De Masies de Voltregà a assessor de la reina consort

Enmig de la guerra entre proteccionistes i lliurecanvistes, quan els catalans volien exercir influència sobre els governs de Madrid passaven indefectiblement pel despatx d’un tal Remisa, que tenia molta mà en els assumptes de poder a la capital. Qui era aquest home i com havia arribat a moure’s amb tanta comoditat pels passadissos de la Villa y Corte? La història comença molt lluny dels cercles d’influència, a les Masies de Voltregà i en el si d’una família dedicada al comerç, l’hàbitat on Remisa va venir al món.

Al llarg de la seva vida va acreditar una capacitat insòlita per ser al lloc adequat i per adaptar-se a la realitat que l’envoltava, i que sens dubte li va servir per ascendir en l’escala social fins a gaudir d’una còmoda posició de banquer amb una gran xarxa d’influències. La seva primera activitat professional va ser com a comerciant de queviures -sobretot carn- a la Barcelona de començaments del segle XIX, on va viure la invasió francesa. Durant l’ocupació va aconseguir fer-se un forat en l’arriscat món de la intermediació, aconseguint subministraments tant per a un exèrcit com per a l’altre i cobrint les necessitats dels dos bàndols.

Un cop acabada la guerra, va aconseguir els favors de la nova administració i sota el paraigua del capità general de Catalunya, el general Castaños, va aconseguir transformar-se en contractista de les obres del port. Gràcies als excedents generats pels seus negocis, va fer un pas més i el 1823 va crear el seu primer banc, la Banca Casals Remisa, on l’altre soci era el seu cosí Josep Casals Remisa. En aquells moments ja era un prohom a la ciutat, mecenes del Teatre de la Santa Creu i finançador d’artistes emergents, com Bonaventura Carles Aribau, que arribaria a ser una de les persones de confiança en la gestió dels negocis.

El salt a Madrid es va produir el 1826, quan va ser nomenat director general del Tresor pel ministre d’Hisenda López Ballesteros, a qui havia conegut en el transcurs d’unes negociacions vinculades a la seva activitat com a empresari de transport (explotava la línia Barcelona-Madrid en diligència). Amb els dos peus ja a la capital i amb una sucursal del seu banc oberta, es va dedicar a promoure projectes que duien dècades encallats, com el canal de Castella (1831) o les mines de Riotinto (1829), amb què va aconseguir incrementar la seva fortuna de manera considerable. Dins de l’àmbit financer, l’any 1831 va fundar la primera Borsa de Comerç d’Espanya, a Madrid, va crear la primera escola de comerç, va inspirar el Codi de Comerç del 1832 i va ser l’home clau dels empresaris catalans a la capital. Anys més tard va arribar a tenir, juntament amb altres socis, la concessió per construir el canal d’Urgell, però el projecte no va tirar endavant.

El seus negocis amb l’administració pública es van desenvolupar sota els regnats de Ferran VII, d’Isabel II i també durant el període de regència de Maria Cristina de Borbó, amb qui sembla que tenia una relació molt estreta, fins al punt d’assessorar-la en matèria d’inversions. El pes de Remisa dins les elits financeres de Madrid queda provat amb el seu rol com un dels fundadors del Banc d’Isabel II, que juntament amb el Banco de San Fernando seria l’embrió del futur Banc d’Espanya.

Pel que fa a les seves relacions amb Catalunya, va ser el finançador principal del diari El Corresponsal (1839-1844), altaveu de la Comissió de Fàbriques i altres lobistes catalans en la guerra pels aranzels. Per cert, que el diari tenia com a director Bonaventura Carles Aribau, que, com hem dit abans, va ser sempre un home molt pròxim a Remisa. En aquest període, el 1840, se li va atorgar el títol de marquès de Remisa.

La mort li va arribar coincidint amb la crisi del 1847, en què circumstàncies financeres internacionals van afectar Espanya de manera directa, sobretot per culpa de l’encariment de la plata i la seva consegüent escassetat, cosa que va causar grans desperfectes al sistema bancari. La seva riquesa va minvar de manera significativa i, ja després de la seva mort, les hereves de l’empresari i financer van haver de malvendre bona part del patrimoni familiar.