L'enginyer que va somniar portar el tren a la Vall d'Aran

Les darreres dècades del segle XIX i els primers anys del segle XX van ser una època en què l’electrificació es va posar de moda. La presa de consciència que els salts d’aigua pirinencs podien ser una font d’energia va canviar per sempre tant el paisatge com l’ecosistema empresarial del país. Alguns homes clau d’aquell procés van ser Carles Montañès Criquillion, Frederick S. Pearson o Emili Riu Periquet, entre d’altres. Però menys conegut avui dia i amb la mateixa capacitat d’emprenedoria que els altres, hi havia l’enginyer Lluís Rouvière Bula, que no només es va dedicar a l’electricitat, sinó que també va dissenyar projectes ferroviaris de gran rellevància.

Un cop llicenciat, el 1866, va destacar en l’àmbit intel·lectual i de reflexió, publicant treballs en defensa de la classe obrera (Apuntes sobre el presente y el porvenir de la clase obrera de Cataluña) i també a favor del sufragi universal (Cuatro palabras sobre el derecho electoral) i, per tant, prenent posicions de caràcter progressista. Són només dos exemples d’una ingent producció literària. De ben jove, va ser l’encarregat d’organitzar els grans tallers ferroviaris que es van construir a Sant Andreu de Palomar, quan aquesta localitat encara era un municipi independent de Barcelona.

El 1880 va aconseguir una concessió per a la construcció d’una línia ferroviària que unia Galícia i Portugal, però davant de la gran quantitat de diners que calia aixecar per posar-la en funcionament, va optar per cedir els drets a una companyia que operava en aquella zona de l’Estat, la MZOV (Medina-Zamora-Orense-Vigo). Per cert, aquesta empresa, dècades més tard es va transformar en una empresa constructora sota la denominació de Cubiertas y MZOV, que amb el pas dels anys acabaria convertint-se en l’actual Acciona. Després de la venda dels drets a MZOV, Rouvière va ocupar càrrecs directius a aquesta companyia, en concret el d’enginyer director d’explotació entre 1880 i 1882.

La seva experiència en el sector ferroviari li va servir per ser nomenat director d’una altra companyia, la Zaragoza-Pamplona-Barcelona (ZPB), una responsabilitat que va exercir fins al 1878, quan aquesta empresa es va fusionar amb els Ferrocarrils del Nord i va abandonar el càrrec. Fora de l’àmbit ferroviari, també va ser gerent de la Compañía Transatlántica Española, una de les principals navilieres espanyoles, vinculada als marquesos de Comillas.

El 1901 va presentar un projecte ferroviari al qual havia destinat grans esforços. De fet, la iniciativa es va conèixer com a Projecte Rouvière i consistia en unir la Vall d’Aran amb les comarques de Lleida, a més de tenir un enllaç amb França. L’elevat cost del projecte i el desinterès de les autoritats en disposar d’una connexió amb el país veí va fer que la idea quedés en un calaix i que Rouvière mai veiés el seu somni fet realitat. La part més important del traçat, el túnel de Viella, no va estar enllestida fins a finals dels quaranta, molts anys després de la mort de l’enginyer català.

Com dèiem de bon començament, també es va interessar per l’aprofitament dels salts d’aigua pirinencs com a font d’energia elèctrica i, d’aquesta manera, va dissenyar projectes per als rius Garona i Joeu, aquest darrer a la Vall d’Aran. Aquest darrer va acabar passant a mans precisament d’Emili Riu, rival acèrrim de La Canadenca.

A final de la dècada dels vuitanta va sorgir la idea que Barcelona organitzés una exposició universal, un projecte al qual Rouvière no va trigar en adherir-se. Fruit d’això, va ser nomenat Delegat General de l’Exposició Universal 1888 i membre del Comitè dels Vuit que va organitzar l’esdeveniment. Allà va compartir taula amb grans personatges com l’alcalde Rius i Taulet, l’arquitecte Elies Rogent, el banquer Manuel Girona, l’empresari tèxtil Josep Ferrer Vidal i l’aristòcrata i magnat Claudio López Bru. A més a més, va ser el president del Congrés Internacional de l’Enginyeria que es va celebrar dins del marc de l’exposició.

A banda de grans projectes i de càrrecs rellevants, Rouvière també es va dedicar a l’enginyeria més tècnica, i prova d’això és que el 1875 va aconseguir la patent d’una innovació que servia per lubricar eixos de vehicles i que en l’àmbit dels ferrocarrils va tenir una gran acceptació. En el moment de la seva mort era vocal de la Junta Consultiva del Museu Víctor Balaguer, de Vilanova i la Geltrú, i membre de la Reial Acadèmia de les Ciències i les Arts de Barcelona. Abans, els anys finals del segle XIX, havia format part de la junta directiva de l’Ateneu Barcelonès.