I així van deixar de prosperar els pobres
Les mesures proteccionistes han fet perdre pistonada als països en vies de desenvolupament
Des de la Revolució Industrial, la majoria dels països rics han crescut més ràpidament que els pobres. Les dues dècades posteriors al 1995 van ser una excepció. Durant aquest període, les bretxes en el PIB es van reduir, la pobresa extrema va caure en picat i la salut i l'educació pública mundials van millorar enormement. Els crítics de la globalització us diran que els excessos del capitalisme i la crisi financera global haurien de definir aquesta època. S'equivoquen. Es va definir pels seus miracles.
Avui, però, aquells miracles són un feble record. La pobresa extrema amb prou feines ha baixat des del 2015. Les dades de salut pública mundial van millorar lleugerament a finals de la dècada del 2010 i van caure després de la pandèmia. La malària ha matat més de 600.000 persones per any durant la dècada del 2020, i ha tornat al nivell del 2012. I des de mitjans de la dècada del 2010 no hi ha hagut més creixement econòmic. Els països més desfavorits han deixat de créixer més ràpidament que els més rics, o fins i tot s'estan quedant més enrere. Hi ha més de 700 milions de persones en situació de pobresa extrema, i 3.000 milions que són pobres.
Per esbrinar què ha anat malament, primer preguntem-nos què havia anat bé abans. Als països més pobres, l'educació i la salut depenen dels xecs dels donants. Però encara que l'ajuda hagi frenat la malaltia, no ha desencadenat un creixement sostenible. Les institucions occidentals van ser les més implicades a l'Àfrica i l'Amèrica Llatina. Els crítics de l'era neoliberal conclouen que la globalització va fracassar. El cert és que les liberalitzacions més reeixides van venir de l'interior dels països. A la dècada del 1990, la convergència mundial va ser impulsada per uns quants grans èxits: el ràpid creixement de la Xina, un procés similar a l'Índia i la integració dels països de l'Est a l'economia de mercat després de la caiguda del comunisme.
L'FMI i el Banc Mundial fan malabars entre la promoció del desenvolupament i la lluita contra el canvi climàtic, i es troben atrapats enmig de la lluita pel poder entre Amèrica i la Xina. Els pressupostos d'ajuda s'han reduït, i això ha perjudicat les campanyes globals de salut pública, tal com explica Bill Gates. Els diners per ajudar els més pobres s'han desviat a altres causes, com ara a fer sostenibles les xarxes elèctriques o ajudar els refugiats.
El problema més gran, però, és que les reformes internes als països s'han aturat. Amb algunes excepcions notables, com els esforços del president Javier Milei a l'Argentina, els líders mundials estan més interessats en el control estatal, la política industrial i el proteccionisme, i no és casual que aquestes polítiques potenciïn el seu propi poder. Els índexs de llibertat econòmica han estat generalment plans a l'Àfrica subsahariana des de mitjans de la dècada del 2010 i a l'Amèrica del Sud des del tombant de segle. Nigèria, on gairebé un terç de la població és extremadament pobre, encara malgasta una fortuna en subsidis al petroli.
Malgrat el seu creixement passat, una quarta part de la població de la Xina encara viu amb menys de 2.500 dòlars anuals; la seva desacceleració econòmica actual, empitjorada per la centralització de Xi Jinping i la censura de les dades econòmiques, està reduint les seves possibilitats d'una vida millor. Fins i tot l'Índia i Indonèsia, que s'han liberalitzat amb èxit en el passat, estan interferint amb les forces del mercat per intentar portar les cadenes de subministrament a casa. Segons Global Trade Alert, en la dècada dels 20 hi ha hagut cinc vegades més mesures comercials perjudicials que liberalitzadores.
En l'era de la recuperació, Occident va predicar les virtuts del lliure mercat i del lliure comerç. Aquestes idees es van estendre perquè es va demostrar que el comunisme estava endarrerit en comparació amb la prosperitat i el poder d'Amèrica. Avui, però, Amèrica està cada cop més presa per l'intervencionisme, que menysprea el vell ordre i intenta substituir-lo. En canvi, molts països miren el model xinès de política industrial i d'empreses estatals i n'extreuen lliçons completament equivocades. A mesura que el món s'ha girat cap a la intervenció, la via triada pels països pobres ha estat la de les restriccions comercials.
El món pagarà per no aprendre de la història. Els països rics se'n sortiran, com acostumen a fer. Però per a les persones més pobres, el creixement pot ser la diferència entre una bona vida i la penúria. No hauria de sorprendre'ns que el desenvolupament s'hagi estancat, ja que els governs han rebutjat cada cop més els principis que van impulsar una època daurada. Ningú ho patirà més que els pobres del món.