Sílvia Bel: “M’he passat la vida treballant i no tinc res”
L'actriu barcelonina explica la seva relació amb els diners i la feina
A l’actriu Sílvia Bel (Barcelona, 1970) el “cuc de la cosa artística” se li va despertar de ben petita. Venia d’una família humil: “A casa eren molt pobres, eren republicans i havien perdut la guerra”. El pare havia començat a treballar en una fàbrica amb només 14 anys i sempre havia tingut molta inquietud intel·lectual: “Sempre havia volgut anar a la universitat, però no en va tenir oportunitat per les circumstàncies vitals”. Per això va dipositar moltes esperances en les seves dues filles i desitjava que estudiessin una carrera universitària. Tot i que inicialment a casa no acabava d’encaixar, Bel va decidir estudiar art dramàtic a l’Institut del Teatre.
“Els meus pares no tenien un gran poder adquisitiu, jo sabia que la carrera me l'hauria de pagar jo”, explica en declaracions a l’Empreses. Va compaginar els estudis amb feines de cambrera i professora, fins que l’últim any va aconseguir una beca per començar a treballar al Museu de la Ciència.
Els inicis dins del món de la interpretació no van ser fàcils, però amb el temps va anar trobant el seu lloc: “Em sento afortunada perquè m’he pogut guanyar la vida i no m’ha faltat de res vivint d’aquest ofici”. La irregularitat laboral, però, ha estat una constant: “Nosaltres treballem i anem a l’atur. Treballem i anem a l’atur. Així és la nostra feina. De fet, la meva filla encara recorda el número que tenia a l'atur de les hores que passàvem esperant-nos fent cua quan l’anàvem a buscar”. Els últims anys han estat una excepció dins d'aquesta inestabilitat. Des del 2017 interpreta la Marta Ramis a la sèrie Com si fos ahir, a TV3: “És una mena de parèntesi en aquesta vida que he portat”.
Bel sempre va assumir que dedicar-se a una feina vocacional implicava renunciar a certes comoditats materials: “Sempre vaig pensar que el preu que s’havia de pagar per treballar en una feina que t’apassionés era no esperar fer-me rica”. “És dur perquè depèn que et truquin i et surtin oportunitats”, explica, però també li permet una forma de vida que valora: “Jo no m’hauria vist treballant vuit hores en una oficina”.
I encara que hi hagués moments de no saber “si l’endemà es podria omplir la nevera o no”, assegura que, a poc a poc, les coses van anar sortint. Quan guanyava més diners, els estalviava pensant en les etapes més difícils. “Em vaig adequar molt a aquesta situació. Vaig acceptar que les coses eren així”. I afegeix: “He preferit tenir la certesa que em valia per mi mateixa i que no necessitava que ningú em vingués a socórrer econòmicament per poder continuar. Sobretot, tenint en compte que jo em vaig separar amb una nena molt petita i que, per tant, havia de tirar endavant". Bel ha prioritzat la llibertat i la independència econòmica per sobre d’un nivell de vida més elevat que l’hauria pogut ofegar. Aquesta filosofia també es reflecteix en les seves decisions materials: “No em vaig comprar cases, pisos ni res. Només m’he comprat una furgoneta. M’he passat la vida treballant i no tinc res. Tinc uns estalvis, tampoc gran cosa”.
No es treballa gratis
En la seva trajectòria no ha prioritzat els projectes més ben pagats: “És un equilibri entre allò que desitges i allò que consideres que t’omplirà artísticament. Però no es treballa per amor a l’art. No es treballa de forma gratuïta”. L’actriu defensa que la interpretació, igual que qualsevol altre ofici, s’ha de remunerar dignament. En el seu cas, el pes de la part econòmica a l’hora d’escollir un projecte ha variat segons el moment vital i personal. Tot i això, assegura que guarda estima per tots els papers que ha interpretat: “Tots els personatges que he interpretat me’ls he estimat i de tots n’he tret un fragment de vida”.
Actualment, després d’una llarga carrera en el sector, Bel té els ulls posats en el cinema: “També en el teatre, que ha sigut la meva vida. Sempre que em presentin un projecte que m'il·lusioni, allà hi seré. I estic agraïda a tots aquests anys a la sèrie, ha tingut molt bona acollida per part del públic i m'ha donat moltes alegries”. Els seus pares miren enrere amb orgull: “Estan molt contents que jo m’hagi dedicat a això i que m’hagi anat bé”. I destaca el suport incondicional que sempre li han donat: “Sempre els he trobat a primera fila el dia de l’estrena”.
