Ulleres de sol amb MP3: el nyap d’Oakley que el mercat no va veure clar

El 23 d'octubre del 2001 Steve Jobs havia convocat un acte amb la premsa. Tothom estava expectant. Dies abans els periodistes havien rebut una misteriosa invitació d’Apple convidant-los a assistir a la presentació d’un nou producte. “Pista: no és cap Mac”, havia escrit la companyia tecnològica. Quan es van encendre els focus de l’auditori i Jobs va pujar a l’escenari, va ensenyar per primera vegada l’iPod, un innovador reproductor de música portàtil que permetia dur mil cançons a la butxaca. “La música és un idioma universal i fins ara no hi ha hagut cap empresa que hagi aconseguit liderar el sector dels dispositius musicals portàtils amb claredat -va etzibar el director executiu-. Creiem que tenim la recepta per triomfar”. No anava errat: setze anys després, l’empresa de la poma ja havia venut 400 milions d’iPods arreu del món. “Entre 2004 i 2005 les vendes es van disparar: van passar de 4,4 milions a 22 milions d’unitats -recorda Xavier Ferràs, professor d’Esade i expert en innovació-. Això va fer que un munt de competidors volguessin provar sort al flamant mercat de la música digital”.

El 2004, en plena bogeria pels petits reproductors d’Apple, Oakley es va apuntar a la festa. La cèlebre marca d’ulleres de sol va presentar les Oakley Thump, un nou model esportiu que incorporava un auricular a cada barnilla. A través d’un cable, la motllura es podia connectar a qualsevol ordinador per transferir-hi centenars de cançons. Amb un preu de 300 dòlars (246 euros), la companyia les va presentar en quatre colors i en va posar a la venda dos models amb capacitats d’emmagatzematge diferents: 128 MB i 256 MB. “Era un dispositiu orientat a runners, amants de l’esquí i apassionats de la bicicleta -concreta Ferràs-. Crear unes ulleres amb auriculars incorporats a priori no semblava una idea forassenyada”.

Però quan van arribar al mercat les Oakley Thump es van convertir en un fracàs estrepitós. Mitjans especialitzats com PC Magazine Labs les van qualificar d’un dels deu pitjors dispositius tecnològics de l’any. De fet, ara encara conserven aquesta mala fama: tenen un lloc destacat al Museu dels Fracassos, una exposició itinerant que aglutina els fails més sonats de les últimes dècades.

Però què va fallar? Ferràs ho té clar: “Oferien una qualitat de so pobra, els auriculars eren incòmodes i, a més, el preu era desorbitat”. Però això no és tot. “En el fons, el gran error que les va condemnar al fracàs va ser un altre -apunta-. Els fabricants es pensaven que posant tecnologia MP3 a unes ulleres multiplicarien les prestacions del producte, però en realitat les van acabar limitant”. Dit amb altres paraules: el dispositiu només tenia sentit utilitzar-lo quan era de dia i feia sol. Si volies escoltar música en qualsevol altra situació havies de recórrer a altres aparells. “A més, qui s’atreviria a lluir-les en públic?”, ironitzava una ressenya del portal tecnològic Engadget sobre el seu disseny estrambòtic.