Dècada dels 90. Menjador d’una casa de família benestant. Dos germans es barallen per aconseguir agafar el comandament del televisor fins que, de sobte, apareix la seva àvia i els hi pren. Amb gran elegància, apunta cap al vell televisor de tub i espera que l’incombustible Joaquín Prat -el presentador del mític concurs El precio justo - faci la primera pregunta. És aleshores quan, sense dubtar-ho ni un segon, prem un botó del comandament i encerta la pregunta. Així l’hi indica una petita pantalla situada en un aparell similar a un reproductor de cintes VHS. “No hi ha cap concurs de Televisió Espanyola que se’t resisteixi, àvia!”, exclama aleshores la seva neta, amb una admiració totalment desmesurada.
A finals del 1992, TVE emetia aquest espot publicitari cada dos per tres. Amb una gran campanya al darrere, la cadena pública s’havia proposat fer arrelar a Espanya el Telepick, un ambiciós sistema de televisió interactiva que semblava cridat a revolucionar el món de la petita pantalla. L’expectació era notable: TVE passava a ser la primera televisió europea que incorporava i desenvolupava aquesta tecnologia, que permetia la participació activa de l’audiència mentre mirava programes de la cadena.
Per unes 30.000 pessetes, els espectadors podien adquirir un aparell que, connectat al televisor, a la línia telefònica i a la xarxa elèctrica, els permetia respondre a preguntes a distància a través d’un comandament. El sistema també incorporava una petita impressora tèrmica que els donava l’opció d’imprimir-se des de receptes de cuina fins a resums de capítols anteriors del serial de sobretaula. “Si, per definició, la televisió era efímera, aquest dispositiu buscava capgirar-ho”, explica Rosa Franquet, catedràtica de comunicació audiovisual i publicitat de la UAB. Malgrat l’expectació que havia aixecat, el Telepick va acabar fracassant estrepitosament. I no va trigar a fer-ho.
Mig any després del seu llançament, a tot l’Estat no s’havien venut ni 10.000 Telepicks. “La xifra era del tot irrisòria”, assegura Emili Prado, director del Grup de Recerca en Imatge, So i Síntesi de la UAB. Tot i això, la direcció de TVE hi va seguir apostant fins a aconseguir adaptar el 70% de la seva graella al sistema. Fins que el 1994 va saltar la notícia: Interactive Televisión, l’empresa catalana encarregada de distribuir el Telepick a bona part d’Europa, havia entrat en bancarrota i havia reconegut un deute de 800 milions de pessetes. Va ser aleshores quan TVE va prémer el fre i va aturar el servei en sec.
“El telepick un sistema ortopèdic, rudimentari i poc útil per a l’usuari -assegura Prado-. L’aparell li deia si havia encertat la pregunta, però aquesta acció no es reflectia mai en el contingut televisiu: aquest va ser un dels motius del seu fracàs”, assenyala l’expert. A més a més, el context tampoc remava a favor. “Espanya venia d’una època molt tancada i la societat encara era molt reticent als canvis”, afegeix Franquet. Després d’aquesta patacada, Espanya es va haver d’esperar fins a l’arribada de la televisió digital per tornar a veure intents d’implantar de manera regular la televisió interactiva.
La lliçó
“Perquè una innovació com Telepick acabi triomfant i arribi a consolidar-se cal que ofereixi una satisfacció molt gran a l’usuari -explica Rosa Franquet, catedràtica de comunicació audiovisual a la UAB-. I cal mirar el mercat i veure si realment està preparat: TVE hauria d’haver esperat”
