El promotor que va fer el port d’esbarjo de la ‘jet’ marbellí

Un indret anomenat Puerto Banús, a Marbella, forma part de la memòria col·lectiva de tots els que han viscut les dècades dels setanta i vuitanta, perquè les seves festes ampul·loses amb tota la jet set internacional com a protagonista van marcar una època. Noms com Jaime de Mora y Aragón, Gunilla von Bismarck o Alfonso de Hohenlohe, resultaven molt populars per als espanyols d’aquell temps a causa de la seva presència constant no només a les revistes del cor, sinó també a les pàgines i a les imatges dels mitjans generalistes. Personatges sempre somrients, envoltats de xampany francès i cotxes de gamma alta, que potser van arribar a resultar un reclam aspiracional per a alguna part de la societat d’aquells anys.

Però la decadència de Puerto Banús va arribar cap allà als anys noranta i ara tot allò sembla el record delirant d’una nit de febre per als qui ho seguien en temps real, o un invent grotesc dels boomers per a les generacions que no ho van viure.

El cas és que tot aquell món d’excessos en una Espanya poc avesada al glamur girava sempre a l’entorn del ja esmentat Puerto Banús, un lloc que de tan sentit no acostumem a percebre que es tracta d’un cognom català, i és que el seu promotor va ser José Banús, natural de l’Alt Camp. Quan es va posar mans a l’obra per aixecar aquest complex marítim, Banús ja havia fet fortuna i acreditava una llarga trajectòria en el món de la construcció. A la família ja tenien un peu posat com a modestos contractistes locals, però el gran salt per a Banús va venir durant la postguerra, gràcies als contactes que va teixir a la Guerra Civil aprofitant la seva posició dins l’estructura d’espionatge del bàndol franquista.

Les concessions de ciment que va aconseguir just acabada la guerra van ser només un preàmbul de la seva gran obra, perquè va ser un dels contractistes encarregats d’aixecar el Valle de los Caídos, l’obra faraònica amb què el franquisme pretenia perpetuar-se en la memòria dels seus súbdits. La part que li va tocar a Banús va ser proporcionar la grava i construir els accessos al recinte; altres promotors es van encarregar de perforar la muntanya per construir el complex, o d’aixecar la gran creu que el presideix.

El següent projecte, començat l’any 1953, va ser la construcció del barri de la Concepción, a Madrid, un lot de 3.000 habitatges amb perfil de ciutat dormitori que els anuncis de l’època promocionaven com “un nuevo y modernísimo barrio de Madrid ”. En vista de l’èxit i del creixement demogràfic de la ciutat, el 1958 el barri seria ampliat amb 8.000 habitatges addicionals, també construïts per Banús. Ja enriquit amb els projectes immobiliaris, Banús va contraure matrimoni als cinquanta-cinc anys d’edat amb una aficionada a l’òpera de bona família madrilenya anomenada Pilar Calvo Sánchez de León.

La culminació de la seva obra personal va ser el projecte amb què començàvem aquest article, la construcció de Puerto Banús com a epicentre del luxe per a mig món, amb presència especialment destacada dels capitals procedents del petroli de l’Orient Mitjà, que van triar Marbella i la seva rodalia com a lloc d’esbarjo preferent.

José Banús va morir sense descendència oficial -sí que va tenir una filla fora del matrimoni- però el seu germà Joan, soci en totes les activitats immobiliàries, va tenir cinc fills que van acabar enfrontats entre ells per qüestions relatives a l’herència. Fins fa pocs anys, ben avançat el segle XXI, les disputes continuaven als tribunals. Sobta que la mort d’un personatge tan destacat del franquisme com José Banús tingués tan escassa presència als mitjans, amb prou feines algunes notes breus constatant el fet i poc més.

Com és habitual en les grans fortunes, un dels llegats que va deixar aquest constructor és una fundació, la Fundación José Banús Masdeu y Pilar Calvo Sánchez de León, ubicada precisament a Puerto Banús i que es dedica a la promoció cultural, esportiva i turística de Marbella i el seu entorn.