Jaume Guardiola: "El Procés ens ha fet perdre temps"

BarcelonaJaume Guardiola (Barcelona, 1957) és un dels raríssims directius catalans que provoquen unanimitat: tothom en parla bé. I això és així amb el mèrit afegit que va ser banquer en els anys més convulsos d’aquest sector. Guardiola parla amb l’Empreses per repassar aquells anys i explicar, com a president del Cercle d’Economia, la seva preocupació respecte a la situació de Catalunya.

Parli’ns de la seva infància.

— La meva infància és una infància feliç. A Barcelona, amb una família nombrosa d'aquella època, de cinc germans, jo soc el segon. Soc fill de pare català, el meu pare va néixer a Barcelona, i mare andalusa. Els meus pares es van conèixer perquè el meu pare va anar a fer les milícies universitàries a Algesires. Una família molt de la ciutat: vaig estudiar als Jesuïtes de Casp, soc fill de l'Eixample.

Vostè va anar a Esade, jo li he sentit dir que vostè no era el millor alumne de la classe, però sí el més espavilat. Expliqui'ns una mica això.

— Era un bon alumne, però no el típic empollon. Vaig fer Esade de casualitat, perquè de fet jo tenia moltes ganes de ser molt autònom, d'estudiar econòmiques i treballar. El que passa és que els jesuïtes són molt convincents, i em van parar una bona trampa, i em van convèncer de fer Esade. I va ser una gran decisió; ara soc el president de la Fundació i la sento com una cosa pròpia. 

Vostè que ha estat banquer tota la vida: estan justament pagats els financers? 

— Crec que els sous dels directius es fan normalment amb benchmarks internacionals. Crec que en general els salaris europeus són més baixos que els salaris americans. I la meva opinió és que si això respon a les exigències i referències del mercat, els sous són els adequats. 

Com es relaciona amb els diners?

— Han sigut part de la meva vida professional. Des del món dels particulars quan fan el primer moviment econòmic de la seva vida, que és quan demanen una hipoteca, fins al món de les empreses: he vist empreses sortint del no-res i que han acabat sent èxits, i altres que realment van tenir moments de glòria i han acabat per terra. La banca l'he mirat de veure no com una història de diners, sinó com una història d'experiències, de vida.

En els darrers anys hi ha hagut un boom d'associacions empresarials. El Cercle és un dels clàssics. Quin és el tret diferencial al Cercle? Què el fa diferent?

— El mapa d'institucions de la societat civil a Catalunya és potent i crec que cadascú fa el que li toca fer. Antón Costas, que va ser president del Cercle, deia que és molt més fàcil definir el Cercle pel que no és que pel que és. Nosaltres  no volem que es categoritzi com a lobi. El Cercle no defensa uns interessos particulars, té com a visió l'interès general. Tampoc som un think tank, no generem coneixement, no tenim un grup d'investigadors. Tampoc som una associació d'empresaris. Som una institució molt heterogènia que tracta d'intervenir i influir en el debat públic. Tractem d'alguna manera que la nostra veu, que és una veu que ve d'un llegat històric, sigui influent. El que acabem dient a les nostres notes no és el pensament de l'un o de l'altre, sinó que és el pensament que ens pot unir, després de sacrificar posicions individuals. 

I com veu el Cercle la realitat de Catalunya?

— Estem preocupats. Ens diuen que el nostre és un discurs a vegades una mica catastrofista, però estem preocupats. Espanya i Catalunya van convergir amb Europa d'una forma accelerada des de l'adveniment de la democràcia fins a l'entrada a l'euro, tancant el gap en renda per càpita. Però des de l'entrada a l'euro que hem anat una mica enrere. Entre l’època del boom de la construcció, l'ajust i el que ha passat des de llavors, veus que si aquest país no fa apostes de reformes sèries per millorar la productivitat realment haurem perdut una oportunitat.

El Cercle encara parla de l'encaix de Catalunya a Espanya?

— És un dels grans eixos històrics del Cercle i ho seguirà sent. Crec que l’etapa que hem viscut amb el Procés ha fet una mica la sensació que havíem passat pantalla sobre el model de finançament i els dèficits acumulats, que són greus. I no sèiem a la taula per discutir aquest tema perquè ja érem en una altra pantalla, i jo crec sincerament que això ens ha fet perdre temps i ara és un tema crucial.

Parli’ns de la seva etapa a Sud-amèrica de la mà del BBVA.

— Hi va haver una gran oportunitat, i jo crec que els bancs la van aprofitar. El meu primer destí va ser Puerto Rico. Jo tenia  la missió de veure si hi havia alguna oportunitat de fer alguna operació més gran, però em va semblar que no hi havia cap perspectiva, ni del país ni del sistema financer. I avui el BBVA a Puerto Rico ja no existeix. D'aquí vaig anar a l'Argentina: directe cap al desastre. Hi vaig anar sabent que l'Argentina anava contra un iceberg [fa referència al corralito del 2001]. Va ser divertit perquè a l'equip que treballava en aquella operació hi havia el cap del servei d'estudis del grup BBVA, que llavors era el Miguel Sebastián, i el segon de l'àrea financera, poca gent ho sap, era el José Antonio Álvarez, que després va ser conseller delegat del Santander. Va haver-hi una devaluació del 400%, i nosaltres havíem previst escenaris en devaluacions del 30%, del 40%, del 50%. L'Argentina va ser un gran aprenentatge.

I després, cap a Mèxic.

— Hi vaig anar com a premi. La tendència dels bancs espanyols era enviar-hi boines verdes. I una de les coses que jo sempre vaig tractar de fer és confiar molt en els equips locals, absolutament homologables amb els millors equips espanyols. I tornar-los la responsabilitat de gestionar la institució generava un plus de compromís.

Anys després vostè va ser la solució de Josep Oliu per cobrir el doble fitxatge que va fer CaixaBank de dos directius del Sabadell: Joan Maria Nin i Juan Antonio Alcaraz. ¿Hi ha rivalitat entre les dues grans entitats financeres catalanes?

— Bé, una mica de rivalitat hi ha, és normal, no? Al final són dues institucions, diguem-ne, catalanes, de les més grans, i es troben al mercat. 

Vostè i Josep Oliu, conseller delegat i president, van convertir-se en la parella de fet més estable de la banca espanyola, amb molta diferència. Per què costen tant de trobar, parelles així d'estables?

— Va haver-hi química des del començament, som diferents però ens podem complementar molt. I segueixo tenint una relació esplèndida amb ell. Jo també soc fàcil: amb mi poca gent et dirà "Escolta, hi ha una tibantor"…

A vostè li va doldre que mai se li oferís la presidència del Sabadell?

— No. Jo era executiu del Sabadell, i en el món de la banca crec que al regulador, al supervisor en general, no li agrada gaire que les figures de conseller delegat passin a ser presidents. Aquest moviment sempre l'havia vist com un moviment molt poc probable. Per tant, no em va saber greu.

El 2017 el Sabadell i CaixaBank van ser pioners en les empreses catalanes que van treure la seu social de Catalunya jo li volia preguntar com ho va viure vostè.

— El canvi de seu el vam viure amb serenor però amb molta tristesa. Teníem preparat un protocol, però el que no teníem avaluat és que el desencadenant del moviment fos una fugida de dipòsits tant de particulars com d’empreses. Va ser molt dramàtic; tinc un record d'uns dies molt difícils. També tinc un record de la sorpresa de com, en el moment d’anunciar el canvi de seu, els dipòsits tornessin a créixer. No té cap lògica econòmica. Crec que per a tots els catalans, siguis del corrent que siguis, van ser dies molt transcendentals a les nostres vides. Les imatges ens van deixar a tots una mica perplexos, perquè hi havia la sensació que hi hauria una votació però que la policia es mantindria una mica en observació, que hi havia maneres més eficients de gestionar la situació. Jo tenia previst anar al Barça i al final no hi va haver partit. Recordo acabar aquell dia amb molta angúnia.

A l'ARA vam publicar en el seu dia que part d'aquests dipòsits responien als comptes d'empreses públiques i de grans administracions. Quina reflexió en fa?

— Jo crec que va ser un moviment molt generalitzat empresarial i de particulars, curiosament amb molta similitud entre dipositants catalans i dipositants de fora de Catalunya. Va ser quan ens vam inventar allò dels comptes mirall, que era una cosa ridícula, però que era obrir comptes del Sabadell per a clients catalans fora de Catalunya. No tenia sentit, dius "Però quina lògica té això?"... Però tenia molt èxit perquè realment amb un tema com el diner la gent de seguida té por.

Entén vostè la part de l'independentisme que se n'ha fet per la butxaca, per les qüestions econòmiques? 

— Els independentistes que van caure a la marmita de petits són un percentatge petit. Hi ha un percentatge molt gran de l'independentisme que va fer aquest trànsit per, entre cometes "desafecció", com deia el president Montilla, o per la sensació que les aspiracions catalanes no es veuen satisfetes en el tema del finançament. Si fóssim capaços d'un model d'integració dintre d'Espanya més endreçat i més responent a les aspiracions dels catalans segurament hi hauria un moviment de tornada.

¿És optimista respecte a la possibilitat d’obtenir un nou model de finançament? 

— Costa una mica ser optimista. Hi haurà una lluita entre la posició més maximalista, que és buscar un pacte fiscal a la basca, i posicions més realistes, de reformar el model de finançament. I jo crec que hi ha arguments sòlids, no? I com tot en la política, és qüestió d'aprofitar les oportunitats i les majories que et permetin negociar en un moment. Em sembla que s'obre un moment de certa oportunitat, a la qual s'ha d'anar amb realisme.

Sovint ens fa la impressió que hi ha alguns relats que forcen aquesta suposada decadència econòmica de Barcelona i també de Catalunya. Vostè com ho veu, això?

— Crec que aquests anys de Procés ens han fet perdre oportunitats i focus. Si fem una reflexió sincera, és inconcebible que la comunitat que va ser pionera en les renovables hagi passat de ser líder a ser la número 17. També és realment vergonyós el tema de la sequera: quan veiem les fugues que hi ha en les infraestructures, que són fruit de no haver-hi invertit… I de les dessalinitzadores programades l'any 2009 en tenim una no feta i l'altra no ampliada. O el transvasament: va començar, es va parar i ara no en podem disposar. I després l'informe PISA, que és molt preocupant. La meva impressió és que després d'anys d’un debat identitari tan profund –perquè aquest poble té un sentiment identitari profund–, la successió dels esdeveniments ens ha portat a perdre oportunitats. Però no sé si la paraula és decadència, perquè jo sí que veig que és una corba clarament remuntable. 

En les últimes setmanes ha tornat el xup-xup que és possible que es produeixi el retorn de les seus d’empreses catalanes. Ho veu possible? Ho veu important?

— És una decisió de l'àmbit privat, de les empreses. Elles decideixen on s'ubiquen en funció de condicions objectives. Tenir, com té Catalunya, grans universitats, centres de recerca, centres tecnològics que estan en els primers llocs del món és una invitació a ubicar aquí les seus empresarials i els centres corporatius. Crec que el més important és crear les condicions objectives perquè tornin. I passarà: si no en parlem, passarà, acabarà passant. Perquè al final, una empresa que ha fet el moviment per seguretat jurídica, si ha acabat mantenint els seus serveis centrals a Catalunya el més normal és que aquest cost afegit de tenir la seu en un altre lloc l’elimini. I és important, evidentment té un efecte moral. Si no s'hagués mogut res més que la pura seu seria menys important. Però no és obvi que només hagi passat això. Hi ha companyies que també van moure peces importants de la seva gestió, i això sí que és important.