Valentí Massana: “A l'esport professional, la precarietat és absoluta”

L’exatleta olímpic Valentí Massana recorda la seva infantesa per explicar l'origen de la seva família: “Vaig néixer a Viladecans i el meu pare tenia dues feines per poder-nos mantenir. Érem set a casa i ell era l’únic que treballava”. Des de ben petit, Massana va començar a practicar marxa atlètica, una disciplina que es va convertir essencial en la seva carrera esportiva i laboral. “Vaig iniciar-me en aquest esport a través de l’escola, com molts altres marxadors olímpics, perquè Viladecans ha estat el bressol de molts atletes d’aquest món”, destaca.

Amb 18 anys, Massana va marxar de casa per anar a viure al CAR (Centre d'Alt Rendiment) de Sant Cugat, on es va estar fins a catorze anys, vuit dels quals com a intern residint-hi: “De setembre a juny vivia allà, tret dels caps de setmana, on competia o anava a veure la família, i els estius que marxava a entrenar-me a Font-romeu”. Des del primer moment, Massana va convertir l’atletisme en la seva feina i podia viure a través de beques i ajudes d’institucions: “El meu primer sou va ser el 1987 amb un premi de 375.000 pessetes per un podi en un campionat europeu, ho recordo amb molta estimació”.

Com a atleta, Massana va participar en tres Olimpíades (Barcelona 1992, Atlanta 1996 i Sydney 2000), però també en campionats mundials i europeus durant els anys 90, en què va ser medallista unes quantes vegades. “M’ho prenia com una professió com qualsevol altra, malgrat que també era la meva passió. No saps fins quan pot durar aquest moment, però va ser la meva vida professional fins a la trentena”, explica.

Tot i els èxits esportius, Massana reconeix que dedicar-se a l’esport de manera professional també té un costat menys agradable: la precarietat i la inestabilitat econòmica. “Viure de l’esport és sobreviure; les beques són molt limitades i les has d’anar renovant any a any. Jo vaig estar en aquesta situació catorze anys de la meva vida i les assignacions que em pertocaven, me les pagaven cada tres mesos. Per tant, havia d’anar molt amb compte i administrar-me jo mateix perquè no tenia un sou cada mes”, declara l’atleta.

Massana també detalla que, en el seu cas, el fet de viure intern al CAR li va permetre reduir despeses personals com alimentació i habitatge durant un temps i estalviar, però que aquesta no és la situació de molts altres esportistes: “Al cap d’uns anys d’estalviar amb la beca, vaig poder-me comprar un pis a Barcelona per viure, però ara és una realitat impossible perquè el preu de la vida ha pujat enormement, mentre que les beques no. Ara no podria permetre’m tot això”.

Una altra qüestió que impacta de ple la vida laboral dels esportistes i les beques com les de Massana són les cotitzacions a la Seguretat Social: “Quan ets jove i et dediques a l’esport no hi penses, però després veus que no només és inestable sinó precari. Les beques s’acaben en algun moment i et trobes amb molts anys de vida professional al davant encara. La precarietat és absoluta, no tens cap mena de dret laboral i tampoc has estat cotitzant”.

Massana va començar a cotitzar als 33 anys i explica que en un moment es va trobar amb una família per mantenir i sense recursos. “Quan tenia 20 anys em dedicava a l’esport amb una il·lusió enorme, però després em vaig trobar amb una mà al davant i l’altra al darrere, i et genera molta angoixa la situació”.

Més enllà de l’atletisme, Massana va combinar els anys a l’elit esportiva amb la universitat, on va cursar el grau de física: “El missatge per als esportistes joves és que els estudis són molt importants per tenir un projecte de vida a llarg termini: sinó, estàs condemnat al fracàs social i costa tenir una vida després de retirar-te. Hi ha un període de sis mesos o un any d’impàs fins a tornar a trobar el teu lloc, si tens sort”.

Dins el camp de la física, Massana va arribar fins al doctorat i va trobar en la ciència una nova sortida laboral: “Entre les estones d’entrenament anava fent la carrera, era una feina de formiga i vaig trigar molt més que la resta dels meus companys de facultat, deu anys”. Un cop acabada la formació universitària, va començar a treballar com a físic al Sincrotró Alba, on ara es dedica al disseny dels imants de l’accelerador: “Fa vint anys que treballo al sincrotró i, tot i que és un context laboral molt diferent, intento aplicar-hi la mateixa perseverança i paciència que l’esport em va aportar”.