El líder cotoner que va governar el Banc d’Espanya

Un dels patrimonis fabrils del cotó més interessants que hi ha Catalunya és al municipi d’Esparreguera i es correspon amb la Colònia Sedó. La crisi que va assolar el sector tèxtil català des de finals dels anys setanta va obligar a abaixar la persiana a multitud d’empreses d’aquest àmbit i la firma familiar Manufactures Sedó no en va ser una excepció. L’aspecte decadent del negoci en aquell 1980 en què va tancar definitivament no ha de fer oblidar que l’empresa va arribar a ser la número u del tèxtil a Catalunya -i, per tant, també de tot l’Estat- després de superar el gegant que gestionava la família Muntadas, la mítica España Industrial. El responsable que Manufactures Sedó aconseguís aquest lloc de privilegi va ser Lluís Sedó, que va heretar l’empresa del seu pare quan aquest va morir (1902) i que conjuntament amb el seu germà Artur la va projectar al capdamunt dels rànquings.

La construcció de la presa del Cairat, al congost del mateix nom, li va permetre aprofitar l’aigua del Llobregat per generar l’energia elèctrica que necessitava per alimentar les màquines de la colònia. Es considera que van disposar de la primera central hidroelèctrica de Catalunya i també de l’Estat. En paral·lel, es va interessar per les innovacions tecnològiques, com el sistema d’estiratges que es va inventar Ferran Casablancas, i va col·laborar amb Filatures Casablancas per a la difusió de l’invent. Quant als productes, també va ser pioner, perquè va treure al mercat l’aleshores innovadora pana de cotó.

Es va casar amb Florentina Peris-Mencheta Guix, filla del fundador i propietari del Noticiero Universal. Es dona la circumstància que el seu germà Artur, que també tenia responsabilitats executives a l’empresa familiar, es va casar amb una altra filla de Francesc Peris-Mencheta, Dolors Peris-Mencheta Guix. Lluís Sedó Va fixar el seu domicili al número 20 del passeig de Gràcia, on avui hi la sastreria Bel.

Amb el títol d’advocat i formació industrial, a banda de dirigir el principal conglomerat cotoner del país també va tenir una activitat política i social molt intensa. Des del punt de vista polític va militar a la Lliga Regionalista, però abans de la creació del partit de Cambó ja havia sigut diputat a Madrid amb el Cercle Reformista, l’extensió catalana del Partit Liberal Reformista. La seva amistat amb Cambó el va convertir en el seu confident, sobretot en els moviments soterrats del polític de Verges per aprovar el projecte d’Estatut d’Autonomia del 1919. Prèviament havia sigut un dels ideòlegs del naixement de la Mancomunitat.

També va ser senador (amb una intensa activitat legislativa), per acabar culminant la seva carrera a les institucions com a governador del Banc d’Espanya (1921-22), el primer català a ocupar aquest càrrec, des d’on va aconseguir l’aprovació la llei d’ordenació bancària. En l’àmbit associatiu va presidir el Foment del Treball (1911), i quan la Cambra de Comerç i Indústria de Barcelona es va escindir en dues entitats va presidir la Cambra d’Indústria (1912-1914 i 1918-1921), que no era gaire cosa més que una rèplica del mateix Foment. Dins de la patronal catalana representava el sector més sensible a les reivindicacions obreres. Davant de la caiguda de la demanda en el mercat a les antigues colònies espanyoles -perdudes el 1898-, va impulsar la creació de Mútua de Fabricants per intentar revertir la situació.

En l’àmbit privat, a banda de la gestió de la companyia familiar, va estar molt vinculat amb el Banco Urquijo, tant a l’entitat matriu (conseller entre el 1921 i el 1952, i vicepresident els quatre darrers anys) com a través de la seva filial catalana (va ser membre del consell d’administració entre el 1919 i el 1944) i del participat Banc Mercantil de Tarragona. També va tenir temps d’exercir el periodisme, a través d’una sèrie d’escrits sobre economia i comerç que va publicar al Diario del Comercio. Tanta hiperactivitat li va valdre per rebre la Gran Creu d’Isabel la Catòlica, una distinció de caràcter borbònic que s’atorga per serveis a la nació.