiació indeguda i tinença il·legal d’armes, i se l’implicava en una compra il·legal d’avions i en el buidat de la Caja Militar Policial. Va ser condemnat i va estar a la presó. Mitjans del país estimen que l’entorn de Fujimori va endur-se uns 6.000 milions de dòlars del país, dels quals només 200 han estat localitzats. Ara fa dos anys Suïssa va anunciar que tornaria al Perú 15 milions de dòlars d’un compte opac d’Alberto Venero. I en el seu dia va haver d’explicar en seu judicial els detalls d’un compte corrent amb 800.000 dòlars ubicat a l’estranger a nom de la seva filla Rosa. El compte, ho heu endevinat, estava domiciliat a París, on una jove parella, peruana ella, andorrà ell, feia plans de futur. I això incloïa un casament.

A Andorra tothom sembla conèixer algú que diu que va ser present al casament, celebrat al país andí el 2006. Aquest diari ha pogut comprovar com se succeeixen, amb diferent grau de detall, històries sobre el personal de seguretat de l’esdeveniment i de les armes automàtiques que lluïen. Alguns fins i tot recorden certa frase que Alberto Venero va dedicar al seu gendre andorrà durant la festa posterior a l’enllaç: “Ara de la meva filla te n’ocupes tu”.

Potser arribats a aquest punt és bo d’esvair cert implícit. No, Badia no era ric. Formava part d’una família benestant, en la qual el pare era director d’oficina a MoraBanc, i amb una segona residència a la Costa Brava. Però el jove Jordi no disposava d’un enorme patrimoni. Aleshores, amb 26 anys, tenia altres cartes: era políglota, estava dotat d’un do de gents fora del comú i tenia un atreviment impropi per a la seva edat.

El relat dels que li han seguit la pista indica que als inicis de la seva vida professional Badia va treballar a SPM International, una empresa francesa de baranes i proteccions de parets per al sector hospitalari. Un sector potser poc glamurós però que li va permetre de marxar a Barcelona el 2005 com a representant de l’empresa. El 2007 ja n’era el director comercial i estava a punt de començar una carrera frenètica.

Un dels escassos rastres documentals que ha deixat Badia en el seu fulgurant trajecte vital és d’aquesta època. Es tracta de l’acomiadament disciplinari que se li va notificar dos anys després, l’abril del 2009. Segons la carta, a la qual ha tingut accés l’ARA, la direcció havia tingut coneixement que Badia havia “utilitzat els recursos de l’empresa en benefici propi” i s’havia “apropiat de diners que suposadament eren per al pagament de factures a diversos professionals” que treballaven per a l’empresa, a més d’“utilitzar els serveis de diversos professionals per fer reformes a casa seva, carregant la despesa a l’empresa”. El document enumera pràctiques fraudulentes per quantitats que en total superaven els 50.000 euros. El cas va anar als tribunals i aquest mes de juny en va sortir la sentència: Badia era condemnat a 11 mesos de presó i al pagament de diferents multes. La sentència veia provats els delictes d’apropiació indeguda i falsedat documental. I, a l’espera del recurs, Badia era condemnat a retornar a SPM gairebé 68.000 euros. Eulàlia Puig, advocada de Molins Defensa Penal, que va representar l’empresa francesa, es mostra satisfeta: “Han atès tot el que reclamàvem; la sentència no ha estat més dura perquè Badia va ingressar 60.000 euros el dia abans del judici i perquè han passat molts anys des dels fets”.

L’advocat de Badia, Manuel González Peeters, afirma que el seu client va disposar d’aquests diners amb el consentiment del responsable de l’empresa, ja difunt. Assegura que no hi va haver apropiació indeguda i recorda que SPM demanava una indemnització econòmica el doble d’alta de la que s’ha concedit.

En paral·lel a la seva tempestuosa etapa a SPM, Badia va decidir emprendre en un sector completament diferent. Aquesta nova peça del trencaclosques el presenta muntant Agroindustrias Ibérica, un negoci d’importació de fruites, verdures i hortalisses del Perú a Espanya. Va implicar tres socis en el negoci i, malgrat la seva nul·la experiència, va aconseguir, després de llogar una oficina a Mercabarna, tenir els seus primers clients i iniciar operacions. Els seus socis recorden que ràpidament van veure que alguna cosa no rutllava. Badia es resistia a ensenyar-los els extractes dels comptes. Contínuament justificava la falta de beneficis per l’arribada de contenidors amb producte en mal estat des del Perú. I un dia van saber que Badia no havia estudiat a Esade, com deia, i que tampoc tenia l’experiència professional de què presumia a Londres. Quan els socis van voler deixar l’empresa, hi va haver retrets i paraules dures, però no van recuperar ni un euro. Mai van reclamar, perquè van comprovar, escandalitzats però també alleujats, que tot i la inversió feta (al voltant de 25.000 euros en un dels casos) els seus noms no constaven enlloc als documents de l’empresa.

Allò no va acabar amb el projecte d’importació de fruita i verdura: mesos després, un ciutadà andorrà que volia invertir uns estalvis va parlar-ne amb el director de la seva oficina bancària. Segons explica a l’ Emprenem el dissortat inversor, l’empleat bancari va fer-li saber que el seu fill tenia una empresa i buscava socis. Després de diverses reunions, la proposta el va seduir: “Em van presentar un powerpoint … Avui dia tothom sap fer powerpoints ”, lamenta ara l’afectat. Hi va invertir 90.000 euros i al cap de poques setmanes Jordi Badia no li agafava el telèfon ni responia a la seva creixent preocupació.

A Andorra el món dels negocis és sovint peculiar i aquest cas ho prova: per compensar aquest inversor, Badia va fer-li arribar les claus del seu Porsche Cayenne, que l’afectat va vendre per 25.000 euros. “Me’n queden 65.000 de penjats, em fa mal recordar-ho”. Per què no va portar-ho als tribunals? “M’haurien dit que soc tonto. I l’advocat em va dir que no hi tenia res a fer -explica-. A més, de seguida et cobren 3.000 o 4.000 euros. Fer una denúncia d’Andorra a Espanya és complicat i caríssim”.

Va ser en aquell moment, i enmig d’una certa commoció a la tancada societat andorrana, que Badia va desaparèixer del mapa. No va ser fins un temps després que al Principat van arribar-ne notícies. Havia reaparegut al Perú, el país de la seva dona, per muntar Legalis - Asesores Legales, un servei d’atenció legal per telèfon. En l’acte de presentació, el maig del 2011, davant els mitjans de comunicació va dir una frase premonitòria: “Amb Legalis tindran a la seva disposició un staff d’advocats amb el suport d’una institució reconeguda, i no advocats informals o referenciats per un desconegut que pot ocasionar-los una estafa”.

El negoci, però, no va reeixir, i els cercadors d’internet acrediten que allà també va desplegar la seva habilitat per guanyar-se la confiança de tercers que no van sortir ben parats amb l’experiència. “Els senyors Jordi Badia Llorens i Jorge Luis Solari, representants d’aquesta empresa, haurien de preocupar-se de pagar els seus extreballadors; és una pena que sent una assessoria legal no respecti les lleis peruanes. En aquest país no s’hauria de jugar a ser empresari. Bon Nadal!”, protestava l’antic community manager de Legalis.

L’ARA ha pogut contactar amb l’agència de comunicació que va gestionar el llançament de Legalis, que dona algunes pistes de la fecunda imaginació de Badia: “Parlava molt, havia llogat una oficina molt maca en una zona exclusiva, deia que formava part de la jet set internacional i mostrava molta solvència econòmica”, explica. En el cas d’aquesta empresària, l’impagat que li va deixar Badia va pujar a 3.000 dòlars.

Menys sort va tenir l’agència de mitjans que Legalis havia contractat per emetre anuncis en televisió i premsa. “Es presentava com a empresari espanyol, era molt eloqüent”, rememora una directiva de la companyia, anomenada aleshores Central Media. “Deia que tenia una milionada i que el seu pare era el propietari de Legalis a Espanya -explica-. Li vam fer un pressupost d’uns 100.000 dòlars i ens va respondre que per què tan poc, cosa estranyíssima. Li vam acabar fent un pla de 300.000 dòlars”.

Quan Legalis va fer aigües, al cap de poques setmanes, Central Media va haver de fer front a pagaments per 185.000 dòlars que corresponien a Legalis. “Vam anar a judici, però només per l’aspecte fiscal, perquè la llei peruana no preveu la via penal per a qüestions de deutes impagats”, explica aquesta directiva del sector. Durant aquell procés judicial, “que va ser llarg”, els responsables de l’empresa van saber que Badia ja no era al Perú. S’havia tornat a fer fonedís.

En aquella convulsa etapa peruana Badia havia començat a presentar-se com a representant d’Emin Capital. S’acostava el seu gran moment.

16 de novembre del 2013: Expansión i La Vanguardia treuen l’exclusiva. Emin Capital comprava la Torre Agbar per fer-ne un hotel de luxe per a Hyatt. Allò va iniciar l’allau, i la pràctica totalitat de mitjans espanyols, i molts d’estrangers, es van fer ressò de la notícia. Als articles no hi faltava mai un nom: Jordi Badia.

Set mesos després arribava una segona bomba: la compra de l’edifici del Deutsche Bank per part d’Emin Capital per fer-hi un hotel. El preu, 90 milions. Badia era oficialment una estrella que presumia de passat als principals bancs d’inversió del món i que deia gestionar un fons de 400 milions d’euros: el fons, ni més ni menys, de la Torre Agbar i de l’edifici del Deutsche Bank.

A Andorra aquells anuncis van causar impacte. Mentre alguns buscaven desesperadament el mòbil de Badia, ja ungit com a nova estrella empresarial, d’altres s’ho miraven amb suspicàcia. Hi va haver particulars que fins i tot van trucar als bancs que havien de finançar la presumpta operació (CaixaBank i el Banc Sabadell) avisant que Badia era un impostor. “A Andorra no pot fer res perquè tothom sap qui és, però a Barcelona no el coneixien”, diuen aquestes veus.

A la capital catalana, però, ningú se’ls va escoltar. I això que només unes setmanes després de l’anunci de la compra de l’edifici del Deutsche Bank per part d’Emin, KKH n’anunciava, ara de debò, l’adquisició. Ho feia pels mateixos 90 milions que havia anunciat Emin. I tres anys i mig després del primer anunci del presumpte fons andorrà es tancava, aquesta vegada sí, la venda de la Torre Agbar. L’adjudicatari era Merlin Properties, que en pagava 142 milions, vuit menys que el que havia anunciat Emin.

Al sector immobiliari començaven a ensumar-se alguna cosa. “Quan eren en el màxim apogeu i tothom parlava d’ells vaig conèixer Badia. I aquell mateix dia, a l’AVE, li vaig dir a un col·lega: «Aquest tio és una estafa com una casa de pagès, és un xarlatà»”, explica a l’ Emprenem un destacat directiu immobiliari de la ciutat. El conseller delegat d’una empresa de l’Íbex-35 també va tenir coneixement de les peripècies de Badia: “Va deixar plantada dues o tres vegades Agbar al notari el dia de la signatura, sempre posaven d’excusa que estaven acabant els tràmits”. Emin, per cert, va ser prou hàbil per culpar el govern de Colau i la moratòria hotelera dels retards, però aquest mateix directiu nega aquest punt i apunta que el motiu era molt més bàsic: Emin, assegura aquesta font, no tenia diners. “Badia és un Petit Nicolás del món immobiliari: sempre és a totes les operacions però no fa res perquè no pot”.

A Andorra corre encara la versió que Emin sí que va fer un bon negoci amb les dues operacions: alguns sostenen que va fer d’intermediària en tots dos casos, venent a un preu més alt del que havia comprat. Però això, segons ha confirmat l’ARA amb KKH i Merlin Properties, tampoc és cert: “Mai van arribar a comprar res, com a molt van fer alguna oferta no vinculant: allò va ser una presa de pèl bíblica”, explica un executiu coneixedor de les negociacions amb Agbar (l’empresa d’aigües ha preferit no parlar amb l’ARA d’aquell episodi). Al món dels gestors de grans fortunes també van prendre nota dels seus tripijocs: “És un peça. Al sector se’n parla, ara ja tothom sap que és mentida que aixequés 400 milions d’euros”.

El cert és que un recorregut per la pàgina web d’Emin Capital (avui fora de servei) ja indicava que alguna cosa fallava. En anglès i amb una innegable aparença de sofisticació, estava plena de grolleres faltes d’ortografia. A més, resultava impossible saber qui hi havia al darrere o qui n’eren els responsables: enlloc no hi figurava cap nom. La pestanya About us estava buida. Aquell oblit era possiblement el més cert de tot el que exposava la pàgina web en el més artificiós llenguatge corporatiu.

El registre mercantil també donava algunes pistes: l’empresa es va constituir el juliol del 2014 i, per tant, va anunciar les compres de la Torre Agbar i de l’edifici del Deutsche Bank sense ni tan sols existir oficialment. Des del seu naixement fins a finals del 2015, Emin Capital va perdre 300.000 euros. El 2016 se’n deixava 70.000. El 2017, més de 430.000. Són els últims resultats disponibles al registre.

El laberint Badia -assaonat amb altres històries d’impagaments de petites quantitats, de greuges per allà on ha passat, per l’existència de dues immobiliàries més al seu nom com són Lenor Innova o Brimer, o l’embargament de l’Ajuntament de Barcelona publicat aquest mes d’agost al BOE- deixa múltiples qüestions obertes. De què viu? Com va cobrir les pèrdues d’Emin? ¿Els anuncis de la compra de la Torre Agbar i de l’edifici del Deutsche Bank van ser una manera de guanyar notorietat? Quan capta un inversor, ¿en què inverteix? ¿La recent sentència a presó ha canviat la seva visió del món empresarial? I, finalment, ¿no el sorprèn que aquesta història no hagi transcendit fins ara?

A l'altra banda del telèfon, Jordi Badia escolta nerviós aquest relat. Respon a algunes de les preguntes de l’ARA, però no esvaeix els principals dubtes. Assegura que no ha de donar “explicacions de res a ningú”. Tampoc admet que mentís sobre el seu passat professional: “A la meva edat i posició és ridícul desmentir on he treballat i on no”. Durant la conversa afirma ser “honrat” i nega haver perjudicat a ningú: “Intento ser el millor pare del món i faig un gran esforç personal per no fer fora ningú del despatx”.

La seva memòria li falla a l’hora de recordar la sentència a 11 mesos de presó d’aquest mateix estiu, tot i que sí que admet que té una multa per pagar i diu que ha recorregut la decisió judicial. Tampoc recorda que donés un cotxe a un ciutadà andorrà per compensar-lo: “Aquí m’enganxes… No és veritat, però sí que tenia un Cayenne i el vaig vendre”.

A Agroindustrias, diu, ell no portava la part operativa, cosa que neguen els seus socis. Afirma que la seva dona porta encara l’empresa, que guanya diners. SPM, afegeix, li deu encara uns bonus impagats de l’acomiadament “improcedent” que li van aplicar, i que ell també va demandar-los. I, pel que fa al Perú, afirma que tenia dos socis més que eren els veritables responsables del negoci. Contràriament a aquesta versió, els directius de les empreses amb els quals va tractar l’assenyalen a ell com a màxim responsable. En diferents moments de la conversa insisteix: “Quan fas un negoci i va malament, perds els calés, i no passa res, no vas plorant pels llocs”.

L’ARA li assenyala que molts dels afectats contactats pel diari diuen d’ell que és un estafador. Badia els respon, convençut: “Fem una feina lícita i els comptes els retem a qui els hem de retre, i se senten molt còmodes”.

Les múltiples preguntes formulades sobre Emin no esvaeixen els dubtes, perquè no explica l’origen de les pèrdues ni quines compres ha completat el fons en els últims anys. Això sí, nega que visqui del patrimoni de la seva família política, com diferents fonts apunten, i assegura que viu de la seva feina.

-Emin opera realment?

-Et deixaré amb el dubte, si no et sap greu.

-Quanta gent hi treballa?

-La suficient.

El reporter li insisteix que el Registre Mercantil ofereix dubtes sobre la salut d’Emin. I la resposta és contundent:

-Emin està com un toro.

-Tenen preparades noves compres?

-Sí.

-Ens en pot donar algun detall?

Les rialles de Badia ressonen a l’altra banda del telèfon abans que la conversa arribi al final.