Kerrature: "Són els cognoms, els contactes i l’herència econòmica els que marquen el sostre de vidre"

La il·lustradora Queralt Guinart, Kerrature (Moià, 1996), va créixer en una família d’artistes, va estudiar disseny gràfic i, quan va sortir de la carrera, va topar amb un mur obscur: “No em van acceptar en cap màster i no trobava feina perquè el meu portfolio era diferent, era molt plàstic i s'adaptava poc a les ofertes de treball que hi havia a Barcelona”. Amb poc més de 22 anys, va optar per l’opció que li permetia treballar d’il·lustradora: fer-se autònoma.

Ja havia treballat prèviament a la impremta familiar, en casals d’estiu fent de monitora i al sector de l’hostaleria. De fet, hi va estar cinc anys i ho combinava amb els encàrrecs que li demanaven, molts sense cobrar, per obrir-se camí. “Al principi ho acceptes tot perquè necessites els diners”, recorda. Amb el temps, però, aquesta dinàmica canvia: “Et comences a enfadar perquè et trobes fent feines que van zero amb el teu estil, has de carregar la teva esquena amb decisions qüestionables. Però alhora, continues necessitant els diners”.

L’evolució professional implica aprendre a dir que no: "Acabes sent selectiva, però això no vol dir que totes les feines t’agradin d’estil". Són feines, però, en què Guinart se sent mínimament ben pagada. "Has d’aprendre a renunciar a moltes coses per trobar una estabilitat econòmica que et permeti entendre que la vida no és treballar", defensa. I segueix: "Les feines que em ve de gust fer són una o dues a l’any, i no són les que millor paguen".

Malgrat tot, la trajectòria no és lineal. Fa dos anys va passar un període sense cap encàrrec: "Cap feina en un any". Davant d’això, es va plantejar un dilema: abandonar el projecte propi o acceptar feines menys ideals per continuar. Va optar per seguir: "Què és pitjor: no tenir feina o agafar projectes que no són el que havies imaginat?” Ara bé, mai trairà els seus principis: "No treballaré amb empreses d'extrema dreta o que facin servir el drets LGTBI per blanquejar-se, per exemple".

Aturar-se per inspirar-se, diu, és un privilegi que s’allunya del discurs de classe. Pocs artistes es poden "aturar a contemplar els ocells". Guinart reivindica la seva feina com un ofici: "Treballo aportant la meva sensibilitat i, evidentment, per entrenar-la he hagut d’estudiar i invertir el meu temps lliure en cultivar-la". Però més enllà de la formació i la inspiració, el dia a dia implica una gestió constant i no queda temps per a la contemplació: "Requereix una connexió estreta amb el client, amb correus de feedback, negociacions de pressupost... Mentrestant, no estàs dibuixant ni dissenyant. Llavors, a mi m'agrada treballar els caps de setmana perquè sé que no em trucaran". És per aquest mateix motiu que a les sis del matí ja està treballant, així té la matinada per concentrar-se sense interrupcions.

La seva, doncs, és una "elecció vital difícil". No només perquè "és un sector profundament precaritzat", sinó perquè pots progressar fins que topes amb un sostre de vidre marcat pels orígens: "Són els cognoms, els contactes i l’herència econòmica". Superar-lo és excepcional, i només aleshores s’accedeix a la indústria del luxe, on les condicions canvien radicalment: "Hi ha un salt molt gran entre els de baix i els de dalt, molts milers d’euros, i no hi ha classes mitjanes". En aquest escenari, treballar per a marques de luxe apareix sovint com "l’única opció" per aspirar a una vida estable.

A la precarietat s’hi suma la incertesa constant: "Por de quedar-me sense feina? Constantment", admet. L’arribada de la intel·ligència artificial ha eliminat moltes feines petites que servien de porta d’entrada al sector, mentre que les xarxes socials, el seu principal aparador, ofereixen cada cop menys visibilitat: "Lluites tota l'estona amb la por aquesta de passar de moda". I afegeix: "La situació geopolítica actual també et posa molt en alerta".

Guinart defensa que, dins el món creatiu, sovint es menysté l’economia, perquè no s’hi senten interpel·lats, però en el sistema que vivim "tot el que fem té un preu": "Hem d'aconseguir que el sistema sigui afable mentre no el canviem". En el seu cas, la seva autoria és el que té valor: "He de controlar on poso el meu nom".

De cara al futur, Guinart comença a plantejar-se noves formes de treballar, i li agradaria crear una estructura pròpia. "Muntar una empresa, un estudi per estar menys sola". Una manera de buscar estabilitat en un ofici en què és difícil trobar-la.