Dolors Camats: “Quan trobes una feina que t'agrada molt, econòmicament és una trampa”

L'exdiputada d’Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) Dolors Camats (1971) explica que va néixer en una família treballadora, amb una àvia vinculada al moviment obrer i uns pares botiguers. “L'entorn econòmic és del valor de l'esforç, del treball, de l'estalvi. Tot molt auster i sobri perquè venen de famílies que han treballat molt, uns a la terra i els altres a la fàbrica”, detalla en una conversa amb l'ARA. “Jo des de molt petita, quan amb prou feines arribava darrere del taulell, vaig anar amb la meva mare a la botiga i vaig treballar-hi”, recorda Camats. I amb la primera nòmina va comprar-li un anell. “Em fa il·lusió perquè encara el porta”, explica.

Amb només 18 anys es va endinsar en el moviment associatiu fent de monitora en intercanvis internacionals quan va caure el mur de Berlín. “A vegades aquesta activitat era remunerada i a vegades no, ho feia perquè m’agradava”, puntualitza Camats. I continua: “Quan trobes una feina que t'agrada molt, econòmicament és una trampa, perquè la fas encara que sigui sense cobrar”.

La carrera professional de la política catalana es va anar professionalitzant fins a entrar a treballar al Consell de la Joventut de Barcelona. Entre altres projectes va treballar en l’àmbit de l’economia social en una cooperativa i per a la Xarxa Vives d’Universitats. “Mentre estava allí em van cridar un dia la gent d'Iniciativa i em van oferir la possibilitat d'anar a les llistes com a independent”, afirma. “Després va anar tot molt accelerat. Al cap de quatre mesos de ser diputada em van oferir ser la portaveu del partit”, assegura. I així, en lloc de quatre anys va estar-n'hi 13, però sempre amb la idea que era provisional.

També explica que no ha treballat “mai tant” com quan ha estat en política: “Recordo estar passejant per la platja de vacances amb la meva parella i els meus fills i per telèfon parlar amb algú per muntar una diputació permanent al mes d'agost”. Per altra banda, va ser la primera diputada a tenir la baixa després de ser mare.

Sobre el sou dels polítics, lamenta que la gent comenti des de la desconeixença. "El salari que apareix públicament en el cas del meu grup parlamentari no és el que nosaltres rebíem finalment. Hi havia més d'un terç que el donàvem", apunta. "Em sabia greu quan em deien que tindria una pensió o que tenia gratuïtes certes coses que eren mentida", admet. I recalca: "Vaig poder tenir atur quan vaig plegar del Parlament per tot el que havia fet abans, i perquè a la meva anterior feina els vaig dir «Acomiadeu-me i podré tenir atur», perquè si no, no n'hauria pogut tenir".

Després de la política i de passar per l’atur es va reincorporar en el sector del cooperativisme i l'economia social dirigint una cooperativa d’habitatge. "La feina de les entitats té un doble vessant. Acostumes a treballar per una cosa que creus que t'involucra, t'omple i que t'agrada, però que no està mai tan remunerat i en què no pots desenvolupar carreres tan exitoses com en el món del lucre", manifesta. "Com que fas el que t’agrada, moltes vegades acabes no cobrant algunes coses o posant-hi més hores, no tens mai horari", argumenta. I segueix: "Em costa desconnectar en el bon i en el mal sentit i gaudeixo tant la feina que, fins i tot quan no hi soc, hi penso".

Sobre la seva gestió econòmica, aplica l’economia d’austeritat amb la qual ha crescut, que consisteix a reduir despeses i treballar força: “A casa vivim del meu sou i, si no hi ha sou, fa basarda”. La seva despesa més gran és criar els fills, "tan econòmica, com en esforços, és la inversió més gran de la meva vida".

Pel que fa a l’habitatge, Camats es va poder comprar un pis quan ja tenia el seu primer fill: “El meu pare es va morir i vaig heretar 15.000 euros. Vaig pensar «Si no hi destino això, no ho podré fer». Vaig comprar un habitatge petit i vaig continuar vivint de lloguer”, explica. Assegura que encara l’està pagant.

Des de fa un any que és la directora de la Fundació Catalunya Europa i assegura que està il·lusionada amb el projecte. Encara el futur de la mateixa manera que va iniciar-se en el món de l’associacionisme fa més de 30 anys: "Espero treballar fins que em jubili i després de jubilar-me penso continuar treballant, aleshores sense cobrar i de forma vocacional, en entitats i en projectes que m'interessin, allà on vulguin i pugui col·laborar desinteressadament, que és com vaig començar."