En pocs dies, el Cercle d'Economia ha acollit a la seva seu de Barcelona dos actes sobre el mateix tema: conseqüències econòmiques d'una eventual independència de Catalunya. Al primer acte s'hi va presentar un informe que critica la possibilitat d'una secessió, mentre que el segon va servir perquè el Col·lectiu Wilson, un grup d'acadèmics partidaris de la independència, es presentés en societat.
Durant mesos hem sentit que el ciutadà no té prou informació per decidir sobre una qüestió tan important com la creació d'un nou estat però, a partir d'ara, això ja no es pot dir. Els arguments a favor i en contra hi són. Només cal que el ciutadà que tingui ganes d'informar-se ho faci. Què passarà amb les pensions? ¿I amb les exportacions? I amb el boicot? Les respostes dels partidaris i els detractors de la independència ja existeixen.
La meva conclusió, havent llegit els arguments d'un bàndol i de l'altre, és que als partidaris de la unió amb Espanya els queda molta feina per fer. Afirmar que el PIB català caurà un 50% si es produeix la independència és un insult. Sobretot perquè la xifra no es fonamenta en cap càlcul sinó que és una mera opinió. Aquesta era una de les afirmacions que recollia l'informe dirigit per l'Instituto de Estudios Económicos i que ha gaudit d'impacte mediàtic tot i que no hi ha per on agafar-lo.
Com deia, als partidaris de la unió els queda molta feina per fer. Algun dia hauran d'abandonar l'estratègia de la por i començar a proposar algun sistema que resolgui l'encaix (econòmic, ja no només polític) de Catalunya a dins d'Espanya. Si volen els ofereixo algunes idees: comencin a plantejar com es limita la solidaritat de les comunitats que més aporten i permetin que Catalunya recapti els impostos (això no és el concert basc, sinó simplement tenir una hisenda pròpia). Dit d'una altra manera, no cal amenaçar, sinó proposar. La tàctica de la por ja està molt vista.
Àlex Font Manté és coordinador de l'Emprenem