L'empresari alemany que va crear una gran multinacional familiar

Al llarg d’un tram no excessivament llarg de l’autovia C-17, a l'altura de Parets del Vallès, Montmeló, Santa Perpètua i algun altre municipi proper, trobem una exhibició realment interessant de grans empreses que allà hi tenen la seu: Pastas Gallo, Reckitt Benckiser, Grifols, Mondelez, Idilia Foods (antiga Nutrexpa) o Alstom, entre d’altres. Però també podem fixar-nos en una altra empresa anomenada Freudenberg, que potser no és tan coneguda, però que des de finals dels anys seixanta està instal·lada a Catalunya.

Quan aquesta empresa alemanya va arribar al país, ja feia gairebé cent vint anys que havia estat fundada a Baden-Württemberg, inicialment sota la denominació de Heintze & Freudenberg, atès que els pioners van ser dos socis i van batejar l’empresa amb els seus cognoms. La vida del nostre protagonista no havia estat fàcil, i és que als nou anys es va quedar orfe de pare, una circumstància que va coincidir amb el tancament del negoci familiar, una pensió, el que va posar la família en una situació molt compromesa. Només cinc anys després es va independitzar, perquè va començar a treballar com a aprenent al negoci de pells del seu oncle, a molta distància de la llar. Quan va sentir-se prou consolidat en l’activitat, va fer un intent d’ampliar el seu camp d’acció obrint una botiga de tabacs, que va funcionar prou bé i li va permetre començar a estalviar. Després de tres lustres treballant per a l’oncle, va aconseguir fer el pas de comprar-li part del negoci, un 20% que va poder finançar gràcies a l’estalvi que havia anat acumulant. Això sí, tanta feina li va fer impossible seguir estudis reglats més enllà de la primària. Tot el que aprenia, idiomes inclosos, era pel seu perfil accentuat d’autodidacta.

D’ençà de la seva nova situació com a soci, el 1844, es va haver d’enfrontar a reptes que anaven més enllà de treballar la pell o tractar amb els clients, com va ser la crisi bancària que els va deixar sense crèdit. Davant la impossibilitat de finançar-se, el 1849 l’empresa familiar va fer fallida i Freudenberg es va veure obligat a començar de nou. Per sort, el sogre –un home de possibles– s’hi va implicar i va permetre que Freudenberg tornés al món dels negocis, ara acompanyat de Heinrich Christian Heintze, que també havia estat soci de l’oncle a l’empresa desapareguda. Aquesta és la raó de la denominació inicial de la firma que hem esmentat al començament.

La nova companyia –també dedicada al negoci de la pell– va resultar un èxit absolut, de manera que en els primers anys no va parar de créixer a tota velocitat. A partir d’aquell moment tots dos socis van ser conscients que l’evolució futura del negoci s’havia de fonamentar en dos aspectes: internacionalització i innovació. Així va ser com van bastir una xarxa de relacions fora d’Alemanya que s’estenia pels Estats Units, Suïssa, França, el Regne Unit i l’Imperi Otomà (actual Turquia). Per altra banda, van adquirir patents estrangeres de productes de qualitat per tal de diferenciar-se de la nombrosíssima competència que existia a Alemanya en aquell moment. Poc després d’encetar aquesta nova estratègia, l’empresa de Freudenberg ja guanyava guardons en exposicions internacionals.

El següent pas transcendent es va produir el 1874, quan Freudenberg va quedar-se les accions de Heintze i va passar a ser accionista únic. Per dur a terme aquest moviment, un cop més va aparèixer la figura del sogre, que li va donar suport en l’àmbit financer. Ja amb tot el control sobre el negoci, va ser pioner en oferir prestacions socials als seus treballadors, sobretot a partir de la creació d’una assegurança d’assistència sanitària que va ser del tot pionera. L’any 1887, quan el nostre protagonista ja començava a jubilar-se, va prendre la decisió d’incorporar al negoci la segona generació, als quals va cedir dos terços de la companyia. Durant aquesta transició, va aprofitar per establir per escrit els principis de l’empresa, que es basaven en la humilitat, l'honestedat, arrels financeres sòlides i capacitat d’adaptació al canvi. Els vincles de confiança també eren un pilar, segons el seu criteri. Els successors van saber mantenir i eixamplar el negoci, fins i tot després que Carl Johann Freudenberg desaparegués, l’any 1898.

Avui, més de cent vint-i-cinc anys després de la mort del fundador, la multinacional Freudenberg és una empresa amb 4.500 assalariats, que factura uns 12.000 milions d’euros i els propietaris de la qual són els membres de la setena generació familiar, unes 320 persones.