L'home que va 'inventar' el turisme a Espanya

BarcelonaLa marca Meliá és un dels emblemes més reconeguts mundialment al sector hoteler, gràcies als més de 300 establiments que posseeix i a una facturació que supera els 1.700 milions d’euros. Lidera el sextet de grans cadenes estatals, per sobre dels també mallorquins Barceló, Riu i Iberostar, dels gallecs Eurostars/Hotusa i dels catalans H10. La família propietària són ara els Escarrer, fet que ens pot du a preguntar-nos d’on surt el nom, Meliá, que llueix la cadena.

La resposta la trobem viatjant a l’any 1987, quan una cadena hotelera de nom Sol i propietat dels Escarrer va adquirir el seu competidor Meliá, en un moviment corporatiu que li va servir per acabar quedant-se una marca de molt prestigi en el món hoteler i arraconar la seva pròpia, amb un període de transició en què el grup es va dir Sol Meliá. Qui havia creat la cadena va ser algú batejat com “l'inventor del turisme”, el valencià José Meliá, que el 1955 va obrir el seu primer hotel i va encendre la metxa del turisme de masses.

Abans d’aquell any tan transcendental per al turisme, Meliá s’estava dedicant al negoci familiar, que no tenia res a veure amb el sector i sí amb un producte molt valencià: la taronja. En efecte, l’exportació d’aquesta fruita i també un negoci de consignació de vaixells al port de València és el que havia permès a la família situar-se en una posició més que acomodada. Per als no iniciats, direm que els consignataris són els intermediaris que fan servir els armadors de vaixells per fer la càrrega i descàrrega dins d’un port. Amb el domini de l’anglès i el francès (va fer estudis a tots dos països), i l’alemany après sobre la marxa als molls del port, Melià tenia molts actius per triomfar.

La visió internacional adquirida –era l’encarregat d’introduir el producte al mercat europeu– va permetre al jove Meliá comprendre la importància de la logística dels viatges i, encara més, anticipar el boom del turisme, que arribaria un cop acabada la Segona Guerra Mundial. Abans d’abandonar el sector de la taronja va deixar la seva empremta amb una pràctica que després tindria molt recorregut: comprar la fruita molt abans de la recollida amb un preu tancat acordat amb el pagès. Més risc, però també més marge.

Encara abans de la Guerra Civil va crear un departament a l’empresa familiar per tramitar els bitllets dels clients, en el que seria l’embrió del seu futur negoci. I tan aviat com el 1944 va obrir una primigènia agència de viatges (tècnicament, “oficina de turisme”), que tres anys després va mutar en Viajes Meliá, la porta d’entrada de milers i milers d’estrangers que volien descobrir les platges peninsulars. I aquí arribem a aquell històric 1955, en què va obrir les portes el Bahia Palace, de Ciutat de Palma, el primer hotel de platja de la cadena fruit de la voluntat de Meliá de treure més partit dels turistes que feia venir. L’obertura constant d’establiments va propiciar que la cadena se situés ràpidament com a primera de l’Estat i tercera del món (37 hotels els anys seixanta), un creixement accelerat propi d’aquells negocis nascuts a l’ombra del règim i que tenien el seu vistiplau. I és que Meliá va ser membre destacat del Clan del Pardo, el grup d’empresaris vinculats a la família Franco.

Però la vida no és mai una línia recta, sinó que més aviat està trufada de revolts que esperen el moment més adequat per fer acte de presència. A principis dels setanta –època convulsa per la crisi del petroli– l’imperi va començar a trontollar, fins al punt que va haver de reduir les seves dimensions i rebre respiració assistida de la banca, especialment del Banco Coca (un banc avui oblidat, però amb una història singular, amb suïcidi del seu propietari inclòs). Poc després aquesta entitat bancària va ser absorbida pel Banesto, que de retruc es va convertir en propietari de la cadena Meliá. Això va passar entre el 1978 i el 1987, moment en què va entrar en joc el grup italià de Giancarlo Parreti, que va aconseguir quedar-se el negoci a canvi de 8.500 milions de pessetes (una mica més de 50 milions d’euros). No va passar ni un any que Parreti va transferir els hotels a la Cadena Sol, dels Escarrer, mentre que la branca d'agències de viatges va entrar en suspensió de pagaments. Malgrat tots aquests canvis de propietat, José Meliá va continuar mantenint diversos càrrecs executius al grup, més tard transformats en honorífics fins a la seva mort.