Mar Vallverdú: “Vaig escriure a un gestor perquè no volia anar a la presó”
La comunicadora explica la seva relació amb els diners i la feina
Després d’estudiar periodisme i humanitats, la comunicadora Mar Vallverdú (1997, Sant Cugat del Vallès) tenia clar que no volia presentar informatius ni escriure a les grans redaccions. El que no sabia, però, és que el seu interès per la cultura pop i el contingut que consumeix a les xarxes socials acabarien marcant el seu camí professional. Aquell hàbit, que sovint es percep com una distracció, ha acabat sent una de les seves principals eines de treball. De fet, Vallverdú assegura que destinar temps al mòbil ha estat una de les seves millors inversions: “Descobreixo gent, temes i tendències que després em serveixen per als pòdcasts.” “Soc la persona jove que sap de TikTok”, explica en declaracions a l’Empreses.
La seva trajectòria professional ha estat una autèntica capsa de sorpreses. “Tot el que he anat fent m’ho he anat trobant, res ha estat gaire calculat”, explica Vallverdú. Durant la universitat es va anar decantant pel periodisme cultural: “Vaig buscar unes pràctiques a Time Out perquè volia provar un periodisme més tranquil”. Així i tot, el missatge que rebien a la facultat no era gaire encoratjador: “Ens repetien constantment que no podríem viure d’això. En aquell context, qualsevol oportunitat semblava valuosa: si algú em donava un euro per escriure un article, ja em semblava una victòria”.
Els primers anys al sector, marcats per la precarietat habitual en l’àmbit de la comunicació, tampoc van ser una excepció en el seu cas. Amb el temps, però, la situació va anar canviant. Més endavant va començar a portar les xarxes de Radio Primavera Sound: “Vaig estar molts anys fent-hi pràctiques, fins que després em van donar mitja jornada i més tard, jornada completa". Des de llavors, assegura, ha aconseguit una certa estabilitat laboral.
D’altra banda, Vallverdú admet que no acostuma a fixar-se grans metes professionals, per la por que té al fracàs: “La meva manera absurda d’esquivar-ho és no tenir gaire ambició”. Segons explica, moltes de les coses que fa avui no les havia planejat mai, sinó que han anat sorgint de manera espontània al llarg del camí. Malgrat aquesta improvisació, hi ha projectes que ha construït amb esforç i dedicació, com és el cas del pòdcast: “Radio Noia és el projecte del qual em sento més orgullosa". “Em fa molta il·lusió que d’una cosa que vaig començar gairebé per provar, s’hagi creat una comunitat”, assegura. Un dels episodis dels quals se sent més orgullosa és l’entrevista amb Rosalía; ni tan sols ho havia imaginat: “Va passar i vaig pensar, que guai. Jo dic coses que per a mi són ximpleries i penso que només les entendré jo, i de sobte veig que hi ha gent, i fins i tot la Rosalía, que hi connecta.”
Pel que fa a les finances personals, Vallverdú reconeix que la seva relació amb els diners ha evolucionat amb els anys. De menuda, tot era en petites quantitats: “‘Mama, puc anar a comprar llaminadures? I ella em donava 50 cèntims”. “Un euro em semblava una bogeria. Pensava en els diners en funció de quantes gominoles em podia comprar”, recorda. Durant un temps va rebre una setmanada, però aviat va començar a guanyar els seus propis diners fent de cangur i classes particulars. Aquelles peces que abans semblaven inaccessibles ara les pot aconseguir: “Per a mi era el súmmum i la meva mare em deia que era supercar i que clarament no ens podíem permetre comprar el biquini Roxy que volia”. Ara, que té capacitat de decisió i que la roba és més barata, reflexiona: “Són, literalment, els meus diners, i puc, així que ho faig per a la Mar que no podia".
Viure en un pis compartit
La podcastera actualment viu de lloguer a Barcelona: “Ara mateix comparteixo pis amb tres persones i no hi ha cap indici que això hagi de canviar”. És l'única manera de viure a la capital catalana. Comprar un habitatge, tot i que li agradaria, és impossible ara mateix: “El que puc estalviar cada mes és ridícul comparat amb el que necessitaria per comprar un pis". Tot i això, intenta guardar alguns diners com a reserva: “Com un salvavides, per si passa alguna cosa.”
Paral·lelament, col·labora en diversos projectes culturals i digitals, com La Turra. Aquest recorregut també l’ha obligat a aprendre a gestionar qüestions administratives que desconeixia: “Recordo que vaig escriure a un gestor per primer cop perquè no volia anar a la presó, no sabia gens com funcionava aquest món.” Amb el temps, admet, s’hi ha anat habituant.