Èpic Fails

Smell-o-vision, el sistema fallit per olorar les pel·lícules

La tecnologia projectava la flaire de les escenes als espectadors del cinema i es va fer servir un sol cop

Al passeig Marítim de Marbella, a tocar de la platja de Venus, s'alça un dels hotels més luxosos i imponents de la ciutat. Per arribar-hi, cal superar una garita de seguretat i enfilar un pas de llambordes flanquejat per un bosquet de pins i palmeres. Al capdamunt de l'edifici, unes lletres daurades anuncien El Fuerte. Des del 1957, l'hotel ha acollit un munt de personalitats, com el poeta Rafael Alberti, l'actriu Penélope Cruz o el totpoderós Walt Disney, però també ha estat l'escenari d'un dels fracassos més sonats del món cinematogràfic. El 1959 s'hi va rodar la pel·lícula Scent of mystery, el primer film de la història dotat amb una tecnologia que semblava cridada a revolucionar-ho tot: l'Smell-o-vision. Amb la instal·lació d'unes ampolletes de perfum a les sales de cinema i un sistema perquè les fragàncies s'alliberessin seguint la projecció, l'innovador sistema prometia als espectadors una experiència immersiva única: notar les olors de les escenes que anaven apareixent a la pantalla. 

Al film, mentre els personatges eren a la terrassa de l'hotel, a la sala s'alliberava olor de brisa marina; quan una de les criades robava una mica de perfum del tocador de la senyora, s'hi podia notar un toc de fragància; quan s'havia de recrear l'aire càlid de la geografia espanyola, el sistema emetia una aroma suau de fusta i camp de tarongers... La campanya promocional de la pel·lícula anunciava que l'Smell-o-vision seria un abans i un després: "Primer van moure's (1895), després van parlar (1927) i ara fan olor! (1960)", deia fent referència als avenços tecnològics del cinema.

Cargando
No hay anuncios

Darrere l'invent hi havia Mike Todd Jr., fill d'un dels impulsors del cinerama, un mètode de filmació que permetia millorar la immersió de l'espectador amb una pantalla corbada. L'estrena del film, però, va ser un fracàs absolut. Les olors no desapareixien a temps, arribaven a les butaques amb segons de retard, es barrejaven les unes amb les altres i creaven olors poc agradables... "El film no té res d'especial i el funcionament del sistema d'olors és dubtós: depèn del nas de cadascú i dels capricis del projector d'olors", sentenciava el crític Bosley Crowther, en un article al The New York Times

L'experiment mai més es va tornar a repetir i l'Smell-o-vision va quedar enterrat. De fet, avui és un dels 100 grans fracassos, segons la revista Time. Tanmateix, la quimera per fer que les olors de les escenes arribin al pati de butaques segueix ben viva. "El sistema no va reeixir, però el repte que plantejava va quedar latent durant molts anys", corrobora Carolina Luis-Bassa, directora del màster de màrqueting de la UPF-Barcelona School of Management. Des d'aleshores, s'han provat sistemes com les tires olfactives, que l'espectador rasca i ensuma quan apareix un indicador a la pantalla, però també d'altres de més sofisticats com l'Olorama, un petit aparell creat per l'enginyer espanyol Raúl Porcar que és capaç de dispensar fins a 12 aromes diferents amb gran precisió, en sales de cinema o en estances domèstiques. Cap, però, ha tingut un èxit esclatant. 

Cargando
No hay anuncios
La lliçó

"L'Smell-o-vision ens recorda com cada tecnologia ha de trobar el seu moment –diu Carolina Luis-Bassa, directora del màster de màrqueting de la UPF-BSM–. El bluetooth es va inventar el 1994, però no es va estendre fins al 2014", exemplifica. Per l'experta, tecnologies com el metavers impulsaran sistemes per olorar el que veiem.