Poder, diners i talent a Silicon Valley
Marten Mickos, emprenedor, directiu de Hewlett Packard i originari de Finlàndia, ho resumeix amb aquestes onze paraules: “No hi ha res que es pugui comparar a Silicon Valley”. És una bona targeta de presentació per a qui cregui que la revolució tecnològica que es viu al centre de Califòrnia es pot reproduir en altres parts del món. Mickos va encara més enllà: “Silicon Valley és la Roma o el Londres d’avui dia”. Si una cosa queda clara és que a Silicon Valley es pensa en gran.
Què té de diferent aquesta zona, que ocupa un espai similar al que forma l’eix Barcelona-Manresa i on viuen 7,4 milions de persones? Massa coses per resumir-les en una frase. És cert que la cultura del risc és totalment diferent, però també hi ha factors més desconeguts, com la importància insignificant dels bancs en l’economia de la vall malgrat l’abundància de diners que s’hi mouen. A la majoria de països les entitats financeres són imprescindibles en el dia a dia empresarial, però a Silicon Valley són pràcticament irrellevants, malgrat que segurament és el lloc del món on es creen, compren i venen empreses a un ritme i un volum més vertiginós. A Silicon Valley els diners arriben sobretot a través dels fons de capital risc.
Tenir una bona idea tampoc importa. “No busquem bones idees”, reconeix Pejman Nozad, iranià i fundador de PejmanMar Venture Capital, un fons de capital risc que va crear amb la catalana Mar Hershenson. “Les idees són fàcils. El que busquem són problemes que hagin de ser resolts”, resumeix Nozad, que pot presumir de ser un dels primers inversors de Dropbox. Si el problema és gran, l’oportunitat de negoci també.
Una gran diferència és l’obsessió amb el temps. La gent té pressa per ser el primer i les reunions a Silicon Valley no s’allarguen. “Hi ha un sentit d’urgència, volen resultats ràpids i, per fer negocis aquí, t’hi has d’adaptar”, explica Mickos. Això es tradueix en una ebullició constant. El convenciment en aquesta petita regió és que fins ara només hem vist la punta de l’iceberg de la revolució tecnològica i que, en realitat, s’està gestant un gran tsunami que es produirà durant la dècada vinent i que afectarà tots els àmbits de la vida. L’ARA va poder conèixer de primera mà aquest fenomen convidat per la fundació empresarial FemCat, diversos integrants de la qual van anar la setmana passada a la zona per conèixer la revolució que s’hi viu.
Silicon Valley està replet de grans contradiccions. Té la tercera renda per càpita més alta del món (77.000 dòlars per habitant, només per darrere de Zuric i Oslo), però al mateix temps unes infraestructures i uns serveis públics que difícilment es poden considerar millors que els de Catalunya. La seva cultura és extremadament individualista, però el més normal és que els emprenedors comparteixin idees i col·laborin entre ells de manera constant (això sí: quan les empreses es fan grans, la història és molt diferent). Al mateix temps, a molts dels protagonistes de la vall el que els motiva és canviar el món, és a dir, són idealistes, però l’oportunitat de guanyar molts diners també els atreu. “A tot arreu on hi ha molts diners hi ha avarícia”, admet Marten Mickos, que, a més de ser directiu de Hewlett Packard, és al consell de Nokia i ha sigut emprenedor. Però després matisa: “La majoria de la gent de Silicon Valley no està obsessionada pels diners, però els utilitzen per mesurar l’èxit: ells no van creure que jo fos bo fins que no vaig vendre la meva empresa per 1.000 milions de dòlars”.
Un dels grans contrastos amb la cultura catalana (i europea) és constatar que l’optimisme impera a tot arreu. “Aquí quan preguntes a algú com està sempre et diu great! ”, explica -amb un somriure- Mar Hershenson. Aquest optimisme és la benzina necessària per a la recerca incessant d’idees que permetin creixements exponencials, és a dir, que cada cop augmentin a més velocitat.
A la vall hi ha unes quantes empreses que fa poc no existien i que ara dominen el món. Amb 20 anys acabats de complir, Google és una de les empreses més importants del món. El mateix es pot dir d’Apple, tot i que és més veterana. Segons Marten Mickos, aquestes dues empreses, juntament amb Facebook, Amazon i Microsoft, controlen els usuaris de tot el món. I cada cop anirà a més. “Tots els cotxes alemanys els conduirà un ordinador en el futur”, ha vaticinat aquesta setmana Eric Schmidt, president de Google. Aquest és exactament el convenciment que hi ha a la vall: tot és software, tot estarà en mans de programes informàtics. “El software s’està menjant el món: cada cop controla més els automòbils, les agències governamentals, les ciutats...”, explica un directiu local. Això obligarà que “tothom hagi d’aprendre software”.
Si ens hem de fiar del camí que marca Silicon Valley, el futur està en mans dels enginyers informàtics, que són els que saben programar el software. Com a mostra, el 75% dels treballadors de Chartboost, una companyia creada pels catalans Maria Alegre i Pepe Agell, són enginyers. Però l’ebullició que es viu a la regió també genera friccions, especialment a l’hora de trobar treballadors qualificats. La batalla pel talent és senzillament bestial. “És la jungla”, diu Àlex Castellarnau, responsable de l’equip de disseny de Dropbox. Les empreses necessiten alimentar el seu creixement amb centenars de treballadors qualificats en molt poc temps i, com que no sempre en troben, les baralles entre elles són èpiques. “Google duplica el sou a cada treballador seu que intentem fitxar”, explica Castellarnau. El mateix dia que aquest andorrà explicava això, la seva empresa havia pagat 120.000 euros a un nou treballador com a sign-up bonus, és a dir, com a remuneració especial pel simple fet d’haver acceptat la feina. Moltes empreses, com Facebook, revisen cada sis mesos tant el sou com les accions dels seus empleats.
Durant l’any i mig que Castellarnau porta a Dropbox la companyia ha crescut de 400 a 1.500 treballadors i ha comprat 22 empreses. “Moltes compres són en realitat per fitxar els equips que les han creat, no tant pel producte que fan -diu Castellarnau-. Em passo la meitat de la setmana contractant gent; no tinc prou temps per contractar tothom que necessito”, afegeix. És el sentit d’urgència. “Hem d’anar ràpid. O anem a totes o se’ns mengen. El nostre negoci és one-takes-all ”. És a dir, el que guanya s’ho endú tot. La batalla pel talent és, efectivament, llegendària.
Des de les seves espectaculars oficines de San Francisco, Pepe Agell, de Chartboost, reconeix que li costa atreure talent enmig d’aquest mar ple de taurons que és Silicon Valley. “Però vull creure que els valors de l’empresa també són importants i que la gent no pensa només en els diners. En cas contrari, quina cultura estàs creant?”, es pregunta. La manera com formula el seu raonament deixa entreveure un cert escepticisme.
Aquesta efervescència d’idees, talent i diners està fent que les empreses de Silicon Valley creixin més i més, i cada cop hi ha més veus que alerten que hi ha una bombolla. ¿Fins a quin punt són raonables les enormes quantitats de diners que es paguen per empreses de 40 treballadors (21.000 milions de dòlars en el cas de WhatsApp, gairebé el 10% del PIB català) o per companyies que no facturen ni un euro?
A Silicon Valley són conscients que potser hi ha una bombolla, però no donen per descomptat que existeixi. “A Dropbox ens envien els resultats de cada setmana als treballadors, i són bons”, diu Castellarnau. Tot i així, la informació financera de moltes empreses és un misteri. Moltes companyies no volen dir ni tan sols quant facturen perquè el que importa i el que es valorarà quan algú les vulgui comprar és sobretot el creixement en nombre d’usuaris o clients. Les valoracions de les empreses adquirides, per tant, no es fan seguint els patrons clàssics, sinó sobretot mirant si la companyia està creixent. Aquest fenomen, de fet, s’ha començat a veure també a Barcelona, on Wallapop ha tancat grans rondes de finançament, tot i que factura un total de zero euros.
Sigui com sigui, la possible bombolla preocupa poc a Silicon Valley. “Si hi ha una bombolla i esclata, no passarà res -opina Marten Mickos-. Els millors sobreviuran i els que sobretot perdran diners seran els fons de capital risc, no tant els petits inversors”. Mickos recorda com la bombolla puntcom del 2000 va afectar molts petits inversors perquè moltes d’aquelles companyies cotitzaven a la borsa. Potser hi ha bombolla, però la revolució continuarà a Silicon Valley.