El magnat americà més català: soci del RACC, propietari del castell de Tamarit i mecenes de Ramon Casas

A la localitat costanera de Sitges, just al voltant de la meravellosa platja de la Marina d’Aiguadolç i al costat del port homònim, hi ha el passeig de Charles Deering, que ret homenatge a un magnat de Nova Anglaterra. Pot semblar una presència, la de Deering, sense correlació amb la Blanca Subur, però res més lluny de la realitat. Qui era aquest tal Deering i quina relació tenia amb la vila sitgetana?

El seu pare havia fet diners fabricant uniformes militars i va muntar la Deering Harvester Company, una firma de maquinària agrícola que el va fer ric. En aquest entorn privilegiat va venir al món Charles Deering, que abans d’incorporar-se a l’empresa familiar va servir durant uns anys a la marina dels Estats Units. A finals del segle XIX la família es va mudar a Chicago i Deering va establir la seva residència permanent a Evanston, una localitat que és coneguda perquè poc després s’hi ubicaria la seu mundial de Rotary International, la principal organització filantròpica del món. A la ciutat de Chicago, els Deering van muntar una factoria que va arribar a donar feina a més de 7.000 persones, o sigui, un veritable gegant de la indústria. Curiosament, a la mateixa capital també tenia la fàbrica el seu principal competidor, la McCormick Harvesting Machine Company, de Cyrus McCormick. Es pot dir que entre totes dues, juntament amb una constel·lació de firmes més petites, van mecanitzar l’agricultura americana en aquell tombant de segle.

Però el 1902, seguint una proposta de George W. Perkins, de la banca J.P. Morgan, totes dues companyies es van fusionar en una de sola, la International Harvester Company, per arreplegar ni més ni menys que el 85% del mercat de la maquinària agrícola. Un colós de la indústria a què es van sumar també tres empreses més de dimensions més reduïdes. Val a dir que perquè es realitzés la fusió s’havien donat unes condicions prèvies: en primer lloc, la mort uns anys d’abans de Cyrus McCormick i, afegit a això, la voluntat de vendre el negoci que tenia William Deering, el pare de Charles. Amb la nova companyia, el nostre protagonista va passar a ser el president del consell d’administració fins al 1910, moment en què es va jubilar.

Un cop jubilat i sense responsabilitats empresarials però amb els dividends del negoci brollant de manera generosa, Deering es va poder dedicar plenament a una altra de les seves passions: el món de l’art. En un viatge a París va demanar que retratessin les seves filles i l’encarregat de fer-ho va ser precisament el pintor català Ramon Casas, amb qui establiria una profunda amistat i de qui acabaria sent el mecenes. En un viatge del magnat americà a Barcelona, Casas el va convidar a visitar Sitges i el nouvingut se’n va enamorar perdudament. Tant, que acabaria essent fill adoptiu de la vila i finançador de grans projectes. El 1912 Casas va comprar l’Hospital de Sitges per compte de Deering i poc després va adquirir les cases que servirien de base per edificar el Palau de Maricel, una obra realitzada sota la direcció d’un altre pintor de renom, Miquel Utrillo.

La implicació de Deering amb el país va ser tan profunda que, fins i tot, el 1915 es va fer soci del RACC, a proposta del mateix Ramon Casas. Però Sitges no va ser l’únic indret on el magnat va invertir, perquè també va comprar el Castell de Tamarit (Tarragonès), on va dipositar bona part de les obres d’art de la seva col·lecció. La propietat del castell va mantenir-se en mans dels Deering fins a mitjans de la dècada dels 80, quan el seu net James el va vendre a la immobiliària de la família Sen. Actualment està destinat a esdeveniments i celebracions, com casaments o similars.

Com que els hiverns de Chicago són molt durs, Deering va trobar a Florida el lloc perfecte on passar els dies i s’hi va construir una mansió, avui coneguda com a Charles Deering Estate i de titularitat pública. Va ser allà on, el 1927, el magnat, filantrop i mecenes de Ramon Casas va morir, quan tenia 74 anys. Per cert, l’empresa familiar que va revolucionar la vida dels agricultors americans va liderar el mercat fins als anys 60, quan va ser superada per primer cop. El nou campió nacional seria des d’aquell moment una altra marca prou coneguda, John Deere. Malgrat tot, la International Harvesting va arribar viva i activa fins al 1986, quan enmig d’una forta crisi financera que arrossegava des de la dècada anterior, va abaixar la persiana per reencarnar-se en la Navistar International Corporation, que avui encara existeix.