L'inventor dels superpetroliers que competia amb Onassis

A les dècades dels cinquanta i seixanta la competició entre armadors per disposar del vaixell més gros de la flota petroliera mundial va sacsejar amb intensitat el mercat de l’or negre. Els principals protagonistes del combat van ser els grecs Stavros Niarchos i Aristotelis Onassis, i el nord-americà Daniel Keith Ludwig, que acabaria convertint-se en un dels homes més rics del món.

Que Ludwig naixés en una localitat portuària de la zona dels grans llacs on el seu avi havia construït un petit embarcador van ser elements que van marcar el seu destí com a professional de la navegació. Ell mateix va explicar en una entrevista l’any 1957 que el seu primer negoci marítim el va fer a la sorprenent edat de nou anys. Segons va relatar, amb aquella edat tan primerenca va aconseguir acumular 75 dòlars que li van servir per adquirir un vaixell enfonsat. La separació dels seus pares quan entrava en l’adolescència va suposar un sotrac en la seva vida, amb un canvi de residència i l’abandonament dels estudis reglats com a principals obstacles. A l’altra punta del país, a Texas, va començar a treballar com a venedor de peces per a vaixells mentre a les nits estudiava matemàtiques amb l'objectiu de poder matricular-se algun dia a enginyeria naval.

Tan aviat com va poder, va tornar a Michigan i allà va començar a treballar per a un fabricant d’embarcacions, però fer feina dins una empresa aliena no entrava als seus plans, de manera que ja de ben jove es va establir pel seu compte. Per poder fer el pas va demanar un préstec avalat pel seu pare que li va servir per adquirir un vapor de segona mà el destí del qual va ser acabar transformat en una barcassa de transport de mercaderies. El mèrit de l’operació va ser vendre totes les peces del motor de vapor per saldar bona part del deute. Tot seguit va comprar un remolcador i va començar a prestar serveis de càrrega al port de Nova York. Els anys posteriors a la Primera Guerra Mundial van ser d’un fort creixement per al seu negoci i, com a prova d’això, és que a la dècada dels trenta ja posseïa una flota important, tota formada per vaixells de segona mà que ell mateix havia posat al dia. Una de les eines clau que va fer servir per poder créixer va ser oferir de manera sistemàtica els contractes de transports futurs com a garantia de la compra o construcció de vaixells (aquest mètode acabaria essent l’estàndard al sector).

A finals de la dècada dels trenta, la National Bulk Carriers –la companyia que ell havia fundat el 1936– ja era una de les principals empreses de transport marítim dels Estats Units, amb una flota d’una seixantena d’embarcacions. En aquells moments, Ludwig ja s’havia focalitzat en el transport de petroli, una mercaderia altament rendible. També va pensar que seria una maniobra útil disposar de les seves pròpies drassanes, un moviment que li va permetre assegurar-se la qualitat dels vaixells, així com el control dels costos de producció.

Salt al petroli

I així arribem a la dècada dels cinquanta, quan es va llançar a la fabricació de supervaixells de transport, els supertankers, una iniciativa que aviat van seguir els ja esmentats Niarchos i Onassis, així com el sogre de tots dos, Stavros Livanos. Un cop assegurat el lideratge mundial en el transport de cru –si més no, la pertinença al grup de líders–, va començar a diversificar les seves inversions. Va crear una companyia d’assegurances per assegurar els seus propis vaixells, va comprar refineries de petroli, on es proveïen les seves embarcacions, i també va invertir en plantacions de taronges, en mineria, en hotels de luxe, en ramaderia i fins i tot en la planta de producció de sal més important del món, l’Exportadora de Sal S.A. (ESSA), ubicada a Mèxic.

Un dels projectes de més envergadura va ser el de Monte Dourado, al Brasil, on el 1967 va comprar més d’un milió i mig d’hectàrees per construir una gegantina planta de producció de paper, prèvia desforestació d’una superfície tan extensa de selva tropical. La inversió total es va enfilar fins als 1.400 milions de dòlars, dels quals va recuperar poc més d’una tercera part quan el 1982 va haver de vendre l’explotació a un grup de bancs locals després d’una relació molt tensa i plena de conflictes amb el govern brasiler.

El seu vessant filantròpic el va concentrar en la lluita contra el càncer i, amb aquesta finalitat, el 1971 va crear el Ludwig Institute for Cancer Research, una entitat que des que va ser fundada ha invertit més de 1.800 milions de dòlars en recerca científica sobre la malaltia.