L’invicte impulsor de la marca Schuss

L’Anselm aixeca la vista cap a l’horitzó alhora que es cobreix dels raigs solars amb la mà fent de visera. El sol impenitent cau a plom sobre la ciutat de Cusco, capital del Perú ancestral. S’eixuga la suor, es grata la barba emblanquida pel pas del temps i pensa que, per fi, és a prop de traspassar la seva meta vital. Un descobriment arqueològic que va molt més enllà de canviar la cronologia d’unes pedres: és la demostració palpable que la realitat és molt més màgica del que ens han explicat. Perquè la seva recerca no només és física, sinó que busca respostes sobre l’existència mateixa. Tot va començar el 25 de març del 1971, mentre feia el servei militar a l’esquadró de vigilància aèria de Roses, quan, al trobar-se cara a cara amb el misteri, va decidir que, tan aviat com pogués, es convertiria en un aventurer per poder recórrer el món de punta a punta a la recerca de la veritat.

Però, esclar, ni les recerques més espirituals estan exemptes de les servituds humanes, de manera que la seva aventura vital va suposar un preu molt elevat per a l’Anselm. Sortir del guió, en el seu cas, va implicar el trencament amb el pare, Josep Pi, que havia fet una gran fortuna dècades enrere al sector tèxtil. Sense el suport material de la família, l’aventura va resultar molt més complicada del que podria haver estat.

Als lectors de certa edat probablement els ressonarà alguna cosa endins si els fem recordar una marca d’anoracs molt popular a la Catalunya dels setanta i vuitanta que es deia Schuss. A diferència del que es pogués pensar, aquestes jaquetes no venien d’un país de parla germànica, sinó que estaven produïdes íntegrament a Terrassa, al cor del Vallès. L’èxit abassegador dels anoracs d’esquí Schuss marca un punt equidistant entre la voluntat de triomf del jove Josep Pi i la recerca transcendent del seu fill Anselm seixanta anys més tard.

La cursa de Josep Pi cap al cim de la societat va començar ben aviat, quan amb 21 anys va rebre la seva part de l’herència familiar -els pares eren comerciants del tèxtil- i va començar a invertir per engrandir el negoci, però també per potenciar la seva imatge exterior (voltava pel Vallès amb la que, probablement, va ser la primera motocicleta BMW que trepitjava el país).

La seva voluntat de ferro per formar part indestriable de les elits terrassenques va rebre una primera recompensa quan, de ben jove, va entrar a l’Orde del Drac, un cercle molt restringit vinculat al Club Egara d’hoquei i on s’aplegaven famílies destacades de la ciutat, com els Comerma, els Badiella o els Salvatella. La relació de Josep Pi amb l’hoquei va anar més enllà de les qüestions honorífiques, perquè va ser el porter de l’equip campió d’Espanya el 1952 i va acabar exercint de president del club entre el 1981 i el 1993.

En paral·lel a l’aventura de l’hoquei, el seu objectiu era l’engrandiment del comerç familiar de teixits. En una escalada vigorosa cap a l’èxit professional, primer va venir Las Ocasiones, als anys cinquanta, i després Almacenes Pi, durant els seixanta. Aquesta última botiga va estar oberta fins al 1975. Però el gran salt professional es va produir a la dècada dels seixanta, quan va acceptar gestionar la part comercial dels negocis de roba d’uns fabricants amics seus. Al cap de pocs anys, davant de les seves evidents capacitats comercials, va acabar entrant com a accionista a la societat Creston, juntament amb Salvador Imbers i Ignasi Amat. Van enfocar la producció cap als anoracs i la roba infantil, sota la marca Sportboy. I, ben aviat, el primer gol a la competència, quan van aconseguir la llicència per fabricar les caçadores Graham Hill, que promocionava arreu del món el mític pilot de Fórmula 1.

A la dècada següent, l’entrada d’un nou soci, Josep Riubrugent, va propiciar diversos canvis, com la modificació del nom de l’empresa, que va passar a ser Pradsa, i molt especialment l’aposta definitiva pels anoracs sota la marca Schuss. Un seguit de problemes de salut de Josep Pi, així com alguns conflictes amb altres membres del negoci, semblaven complicar el panorama, però tot plegat va quedar oblidat davant l’èxit dels anoracs Schuss, que, com dèiem al començament d’aquest article, han quedat gravats a la memòria d’algunes generacions de catalans. En aquell temps, la fàbrica ocupava més de 500 treballadors.

La crisi del tèxtil va passar de llarg de la fàbrica de Pradsa, de manera que Josep Pi va poder gaudir de l’orgull dissimulat de veure com altres famílies que formaven part de les elits locals anaven caient víctimes de la voracitat de la recessió, mentre ell no feia més que engrandir el seu prestigi i la seva aurèola de triomfador. Precisament, quan el declivi els va tocar, ell ja estava jubilat i va poder vendre a temps les seves accions a fons d’inversió estrangers, que no van ser capaços d’emular les gestes del passat. El 2010, als 82 anys d’edat, Josep Pi Maseras va marxar invicte d’aquest món.