El pare català de la implantació d’aranzels
Josep Ferrer Vidal era empresari tèxtil i la primera generació de la seva saga que va ocupar la presidència de Foment del Treball
El 26 de gener del 1895, dos anys després de la seva mort, la patronal Foment del Treball va retre un homenatge a Josep Ferrer Vidal en el marc del que aleshores s’anomenava solemne vetllada necrològica. Com a part de l’acte es va imprimir un panegíric on glossaven la figura del difunt sense estalviar-ne elogis.
Al text, se’l dibuixava com un feix de virtuts, amb frases envitricollades com “sota el fulgor vivíssim de les seves extraordinàries qualitats, aprecieu bé quant valia i quant va perdre Espanya, i més particularment Catalunya, al descendir al sepulcre aquest atleta del treball, apòstol incansable de la producció i defensor constant de les bones doctrines”. O també “Ferrer i Vidal, com tants altres que destaquen per talent i mereixements, té història pròpia, modesta, però brillant; esculpida per les seves obres que, fruit del seu geni, constitueixen el pedestal de la seva glòria”.
Vet aquí un burgès vuitcentista prototípic: no neix ric, però sí ben situat, i amb esforç i talent aconsegueix prosperar en la societat catalana de l’època i acaparar càrrecs i diners. Es va preocupar d’estudiar i aprendre idiomes, i ben aviat va ajudar els pares en el negoci familiar. Des d’aquests inicis, al comerç de vins i licors dels pares a Vilanova i la Geltrú, fins a ser el pal de paller de les elits catalanes, hi ha la crònica d’un país sencer. El primer pas va ser la seva feina a la fàbrica tèxtil de l’indià vilanoví Sebastià Gumà, on va prosperar fins a acabar tenint la seva pròpia factoria.
Proteccionista convençut, va lluitar amb totes les seves forces per implantar aranzels que privilegiessin la producció nacional, fins a ser considerat persona clau en el combat a mort contra els lliurecanvistes. L’anomenada Fábrica de Mar, José Ferrer y Cía va arribar a ocupar, a mitjans del segle XIX, els llocs capdavanters de la indústria tèxtil catalana, tant per capacitat productiva tècnica com per nombre de treballadors.
A banda dels seus negocis personals, la llista de càrrecs que va arribar a ocupar és extensa: president de Foment del Treball (aquesta mateixa entitat que li retia homenatge després de la seva mort), director i vicepresident de la Caixa d’Estalvis de Barcelona -la dels marquesos-, conseller del Banco Hispano Colonial, de la Compañía General Tabacos de Filipinas, del Crèdit Mercantil, de l’asseguradora La Previsión, dels Ferrocarrils del Nord d’Espanya i d’un grapat més de companyies, a més de vocal de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888. Però també va tenir un peu a la política, perquè va ser diputat a Madrid, senador i vocal de la Junta d’Agricultura, Indústria i Comerç.
En l’àmbit social també hi tenia un peu, com prova que fos president del prestigiós Ateneu Barcelonès. A les seves conferències hi trobem un rang de temes molt ampli, des de l’art de teixir fins a reflexions sobre la crisi econòmica europea de finals del segle XIX, producte de la seva gran cultura i preparació.
Amb el matrimoni amb la indiana Concepció Soler Serra va començar una nissaga medul·lar al país, que encara avui ens marca els llocs de poder. El seu fill Lluís Ferrer-Vidal Soler (a partir d’aquesta generació els cognoms aniran units per sempre més) va ser soci fundador de la cimentera Asland, juntament amb el comte de Güell; també va presidir Foment i va formar part del nucli que va fer néixer la Caixa de Pensions.
Un altre fill, en Josep, va tenir una intensa activitat política al Congrés i al Senat, mentre que Joan Ferrer-Vidal va ser el primer comte de Ferrer-Vidal i es va emparentar amb la família Güell. El fins fa poc (2018) president de Foment del Treball, Joaquím Gay de Montellà i Ferrer-Vidal, prové també d’aquesta família. La llavor plantada fa gairebé dos-cents anys continua produint.