El forn de Mollerussa que ha resistit més de 150 anys d’avatars històrics

MollerussaMollerussa era antigament un autèntic desert. Al segle XIX li’n deien el Clot del Dimoni, perquè era una caldera on no circulava ni una gota d’aigua. Pràcticament ningú hi volia fer vida. Va ser la construcció del canal d’Urgell i l’arribada del primer reg l’any 1862, quan la cosa va canviar radicalment. Les terres es van tornar fèrtils i la gent va poblar la zona. Un d’aquells nouvinguts va ser en Pere Duacastella, un serraller d’Aguilar de Segarra que inicialment havia agafat el tren per buscar fortuna a Lleida capital. Va parar a Mollerussa i s’hi va acabar quedant, atret per la gran oportunitat que li oferia el nou emplaçament. El 1868 va obrir les portes d’un forn de pa que encara avui continua en marxa.

La casa pairal de Mollerussa es coneix com a Cal Pere (en honor al seu fundador) i, després de cinc generacions, encara els hereus d’avui en dia són anomenats de la mateixa manera. L’actual propietari del forn es diu Josep Guiu, el seu pare va rebatejar el negoci com a Forn de Pa Guiu, ell va traslladar-lo a una zona de més activitat comercial i hi va incorporar el servei de cafeteria fa més de vint anys. “Però encara ara molts em diuen Pere”, comenta en Josep Guiu, tot somrient.

Cal Pere o Forn de Pa Guiu, tant se val, ha sobreviscut els avatars d’un segle i mig d’història. No sols marcada per una guerra civil i una dictadura austera, sinó especialment per l’arribada de les grans àrees comercials. “Quan van començar a implantar-se a la nostra ciutat, vaig perdre la meitat de la clientela”, assegura Guiu, que ara té cinquanta-sis anys. Va conèixer l’ofici del seu pare Josep Maria, qui a la vegada ho va aprendre del seu sogre, i així cap enrere fins al 1868.

El pa era, en temps del fundador, una garantia de supervivència. El negoci sempre rutllava, fins i tot acabada la guerra. Quan l’actual Guiu va tornar del servei militar amb poc més de vint anys, va decidir posar-se al forn en uns temps en què sols coïen barres de quilo, de mig i de quart. En el moment d'assumir el timó va irrompre el pa als supermercats a només trenta cèntims la unitat. Un preu tant irrisori, com imbatible. I davant això va entendre que havia de fer un gir radical. Eren temps en què a Mollerussa hi havia fins a sis forners. Avui, sols en queden dos. “Mai hem estat competència entre nosaltres–, assegura Guiu, –han estat les grans superfícies les que ens han acabat tombant”. Però s’ha demostrat que la seva supervivència ha quedat garantida gràcies a coure un producte de qualitat. Més car, però més saludable. “Els que venen a la meva botiga són persones que volen alimentar-se bé i no tenir problemes de digestió”, indica.

“El meu pare era molt reticent als canvis, però per sobreviure havíem de fer alguna cosa diferent”, recorda. I aleshores va ser quan van començar a coure pa d’espelta, l’integral, pa de panses, de nous, el pa de motlle, les coques de recapte i les dolces amb xocolata. Fins i tot, ara ven pa de massa mare, que va haver d’aprendre a fer en un curs de formació a Barcelona. El servei de cafeteria va acabar d’arrodonir un projecte que ha permès mantenir viu el nom dels Guiu un bon grapat d’anys més. Han arribat a tenir una plantilla de deu persones, entre forners i dependents repartits en dues botigues. Però ara, davant l’albirament de la seva jubilació i la manca de vocacions a l’horitzó (cap dels seus tres fills semblen interessats a agafar el relleu), ha volgut aixecar el peu de l’accelerador. S’ho pren amb una serena resignació. No li fa por convertir-se en la generació que tancarà definitivament un negoci històric i prefereix pensar que ha estat bé mentre ha durat.

Josep Guiu encara recorda els temps en què s’aixecava a mitjanit per anar al forn a preparar la massa amb el seu pare. Era un adolescent de dotze anys i en la seva joventut ha tingut poques nits de lleure amb els amics. Ja de gran, amb les noves tècniques de fermentació retardada, va poder millorar una mica els horaris laborals. “Però un forn continua sent un negoci obligat”, assumeix. Cada matí s’aixeca a les tres per enfornar i obrir un negoci que no sols abasteix la clientela que entra per la porta, sinó també menjadors escolars i restaurants de la comarca. “L’empresa rutlla, però entenc que les noves generacions no la vulguin assumir perquè és massa obligada”, reconeix.

Davant la manca de personal i la decisió presa de viure més pausadament, la família ha decidit tancar la botiga cada tarda i, fins i tot, anar-se’n de vacances unes setmanes a l’agost. “Assumim que això pugui ser el final, però no em sap greu”, conclou amb fermesa. No li importa ser l’última generació de l’històric Forn de Pa Guiu. O de Cal Pere, tant se val.