Amb creixent intensitat, s'assenyala que França serà el pròxim país de la UE que no se'n sortirà. Plou sobre mullat: ja fa temps que a França se li tenen ganes perquè el seu model trenca amb el discurs dominant. Avui, l'actual deteriorament dels seus indicadors encoratja els que en presagiaven la inviabilitat. Sembla com si la seva excepcionalitat, aquest no pertànyer ni al sud ni al nord (tot i que no poden amagar que se senten del nord), tingués els dies comptats, per acabar convertint-se en un país meridional més. En aquest cas, benvinguts.
Sempre es diu que França està a punt de caure pel precipici, especialment des del triomf de les tesis liberals, cosa que fa encara més estrambòtic un país amb una despesa pública del 56% del seu PIB. Però resulta que França no acaba mai de caure, mentre que altres que fins fa poc els donaven lliçons, van rodolant pel precipici. Entre ells, nosaltres. I no em refereixo només al govern espanyol i l' establishment madrileny. He sentit no pocs catalans distingits presumir, per exemple, de la modernitat de la Cerdanya catalana enfront de l'endarreriment que era a l'altra banda dels Pirineus.
La realitat, però, acaba imposant-se, i avui és difícil trobar un àmbit on ens puguem sentir clarament per davant dels francesos. ¿O potser sí que estem al final d'un trajecte i es farà realitat una caiguda de França? Pertànyer a l'euro els pot resultar feixuc. Els seus desequilibris serien menys rellevants en un altre marc, però en aquesta zona euro que fa de l'austeritat l'únic criteri, la qüestió canvia força. Em pregunto si una UE afrancesada seria sostenible, i penso que sí. El que em costa més de veure és el manteniment de França, com la coneixem, en una UE com la d'avui.
Confio en la résistance dels francesos, tot i que, encara que no els agradi reconèixer-ho, sempre han tingut grans aliats en els moments més delicats. Avui, malauradament, els que hauríem de ser-ho ens limitem a fer els deures sense queixar-nos. Desitjo que França surti de l'atzucac, pel bé de tots, ajustant-se, però sense transformar-se. El sorprenent és que la pressió doctrinal no els ve del liberalisme anglosaxó, sinó d'una Alemanya fidel com mai a la seva moral. Mai és tard per tornar a dominar París.
Jordi Alberich és economista.