L'industrial del paper que va passar a editar llibres i diaris

Al número 20 de la Via Laietana hi ha un dels edificis més pertorbadors i descontextualitzats de la ciutat de Barcelona. Es tracta de l’Edifici Nervión, un monstre de vidre i de metall aixecat a finals dels setanta a on té la seu una entitat asseguradora. Anteriorment, la parcel·la havia estat ocupada per un magnífic palauet modernista dissenyat per l’arquitecte Francesc Guàrdia Vidal, gendre de Lluís Domènech i Montaner. Més enllà de l’escàs bon gust de qui el va fer enderrocar el 1977 per construir l'Edifici Nervión, el que ens interessa és la propietat del palauet perquè era la seu de l’empresa Papelera Española a Barcelona, una indústria clau creada per Nicolás María de Urgoiti el 1901.

Nascut, circumstancialment a Madrid, d’una família basca, Urgoiti es va acostumar de ben jove a escriure un diari personal on recollia tot el que li passava. Quan va acabar els estudis d’enginyer de camins, va entrar a treballar a una fàbrica de paper, una feina que el va marcar de per vida. Després d’aprendre el funcionament del negoci, es va instal·lar pel seu compte, i conjuntament amb Rafael Picavea Leguía (que havia estat un dels fundadors del BBVA) van crear la Papelera Española (1901). Aquesta nova empresa va sorgir com a fusió d’altres companyies més petites, perquè Urgoiti va lluitar tota la seva vida per aconseguir una concentració important en el sector del paper. Els seus esforços anaven encaminats a aconseguir una integració del negoci tant horitzontal com vertical perquè estava convençut que amb aquesta estratègia els fabricants podrien reduir despeses i oferir uns preus més competitius. Més tard, i després d’haver-hi invertit molts diners, va descobrir que havia sobredimensionat el consum de paper a Espanya, fet que li va provocar problemes financers persistents.

La creació del trust de fabricants de paper va portar enfrontaments tant amb els petits productors com amb el sector de la premsa, que era un dels seus principals clients. En vista de les campanyes que es feien contra ell, va pensar que una bona solució era tenir el seu propi diari perquè podria respondre a les crítiques i, a més, tindria demanda de paper per al seu negoci. Així és com va fundar El Sol (1917), moment en el qual es va proposar fer un diari de qualitat des d’on fer proselitisme del seu ideari polític i social, que consistia en el foment de la llibertat i la democràcia, la intensificació i expansió de la cultura i el treball, així com de la igualtat d’oportunitats. També de l’antimilitarisme i l’anticlericalisme.

De fet, ell considerava que la premsa de la seva època tenia una sèrie de problemes molt arrelats que va resumir en “un mesquí partidisme polític, manca de qualitat i d’interès informatiu, i incapacitat per convertir-se en negoci”. Unes declaracions fetes en un discurs del 1915, que mantenen la vigència plena més d’un segle després. El seu principal enemic en el sector de la premsa era el conglomerat conegut com El Trust, que estava format per les capçaleres El Liberal, El Imparcial i El Heraldo de Madrid. Altres mitjans que Urgoiti va crear va ser els diaris La Voz (1920), Crisol (1931), Luz (1932) i les revistes La Esfera, Mundo Gráfico i Nuevo Mundo. També va ser el fundador i propietari de l’agència de notícies Febus (1924). Un dels ideòlegs de la línia editorial d’aquests mitjans va ser el filòsof José Ortega y Gasset.

Però amb tantes guerres obertes era difícil aconseguir que, financerament, els negocis funcionessin bé, i el 1926 va haver de sortir de la Papelera Española després de gairebé un quart de segle de dirigir-la. L’enfrontament amb la resta d’accionistes va ser el desencadenant d’aquest final. Abans d’això, el 1918, havia creat amb un grup de biòlegs l’Instituto de Biología y Sueroterapia (IBYS). Una altra aventura empresarial va ser la creació de l’editorial CALPE (Compañía Anónima de Librería y Publicaciones Españolas), fundada el 1918 i amb vocació d’elevar el nivell cultural del país. Cinc anys més tard, va fer construir el Palacio del Libro, a la Gran Via de Madrid, com a seu de l’editorial i amb una gran llibreria als baixos. Més tard, la llibreria va canviar de nom per convertir-se en La Casa del Libro, una marca que perdura fins als nostres dies, ara en mans del grup Planeta. El 1923, i també per pressió dels accionistes, CALPE es va fusionar amb l’editorial catalana Espasa, propietat de la família homònima.

Si haver de sortir de la Papelera Española el va fer entrar en una depressió, la pèrdua de control del diari El Sol (1931) va minvar del tot la seva salut emocional. La família el va ingressar a un sanatori prop de Madrid, però després d’un intent de suïcidi, va ser traslladat a Suïssa, on va romandre fins al final de la Guerra Civil. A partir del 1944 va dirigir els laboratoris IBYS: la seva darrera tasca abans de morir el 1951.