Elefants volant
Has vist algun elefant volant ja? A la societat de la informació, del big data i dels microrelats, diuen que es reprodueixen com els bolets a la tardor. Es veu que passen quan parpellegem. No és una notícia falsa, és pitjor. És l’efecte que produeix la crisi narrativa. És la pèrdua del relat compartit, aquell que es teixeix lentament, amb els arguments d’uns i els contraarguments d’altres, i que defineix el consens sobre el qual s’aixequen la democràcia i les seves institucions. Sense aquest punt d’unió, la realitat en què viuen els uns i els altres es va allunyant. Si s’allunya massa, tots acabem pensant que els altres veuen coses estranyes. El que per a alguns sembla impossible, per a d’altres és ben real. Ho argumenta el filòsof Byung-Chul Han a Infocràcia (Ed. Taurus). I l’hi compro. En l’àmbit de l’economia, que és el que m’ocupa, el distanciament extrem entre punts de vista posa en risc el funcionament de les principals institucions econòmiques. Des del meu punt de vista.
Les visions extremes de la realitat han arribat a la Junta de Governadors de la Reserva Federal dels Estats Units. Stephen Miran, ideòleg de l’agenda econòmica de la Casa Blanca, s’hi acaba d’incorporar i a la primera reunió ja ha quedat clara la seva posició diferenciada. Segons ell, els tipus d’interès han de baixar més de 100 punts bàsics abans del final de l’any. Des del meu punt de vista, fa volar coloms. L’economia americana podria desaccelerar-se, pensa Miran, que també deu sentir la pressió per rebaixar el cost de l’enorme deute que acumulen els Estats Units. Però l’economia americana té una inflació elevada, que podria seguir creixent a causa de l’augment dels aranzels i la política migratòria. L’impuls d’una rebaixa dels tipus d’aquesta magnitud seria contraproduent. Dins de la Junta, a l’altre extrem de Miran, n’hi ha que apujarien lleugerament els tipus d’interès. La majoria els mantindria o els rebaixaria poc. Discrepar fort sobre on s’hauran de situar els tipus a quatre o cinc anys vista és habitual i raonable. Però ara es discrepa fort en la lectura del moment actual.
La posició de Miran a la Fed podria ser una peça més del mosaic indesxifrable de declaracions i girs de guió que domina l’escena informativa. Podria quedar en una anècdota al costat de les pressions de Donald Trump a la Fed. Desacomplexades. Descarades. O podria ser una pista del que ens espera. Un dels dotze membres amb dret a vot de la Junta, Lisa Cook, ha estat denunciat per Trump. La seva permanència al càrrec està en mans del Tribunal Suprem, on hi ha una majoria de persones nomenades pel president dels Estats Units. Arribat el cas, ell també nomenaria el substitut de Cook. A més, l’any vinent s’hauran de renovar diversos membres més de la Junta, i tot i que no seran nomenats directament per Trump, pot influir en la seva ratificació, o no, al càrrec. La visió de Miran, que ara és anecdòtica, podria deixar de ser-ho.
La confrontació de visions extremes sobre el moment actual també altera el funcionament de l’altre pilar de la política econòmica, la política fiscal. A França és on es posa de manifest amb la màxima cruesa, i les economies avançades que tenen un arc parlamentari fragmentat, o amb risc de tenir-lo fragmentat (és a dir, totes), farien bé de prendre nota dels esdeveniments. A França, la fragmentació parlamentària, i els discursos de cadascun dels partits, fa impossible aprovar els pressupostos de l’any vinent. Pot semblar una anècdota més del mosaic indesxifrable en què s’ha convertit l’escena política dels països democràtics. Quantes economies funcionen, i algunes fins i tot creixen fort, amb pressupostos prorrogats?
Però a França l’activitat econòmica fa anys que no aixeca el vol. Creix poc. "Poc" vol dir un 1% de mitjana els darrers 10 anys. A més a més, a França el deute públic fa anys que creix força. "Força" vol dir que, si no s’actua, d'aquí quatre anys haurà augmentat 12 punts percentuals, i superarà el 120% del PIB. La combinació de xifres és perillosa, però la situació es pot capgirar amb l’aprovació d’uns pressupostos que incideixin en ambdues dimensions, impulsar el creixement i refer la sostenibilitat dels comptes públics. És el meu punt de vista. No cal patir. Tot anirà bé. Aconseguir-ho només requerirà una visió consensuada de la realitat. Aconseguir-ho només requerirà un diàleg constructiu entre els diferents punts de vista. Ep, l’has vist? Em sembla que ha passat un elefant volant.